Capítol CCCXXXIIII

Com lo rey Scariano féu scusació a Tirant del seu defalt e refermaren la amor

—O gran fortuna mia! Que lo gran defalt que he comès me fa dubtar perdre la amor que tinch en tu, germà senyor, guanyada, car só vengut a la fi de mos darrers dies si la tua virtut no·m vol perdonar. E clam-te mercé que per la amor e germandat que entre tu e mi és, que·m prengues a mercé, car yo·m tinch per molt culpable de a[q]uesta cruel mort, la qual he feta sobrat per intol·lerable ira. Per les folles paraules que li hoý dir, no poguí retenir lo natural moviment qui·m forçà de fer tal desastre, penedint-me per haver-te tant ofés en la presència tua.

E semblants paraules deya lo rey ab les làgrimes als ulls, manifestant dolre’s molt del que fet havia, per haver tant enujat a Tirant, com sabia que amava molt al Capdillo. Aprés dix lo rey:

—Germà senyor, mana de mi e de les mies gents, que de tot lo que manaràs seràs obeÿt per mi e per tots los meus.

Tirant, hoynt parlar al rey ab tanta humilitat e submissió, fon molt content d’ell e anà’l abraçar e besar moltes voltes, e la germandat fon aumentada molt més que no solia. E verdaderament ells se amaven sens ficció alguna, e lo rey lo amava e·l temia.

Aprés que fon refermada l’amistat, Tirant féu aquesta ordinació e privilegi militar. E primerament ordenà que tot home qui sostingués cavall e tingués armes fos dit gentilhom, e qui tendria dos rocins fos gentilhom e home de paratge, e qui tendria tres rocins fos dit gentilhom e home generós e cavaller, e la casa de aquests tals no pagassen negun dret al rey, e cascun de aquests que tendrien lochs, masos o alqueries, tots fossen haguts per franchs e liberts. E per aquesta ordinació foren trobats los hòmens generosos en la Barberia e de aquests se ajustaren passats XXV mília, los quals eren en les batalles molt durs e forts e ab gran ànimo feyen les armes per defendre lurs libertats militars, e ajudaren a conquistar molts regnes e terres. E per causa de açò entre ells havia de grans divisions, perquè·s trobaven armats e ab cavalls, e s’i feyen de grans morts.

E vehent Tirant tal confusió, ordenà hun altre privilegi militar que qualsevol gentilhom de paratge, generós o cavaller, qui nafràs o matàs o vingués contra los privilegis e ordinacions fetes, que aquest tal fos pres e tallat lo cap sens mercé ni misericòrdia alguna, e si pendre no·l podien, que ell e tots los seus descendents no·s poguessen alegrar de gentilea ni del privilegi militar, ans fossen tornats en aquella matexa servitud de captivitat, axí com tots los altres vilans. E per no perdre la gentilea feren pau e més no hagué debats ni qüestions entre ells qui fossen criminals, sinó que cascú demanava sa justícia com mester era e era’ls feta planament. E tots quants eren, axí hòmens com dones, benehïen a Tirant e més l’estimaren tenir per senyor que no al rey. E com passava per les carreres tot lo poble cridava: «Vixca lo magnànim capità crestià!».

Com totes aquestes coses foren fetes, aplegaren molts rocins de Túniç qui eren venguts de Sicília —qui havien aquí desembarquat—, e molts arnesos e cubertes de cavalls en nombre de CCCCXL cavalls encubertats. E Tirant no tenia perill ab aquests cavalls encubertats de ferir enmig de tres mí[l]ia ginets^[1].

Lo rey e Tirant, ab tots los altres, partiren de la ciutat de Tremicén e feren la via dels enemichs per veure si·ls porien resestir e per defendre’ls la entrada del regne que volien fer. E essent ja a tres legües los huns dels altres e dalt de una muntanya, los crestians, a vista del sol, podien ben veure tota la gent morisca que venien. Com se foren atendats —los huns a vista dels altres, e de aquí se feren moltes embaxades—, los moros trameteren a dir al rey Scariano que·s convertís, ell e Tirant ab tots los altres crestians, a la secta de Mafomet^[2] e, si fer no u volien, que tots morrien a mort cruel. Com Tirant los hoïa dir tals rahons, reya-se’n e no·ls tornava neguna resposta. E los embaxadors prenien gran ira contra Tirant.

Aprés que ells hagueren conquistat tot lo regne del rey Scariano, vengueren-li dessús. E Tirant dix:

—Senyor, puix lo camp és mogut, demà en aquell dia los haurem ací. Reste la senyoria vostra dins la vila ab la mitat de la gent e yo ab l’altra iré a veure aquesta gent en quin orde vénen. E si ells van sens orde, yo·ls vos doo per vençuts.

—O Tirant germà! Molt volria anar ab tu ans que restar enclòs dins la ciutat. Mas lexem ací per capità lo senyor d’Agramunt e mana-li què farà. Yo desig viure e morir prop de tu.

Tirant que véu la voluntat del rey, dix que era content e féu capità al senyor d’Agramunt. E dix-li Tirant:

—Stau tostemps armats e los cavalls ab la cella. E com en aquell puig que stà prop la ribera veureu una bandera vermella ab les mies armes pintades, feriu ab tota la gent a la part dreta, per ço com ells se atendaran prop l’aygua e lo riu és fondo, e allí porem haver de nostres enemichs gran destroça. E per res no ixcau de la ciutat fins que vejau la bandera.

Los moros, d’allí hon staven per venir hon eren los crestians, per força havien a passar una gran muntanya que y havia ab moltes fonts d’aygua. E Tirant, la nit e lo dia vogí tot entorn la muntanya e de gran troç luny ell véu venir tota la gent morisca. E ell, tan cautelosament com pogué, se posà dins hun bosch ben spès d’arbres e manà a tota la gent que descavalcassen e refrescassen. Y ell pujà-se’n en hun gran pi mirant com pujaven la muntanya e véu com se atendaren prop de les fonts. E stigueren del matí fins al vespre en passar dues legües. E de allí hon ells se atendaren havia una legua de pla per aplegar a la ciutat.

La gent que venia detràs veren los primers en la muntanya atendats, acordaren de posar-se baix, al peu de la muntanya, hon hi havia molt belles praderies e una céquia d’aygua. E podien ésser aquells obra de quaranta mília rocins, però lo socors tenien molt prop.

E com Tirant véu quasi la mitat de la gent descavalcada, féu ell e lo rey enmig del camp, e feren una tan gran mortaldat de la morisma que fon una gran admiració dels cossos morts que en terra jahïen. E fóra stada molt major sino que per causa de la nit mostraren-se les steles en lo cel e per la tenebrosa nit se restauraren, si no, tots foren stats morts. E los qui staven en la muntanya sentien los crits, mas no pensaven que los crestians tinguessen tan gran atreviment de venir tan prop del lur camp.

L’endemà per lo matí, com lo sol fon exit, lo rey Menador davallà de la muntanya, no pensant que lo rey Scariano ne Tirant fossen allí, mas pensà que fossen alguns corredors ladres e tramès-los hun trompeta que venguessen prestament e que·s tornassen moros; si no, que ell prometia al seu Mafomet* que tants com ne pendria, que tots los penjaria. Respòs Tirant al trompeta:

—Digues a ton senyor que no cur respondre a la sua follia, mas si és rey coronat e tendrà ànimo en devallar ab la sua gent en aquest pla, yo li faré sentir a qui vol penjar e ab càlzer de dolor lo faré beure en tots los millors dies de sa vida.

Lo trompeta tornà la resposta a son senyor, lo qual, mogut de gran ira, ferí dels sperons^[3] al seu cavall e tota la sua gent lo seguí, e fon una fort, aspra e crudelíssima batalla. Com per bon spay la batalla hagué durat, hon hi hagué molta gent morta de una part e d’altra, retragué’s lo rey Menador, ab aquella gent que restada li era, envers la muntanya. E tramès per son germà, lo rey de la menor Índia, li vingués ajudar. E com fon vengut, dix-li:

—Germà e senyor de mi, ací són aquests crestians batejats, los quals, a mon parer, no he vist de ma vida tan sforçada gent, que huy tot lo dia no havem fet sinó combatre. Jamés los he pogut fer retraure, ans me ha convengut perdre la major part de la gent que tenia e yo que stich un poch nafrat. E no·m tendré per cavaller si no mate de les mies mans hun gran traÿdor que y ha, que va capitanejant, e les armes que porta e sobrevesta és de domàs vert ab tres steles en cascuna part, e a l’hun costatt són d’or e l’altre de argent. E porta lo seu Mafomet* al coll, tot d’or, ab gran barba e hun petit infant que porta al coll, e passa hun riu, e yo crech que aquell chiquet deu ésser fill del seu Mafomet*. E per ço aquell li deu dar ajuda en les batalles.

Ab gran supèrbia dix lo rey de la menor Índia:

—Mostra’l-me, car yo·t promet que yo·t venjaré encara que tingués deu Mafomets* dins lo ventre.

E girà’s devers los seus e de semblants paraules los féu principi.