Capítol CCCXIX

Lamentació que fa la reyna per la vista de Tirant e del Capdillo

—Axí com les flames són aumentades per los vents, crexent en major flama, axí les mies dolors e pensaments són aumentats en lo pus alt grau de dolor com vos he vists, pensant hon és lo meu virtuós pare e mos germans, e aquell spòs meu que yo més amava que a la mia vida, que ab vosaltres solia conversar. O mísera de mi! Per què desige yo que lo meu pare vixqués, puix altra volta hagués de morir? Car les penes e treballs qui en aquest món són, de molt major pena l’estimen que no los altres. Donchs, atribulada de mi!, què desige ni puch desijar sinó la mort, qui dóna fi a tots los mals e repòs a les penes e treballs de aquest miserable de món e ple de misèries? E seria acompanyada ab aquelles persones que yo més amava e desijava habitar! E per ventura yo desige lo meu dan en desijar que tornassen, car tornant se poria seguir més mal per a vosaltres y per a ells, y aument de dolors per a mi, si per algun grau més era possible que aumentar-se poguessen. E com yo·ls perdí de vista, fon aquell asenyalat dia de dolor. Com ja yo no pogués cridar ni plànyer, lamentant la mia fort desaventura, plorava, per ço que si no hoÿen la mia veu sentissen lo plor. Què podien fer més los meus hulls, sinó que plorassen, puix no·ls podien veure? E lo que·m fallia a la veu, aumentava en plant e batiments, mesclant-ho tots ensemps ab les mies làgrimes.

»O piadosos hoynts, contemplau en vostres penses los meus cabells calats en lo coll y en les espatles scampats, segons és costuma de persona molt dolorosa! E les mies vestidures aumentaren en gran pes per la abundància de les mies làgrimes, qui les havia tant banyades que les gotes per baix decorrien. E axí tremolava lo meu cors com fa l’aresta del blat com la toca lo vent. No us demane gràcia alguna me sia feta, sinó que prestament me doneu la mort perquè ab lo meu pare puga fer companyia. E per lo mèrit vos prech que no·m sia dada longa pena, car la granea de ma desaventura a totes les altres dones del món avança. E per cars de ma adversa fortuna, lo darrer comiat que pervench al terme de ma hoÿda fon hun dolorós “ay!”.

E callà e no dix més. Los capitans, qui veren la adolorida reyna tant lamentar-se, aconortaren-la com millor pogueren.

E regonegueren lo tresor del rey què tenia e trobaren-li, en dobles, CLII mília marchs, per causa que era home molt rich, e lo que havia guanyat com pres la ciutat de Tremicén e la major part del regne.

Tirant pres les més honrades mores de la vila e donà-les a la reyna perquè la servissen.

Lo rey cridà los capitans e féu-se venir lo petit infant que ell havia fet cavaller, e dix:

—Senyors, puix a la fortuna plau que·n tal cars vengut sia, no·m resta més a fer sinó sola una cosa. Aquest a qui·m só dat per presoner, és sens heretat, que son pare e mare tenen molt pochs béns de fortuna. Yo, de bon grat, ab licència de vosaltres, done graciosament al dit infant, de mos propis béns, XX mília dobles de renda tant com la sua vida durarà.

E féu-ne levar carta pública, rebuda per dos alcadís, e més, aquí present, féu donació de tots los seus regnes e terres a Mar[a]gdina, reyna e muller sua.

—Ara —dix lo rey—, puix he complit de fer tot lo que desijava, no resta d’ací avant sinó que façau de la mia persona tot lo que plasent vos sia, que ab molta paciència pendré la mort tota hora que executar-la volreu, car ja no·m pot fallir sepultura desonrada. Mas deman-vos de gràcia que·m vinga a veure aquell inich e celerat home, que de bon grat yo li vull perdonar, puix és stat tan destre e tan solícit en posar-me en angústies e destruyr tot lo meu stat.

Com li fon davant l’albanés, lo rey li presentà semblants paraules:

—Galant, molt merita la tua fe, que has tengut tan gran ànimo de fer una tan gran maldat e tració de voler destroyr hun rey en persona y en béns. Per quina culpa merití yo de ésser tan mal tractat de tu? Bé has manifestada la ficta amor que tu·m mostraves! Digues, albanés, hon és la promesa fe que ab jurament de mal crestià tu prometist de ésser-me leal? Qui poguera creure que tanta maldat e crueldat en tu pogués habitar? E bé pot pensar lo teu capità que pot fiar molt de tu, car si lo cars s’i ve faràs pijor d’ell que no has fet de mi. Tostemps la fortuna és favorable als dolents e viciosos. Ara yo·t perdone, per ço com stich en l’article de la mort e no sé si seré huy o demà. E yo confie en Mafomet^[1] que altri·t pagarà, car la tua gran maldat no pot restar impunida.

Tirant no comportà que més parlàs lo rey, sinó que li dix:

—Senyor, aconorta’t e tingues bona sperança de la tua vida. E pense la senyoria tua que açò són obres de guerra, que qui la continua li segueixen molts inconvenients, que unes voltes són vençuts, altres vencedors. E açò segueix més als grans senyors que no als altres, per ço com acostumen, ab lur gran poder, voler levar la roba als qui no tenen defensió, e algunes voltes la fan justa o injusta. E nostre Senyor, qui és just, dóna en les batalles e en les guerres la justícia a de qui és. Per ço, si la fortuna t’à portat ací, pensa que tu no est lo primer ne seràs lo darrer.

Respòs l’albanés:

—Senyor capità, lexau-lo star, que lo rey me dóna càrrech de cosa que los altres m’o tendran a virtut. Car ell podia bé pensar e creure que, essent yo crestià y ell infel, no li podia yo ni devia procurar sinó tot lo mal e dan que fer pogués. Y era tengut de fer qualsevulla cosa per exir de catiu de poder de infels. D’altra part, tu, senyor, est tan cobdiciós que tots los béns qui·s guanyen en la conquesta los tires per a tu e·ls poses en ta potestat e senyoria. Mira quanta moneda havies ajustada robant viles e ciutats, les quals no t’havia dexades ton pare ni menys tos parents, ans eren de aquell famós e virtuós rey de Tremicén, qui sens voluntat sua li has levada la major part de les terres sues, robant los pobles, forçant les dones e donzelles, e fent morir ab gran crueldat totes aquelles qui les viltats no volien comportar. Guarda, rey: aquestes coses no són plasents a Déu. E si los capitans te perdonen la vida, e no·t smenes, ton fet no serà de longa durada. E com no penses tu que nostre Senyor m’o ha posat en lo cor e en la voluntat que t’o diga, segons meriten los teus grans peccats, e que yo fos aquell qui fos causa de la destrucció de la tua persona e dels teus béns? E si per Déu és ordenat que yo·n sia executador, yo m’i sent dispost per executar-ho e portar-te a total destrucció. E si altres relíquies y restaven a fer, ab aquesta spasa, la qual és smolada en la mola de aquells qui són usurpadors del bé públich e dels béns que no pertanyen a tu, [ho faré]. Digues: qui pot pensar lo gran tresor que has robat a tos vasalls fent-los pagar cent dobles per casa, destruynt tots los cultivadors, e no has volgut pagar lo sou a la gent d’armes? Mas, pagues-los de vent e deyes-los: «Robau lo que poreu, que altra cosa no us daria». Sinó que veig la gran clemència del capità crestià, qui és tanta que jamés de la sua boca no pot exir sinó gràcia e perdó. Altrament, la tua persona a foch y a flama deuria perir.

Tirant tingué compassió del rey, que hoïa tantes vilanies ab paciència, que li eren stades dites per l’albanés, e veya que lo Capdillo n’estava admirat e no li deya res. Manà-li que callàs, que no volgués donar tantes penes al rey ultra les que ell se tenia.

—Com? —dix l’albanés—. Senyor capità, no vol la mercé vostra que diga la veritat, qui és manifesta? Car aquest rey és molt culpable de tres peccats mortals e per qualsevulla de aquells merita la vida perdre.

—Qual són aqueys peccats? —dix Tirant.

—Senyor capità —dix l’albanés—, yo us ho diré. Lo primer és peccat de luxúria, que s’à apropiada la reyna per força e sens voluntat sua. Lo segon és de avarícia, perquè és lo més cobejós rey que en lo món sia. Lo tercer és de enveja. E si fóssem en temps de justícia, trista de la tua persona! Mas som en ley de gràcia e açò li sosté la vida.

Tirant li féu manament que callàs e que no li donàs més passió. L’albanés dreçà les noves a Tirant e, en stil de semblants paraules, li féu principi.