Capítol CCCCLXXIIII

Altra lamentació que fa la princesa sobre lo cors de Tirant

—Fretura de paraules causa que les dolors no són rahonades segons l’estrem en què turmenten, e aquest és lo mal que entre tots a mi més agudament turmenta, que si totes les parts de ma persona, dexant lur pròpia forma, en lengües se convertien, no bastarien lo grau de ma dolor, segons que en ma adolorida pensa descansa, rahonar. Car moltes vegades la mísera pensa pronosticant adevina los dans que l’adversa fortuna procura ab tristor que·l meu cor miserable turmenta, no ignorant de tal dolor la causa, com tinch per cert lo gran infortuni que ma vida assalta, car del retret de la mi ànima dolorosos sospirs spiren, e los meus ulls fonts de amargues lágremes brollen, e ab dolor que lo meu cor squinçant travessa. E no·t penses, ànim mia, de Tirant llarch spay yo·t detinga: comporta al teu cors e meu yo don sepultura, perquè una glòria o una pena aprés la mort sofiren les dues ànimes, les quals hun amor havien ligat en vida e, axí los cossos morts, abraçats staran en un sepulcre e nosaltres en glòria, vivint junts en una matexa glòria.

E aprés dix:

—E qui serà aquell qui gràcia·m farà qui portàs la mia ànima allà hon és la de Tirant? Ay trista de mi, en fort planeta naixquí! Dia era egipcíach, lo sol era eclipsi, les aygües eren tèrboles e los dies foren caniculars. La mia mare gran dolor sentí en lo dia del meu naximent, e de mort sobtada pensà morir. E ja fos yo morta en aquell dia trist perqué no hagués sentida la grandíssima dolor que ara sent la mia ànima adolorida! E tu, regidor del sobiran cel, poderós Rey de la cort celestial, suplich a la tua magestat sacratíssima que tots aquells sien defraudats qui m’empediran que yo ara no muyra.

L’Emperador, afligit de les lamentacions de sa filla, dix:

—Jamés hauria fi lo dol e plor de ma filla, car lo seu veure li és eternal vida. Per ço, los meus cavallers, preniu-la e portau-la al meu palau en les sues cambres per força o per grat.

E així fon fet. E lo pare atribulat anava aprés d’ella dient:

—Tothom, trist e miserable, pren gran consolació en veure plorar e lançar moltes lágremes e hoir grans crits e lamentacions, e porem ben dir: «Mort és lo pilar qui sos tenia la cavalleria!». E vós, ma filla, qui sou senyora de tot quant yo he, no façau tal capteniment de vós matexa, car la vostra dolor és mort per a mi, e no vullau manifestar a tothom la vostra dolor, car moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la tracta. E si us penediu del mal que feu, ignocenta deveu ésser de la culpa. Lexau-vos de plorar e mostrau a la gent la vostra cara alegra.

Respòs la Princesa:

—Ay emperador, senyor engendrador d’aquesta miserable de filla! E bé pensa vostra magestat aconortar la mia dolor? Aquest pensava yo fos consolació mia. Ay trista, que no puch retenir les mies làgremes, que aygua bullent par que sien!

Lo mesquí de pare, com véu que sa filla e les altres dones totes staven fent gran dol e plant, no pogué aturar en la cambra de sobres de dolor.

Se n’anà e la princesa se assigué sobre lo lit e dix:

—Veniu, les mies feels donzelles, ajudau-me a despullar, que prou temps tendreu per a plorar. Levau-me primer lo que porte al cap, aprés les robes e tot quant vist.

E compongué lo seu cos en la més honesta manera que pogué e dix:

—Yo só Infanta sperant senyorejar tot l’Imperi Grech. Só forçada de moure a tots los que ací són a digna dolor e pietat per la mort del virtuós e benaventurat cavaller Tirant lo Blanch, qui·ns ha lexats atribulats, la qual tribulació tornarà tota sobre mi. O, lo meu Tirant! Per dolor de la tua mort les nostres mans dretes firen los nostres pits e rompam les nostres cares per fer major la nostra misèria, car tu eres scut de nosaltres e de tot l’imperi. O espasa de virtut! Gran era lo nostre mal qui·ns stava aparellat. E no penses, Tirant, que sies caygut de la mia memòria, car tant com la vida me acompanyarà, lamentaré la tua mort. Donchs, les mies cares donzelles, ajudau-me a plorar aquest poch temps que deu durar ma vida, que no puch molt ab vosaltres aturar.

Los crits e plors foren tan grans que feyen tota la ciutat ressonar. Com veien la princesa quasi més morta que viva, malehïen la fortuna, que en tan gran agonia les havia conduïdes, e veyen los metges, qui deyen que de dona mortal eren tots los seus senyals, que tanta dolor tingué de la mort de Tirant, que per la boca lançava viva sanch.

Entrà per la cambra la dolorosa emperadriu, sabent que sa filla tan mal stava. Com la véu en tal punt star, pres tanta alteració que no podia parlar, e aprés hun poch spay, cobrats los sentiments, dix semblants paraules:

—Mitigant los treballosos asalts que lo femení coratge desesperades eleccions e molt greus enuigs procurant infonen^[1] gràcia en lo turmentat sperit meu, que les mies justes afliccions que per si piadoses causar deuen en lo teu noble coratge animoses compassions introduesquen, e acompanyant les mies doloroses làgremes e aspres suspirs, vençuda de la justa petició mia, hages mercè de tu e de mi. O filla mia! És aquest lo goig e la alegria que yo sperava haver de tu? Són aquestes les núpcies que ab tanta consolació ton pare e yo, e tot lo poble, speràvem de tu? Són aquests los dies assignats de celebrar núpcies imperials? Són aquests los tàlems que acostumen posar a les donzelles lo dia benaventurat de les sues bodes? Són aquests los cants que s’acostumen de cantar en tals festes? Digau, ma filla, són aquestes aquelles alegres consolacions e benediccions que pare e mare donen a sa filla en aquell dia del seu repòs?

Ay trista mísera! Que en mi no y ha altre bé sinó dol, afany e amargor, e trist comport, e a cascuna part que·m gire no veig sinó mals e dolors. Veig lo pobre de emperador, qui en terra stà gitat. Veig les dones i donzelles, totes scabellonades, ab les cares totes plenes de sanch, ab los pits descuberts e nafrats van cridant per lo palau manifestant a tot lo món la lur dolor. E veig los cavallers e grans senyors: tots fan hun dol, tots se lamenten, torcen ses mans, arranquen-se los cabells del cap. Quin dia és tan amarch e ple de tanta tristor! Veig tots los órdens dels frares venir ab veus doloroses e no és negú puxa cantar. Digau-me, quina festa és aquesta que tots la colen? Scassament negú no pot parlar sinó ab cara de dolor. Ay, bé és trista la mare qui tal filla pareix! Prech-vos, ma filla, que us alegreu. E dau remey e comport en aquesta dolor, e dareu consolació al vell e adolorit de vostre pare e a la trista e desaventurada de vostra mare, qui ab tanta delicadura vos ha criada.

E no pogué més parlar: tant la dolor la constrenyia.