Capítol CXXXIII

Com lo emperador tramés Tirant al camp, e los prechs e exortació que li féu

—Si la adversa fortuna fins açí ha permés disminuhir la libertat e senyoria del nostre grech imperi, per haver perdut un tal cavaller e capità com era lo meu fill. E per yo ésser posat en tal edat que no·m basta la virtut per a poder portar armes, ha dispensat la divina Providència, per la sua immensa pietat misericorde, trametre a vós, Tirant lo Blanch, en qui tota la nostra sperança reposa. Vos preguam ab molta amor, puix que som certs de la vostra virtuosa fama vós ésser dispost e sufficient per art de cavalleria en majors fets que aquests no són —per bé que aquests sien prou ardits e de gran perill—, que vós, per la vostra molta virtut, hi vullau posar lo saber hi sforç en la honor mia hi de l’imperial patrimoni, e de tota la cosa púplica, com yo haja manat, sots pena de la fidelitat, a tots los meus duchs, comtes e marquesos, a tots en general e a cascú per si, que us amen, honren, obeixquen e us guarden axí com a la mia pròpia persona. E donareu aquestes letres al duch de Macedònia e al meu conestable, e les altres a qui van.

Les darreres paraules de l’emperador foren principi a Tirant en fer semblant resposta:

—La ferma sperança que yo tinch en Déu totpoderós, que jamés permet que negú sia vençut qui a la sua altíssima majestat recorre, me asegura la victòria. Per què, senyor, la altesa vostra stigue ab ferma confiança que, ab ajuda de Déu, de tots vostres enemichs sereu vencedor.

Donant del genoll en la dura terra, besà la mà a l’emperador, prenent son comiat, e semblant féu a la emperadriu e a la excelsa princessa, la qual jamés volgué consentir que li besàs la mà. E axí com ell fon de peus per abraçar les donzelles, lo emperador li donà un sach ab XXX mília ducats. E Tirant no·l volia pendre, sinó que dix:

—Senyor, no m’a dat prou la majestat vostra de armes e cavalls, joyes, socorriment e altres coses, que és massa gràcia per a mi?

Dix la princessa:

—Puix a mon senyor lo emperador plau, forçat és que axí se ha de fer.

Pres comiat Tirant de totes les dames e de tots los que allí eren. Com foren baix al cavalcador, dix Ricart:

—No seria bo, puix lo emperador stà a la finestra e totes les dames són exides per mirar-nos, que cavalcàssem los cavalls encubertats ab los bacinets^[1] al cap, puix tenim pennachos grans e bells, e féssem açí un fet d’armes ab les lances, aprés ab les espases, no fent-nos dan negú?

—Molt me plaurà —dix Tirant— que·s faça.

Cascú cavalcà en son cavall encubertat, enmig de la plaça, e posaren-se los baçinets* al cap. E aquells cavalls eren cicilians e molt laugers. Ab les lançes corregueren una stona. Deixades les lançes, tiraren les spases e anaren los uns contra los altres, e fehien entrades e exides donant-se de grans colps ab les espases de pla. A la fi, uniren-se los dos cavallers contra Tirant, e lavors los fehia molt bell veure les entrades e exides que ells fehien. Com se foren axí un poch combatuts, feren gran reverència a l’emperador, aprés a les dames, e tiraren son camí. E totes les dames senyaven los cavallers e supplicaven a nostre senyor Déu los donàs victòria contra sos enemichs.

No penseu que los angèlichs hulls de la princessa perdessen jamés de vista a Tirant fins que fon fora de la ciutat. Lavors, se convertí la vista en amoroses làgrimes, e totes les altres donzelles li fehien companyia. E lo emperador se leixà dir que, per la sua fe, grans dies eren passats que no havia aguda major consolació ni plaer que en veure combatre axí aquells tres cavallers.

—E a mi par verdaderament que Tirant deu ésser valentíssim capità e virtuós cavaller.

Com los cavallers foren fora de la ciutat donaren los cavalls als patges e cavalcaren altres roçins. E en poca de hora apleguaren ab la gent d’armes. E los cavallers restaren en la sua squadra, e Tirant anava d’esquadra en squadra, visitant la gent, amonestant-los que anassen contínuament en orde.

Aquell dia acaminaren V legües. Atendaren-se en una bella praderia, abundosa de moltes aygües, e Tirant tenia tal pràtica com era capità de gent d’armes que jamés descavalcava fins que tota la gent era aleujada, per dupte que no s’i seguís algun scàndel en lo camp. Com tots foren aleujats en la bella erba del prat, Tirant anà de tenda en tenda a tots los ducchs, comtes e marquesos, venguessen a sopar ab ell. E foren axí ben servits de totes coses com si fossen dins la ciutat de Constantinoble, que ell portava III cochs —los millors que·s trobaren en tota França— que bastaven per aparellar de menjar a tot lo camp.

Aprés que tots agueren bé sopat, Tirant féu cavalcar a tots los seus, ab d’altres qui eren en nombre de II mília lançes, e aquells vellaren fins hora de mija nit. E tramés gent per los camins per veure si sentirien gent d’armes o altra cosa. E Tirant anava guardejant lo camp, adés en un loch, adés en altre. Com fon hora de mija nit, fehia descavalcar aquells e tornar a cavalcar altres II mília lances. E no consentia portassen patges, sinó tots armats com si aguessen entrar en aquella hora en batailla.

E com Tirant stava en guerra nunqua se despullava sinó per mudar camisa. Com venia lo matí, II hores ans del dia, fehia sonar les trompetes per a ensellar hi ell hohïa la missa. Aprés acabava’s de armar e prestament cavalcava, e axí anava per tot lo camp fent armar tota la gent. Com venia l’alba, tots eren en punt per partir. Aquesta pràtica servaren fins que foren a legua e mija prop dels enemichs, en una ciutat que ha nom Pelidas —e to[t]s dies staven per dar-se als turchs, vehent lo gran poder que portaven. Com ells saberen que socors de gent d’armes venia, foren molt contents e obriren les portes de la ciutat. Lo capità no volgué entrassen de dia perquè no fossen vists. Emperò tan secretament no u feren, que ells foren sentits. E fon primerament avisat lo Gran Turch com en la ciutat de Pelidas era entrada gent d’armes, però que no podien saber quanta era. De continent lo Gran Turch ho anà a dir al soldà, e aquell dix:

—Com podeu vosaltres pensar que gent d’armes hi sia venguda, car sabem que aquell que·s nomena emperador té molt poca gent, sinó aquells trists e dolents que l’altre dia vengueren e no són res? Ni solament se deuria passar per la memòria. Seran de aquest, del duch de Macedònia, de aquells qui fugiren, e no fugien com a enemichs vençuts, mas axí com a servos fugitius. E nosaltres tenim e avem conquistat, de les X parts de l’imperi les IX e mija. No·ns resta altra cosa sinó aver pres lo duch de Macedònia, acaminar aquestes XXV legües que y ha fins a la ciutat de Constantinoble e pendre per la barba aquell vell emperador e condemnar-lo a perpetual presó, e a sa filla Carmesina que sia cambrera major de la nostra cambra, e la emperadriu serà cuynera de tota la ost. E prestament faré fer una ymatge tota de or a semblança mia e fer-la he posar enmig del mercat de la ciutat.

Dix lo Gran Turch:

—Senyor, tot lo que dieu se poria bé fer, emperò bo seria donar recapte en açò que us he dit, car no deu hom tenir les coses en menyspreu axí com féu lo rey de Troya que, per sa gran culpa, se perdé ell hi tots los seus, per tenir les coses en compte de no res. E lig-se de molts gloriosos prínceps que són stats perduts per semblant rahó: volent conquistar dignitat real, la perderen, e la sua aprés.

—Ara —dix lo soldà—, puix axí és…

Féu-se venir un cavaller de aquells qui tenien càrrech del camp e dix-li a un depart:

—Mira aquell gran covart del Turch, lo qual és tot ple de vergonyosa temor! Diu no·m sé quines oradures y crech que és un somni que ha fet. Per contentar-lo, tramet un home qui guardege devers lo camí de la ciutat de Pelidas.

E axí com lo soldà dehia que y trametés un home, ell n’i tramés IIII, que mirassen bé devers la ciutat de Pelidas si porien haver sentiment quina gent hi havia venguda.

L’endemà que Tirant se fon més en la ciutat de Pelidas, de matí anà de casa en casa pregant a tota la gent que tothom ferràs sos cavalls e adobassen les selles. E com açò fon fet, pres un home ab si, lo qual sabia molt bé aquella terra, e cavalcaren. E tan secretament com pogueren, per lochs apartats anaren prop lo camp. E de un toçal^[2] veren la vila e lo camp, e vehien com tiraven les bombardes^[3] a la vila e los de dins tiraven molta terra a la barbacana, e havien-la ben omplida de terra. E com la pedra de la bombarda* dava en la muralla, foradava lo mur, mas no derocava per sguart de la terra que y havia.

E Tirant tingué sment en lo camp e véu que tota la vila entorn era plena de tendes e de tanta multitut de gent que negú no pogués exir ni entrar que no fos pres. E lo soldà stava a la una part e lo Gran Turch stava a l’altra. E conegueren-ho en les grans tendes que vehien molt pintades. Com bé hagueren mirat, tornaren-se’n a la ciutat e, com se’n tornaven, de un puig veren les guardes dels moros qui staven mirant a totes parts.

Com foren descavalcats, Tirant se n’anà a la plaça, hon trobà la major part de la gent de peu e dix-los:

—Veniu açí, jermans. Nosaltres venim de gua[r]dejar lo camp dels nostres enemichs e, al venir que féhiem, havem vist IIII guardes del camp. Qui seran aquells que y volran anar? E de cascuna guarda que portareu viu, yo li daré D ducats, e si porten lo cap los ne daré CCC.

E prestament se concordaren VII hòmens a peu, qui sabien molt bé la terra, hi en la nit partiren perquè no fossen vists. Com foren bé avant, dix lo hu:

—Senyors, voleu fer bé? Posem-nos prop de una font que ací està e cobrirem-nos de rama. Los moros no és menys que a la hora del migjorn no devallen açí a beure de aquesta aygua, per la gran calor que fa. E axí·ls pendrem a mans.

Fet lo deliber, posaren-se en l’aguayt molt bé cuberts. Com lo sol fon exit, ells los veren star alt en un toçal*. Com la hora fon bé calenta, que tenien gran calor, per desig de beure de la aygua fresca vengueren a la font. Com foren allí, dix lo hu dels crestians qui staven amaguats:

—No·s mogua negú fins que sien ben farts de aygua, car no poran tant córrer.

E axí u feren. Com agueren ben begut e menjat, los crestians ab grans crits ixqueren e prengueren de continent los III. E lo hu se pres a fugir. Com veren que no·l podien atenir, despararen-li una ballesta^[4] e donaren-li ab una stralla per lo costat. E prestament caygué. Taillaren-li lo cap e posaren-lo en una punta de lança. Los altres, ab les mans liguades, los portaren hon era lo capità.

Com Tirant los véu fon molt content, e pres los tres moros e posà’ls en bona guarda. E dix als hòmens que·ls havien pres:

—Què haveu vosaltres haver?

—Senyor capità —digueren ells—, nostre dret és de mil e DCCC ducats. Emperò veja la senyoria vostra que·ns volrà dar, car per poch que·ns doneu nos tindrem per contents.

—Per mon Déu! —dix Tirant—. No faré yo tal cars, ans vos vull ben contentar, puix bé y haveu treballat.

Portà’ls-s’en a sopar ab ell e féu-los seure al cap de la taula, ans de tots los duchs, comtes e marquesos. E com agueren ben sopat, Tirant los donà II mília ducats e sengles gipons^[5] de seda. Com los altres hòmens de peu veren tanta gentilea, digueren que jamés havien vist tan singular capità.

Tirant agué ordenat aquell dia que tothom sopàs de jorn e que ensellassen los cavalls, e que tots stiguessen armats e en punt per partir. Com fon nit scura, Tirant féu exir tota la gent de la ciutat e posaren-se en orde, axí los de peu com de cavall. E detràs tota la gent venien III mília hòmens ab les egües. E com foren prop del camp féu apartar tota la gent d’armes a un depart, per ço que poguessen passar les egües sens que los roçins no les sentissen.

Com les egües foren a la entrada del camp, tots los hòmens de peu entraren ab elles e foren fetes dues parts: la una envers lo soldà, l’altra envers lo Gran Turch. E los cavalls del camp sentiren les egües: los uns se soltaven, los altres rompien los dogals, los altres arancaven les staques. Veuríeu anar tots aquells cavalls del camp, uns deçà, altres delà, altres detràs les egües. Com los cavallers del camp veren los seus roçins solts, corrent los uns amunt, los altres avall, exien de les tendes en camises, altres en gipons*, e tots staven desarmats. E ab tan gran repòs dormien e staven contínuament desarmats com si pròpiament stiguessen en lo més fort castell del món.

Com aquest desbarat agués durat un poch spay, e tot lo camp stava aremorat per los cavalls, vengué Tirant e ferí en la una part ab la mytat de la gent, e lo duch de Pera, ab l’altra gent, feriren a l’altra part, invocant lo gloriós cavaller sant Jordi. Veureu en poca de hora tendes anar per terra e hòmens morts e nafrats en gran nombre. Lo Gran Turch ixqué desarmat de la sua tenda com sentí los mortals crits que la gent daven e cavalcà sobre un ginet^[6]. Un home d’armes li matà lo roçí e donà-li una coltellada al cap. Vingué un servidor seu, descavalcà corrent del seu cavall e donà’l al son senyor. Com lo Gran Turch fon a cavall, mataren lo servidor. E portant a taill d’espasa tot lo que·ls venia davant, que era cosa de gran terror e espant, per bé que coneguessen que la multitut dels enemichs era tanta que paria cosa invencible. La qual cosa en aquells donà admiració de virtut e fe.

Los turchs, vent-se desarmats, e los més que havien perduts los cavalls, feren lo que havia fet llur senyor, lo Turch, lo qual ixqué fora de tot lo camp e féu-se posar moltes tovalloles sobre la nafra que tenia. E tramés a dir al soldà que en tot cars del món ixqués fora del camp, puix la batailla era perduda e lo camp era desconfit. Lo s[o]ldà, ab alguns dels seus stava fent armes. Lo Gran Turch, axí nafrat com stava, mès-se una cota de mailla desús e, ab aquells que allí prop de ell se trobà, tornà a entrar dins lo camp per socórrer al soldà, lo qual stava en prou pressa. Valgué-li, que no fon conegut. E lo Gran Turch socorregué’l en bon cars: axí com aquell qui era cavaller valentíssim, mostrà’s entre los altres ab gran glòria e virtut, que tragué de la pressa de la gent lo soldà fora del camp. Per ço com veyen tanta multitut de gent morta e totes les tendes derocades per terra, deliberaren de anar-se’n ab tots los que allí eren, car no pogueren soferir la potència del victoriós. E jamés fon feta batailla en Grècia tan sangonosa com aquesta.

Finalment, lo soldà e lo Gran Turch, ab tots los que allí eren, prengueren la via de la montanya, e los altres prengueren la via del pla. E Tirant anà tostemps aprés de ells a l’encalç, matant, ell e tots los seus, tants com aconseguir-ne podien, no prenent negú a merçé. Los qui anaren per la montanya, tots se salvaren, e los qui prengueren per lo pla, foren morts hi apresonats. Durà lo encalç III legües. E los qui anaven per la montanya —lo camí era més curt— havien apleguar en un gran riu hon havia un pont de fusta hon podien passar segurament. Com lo soldà fon passat ab la sua gent, com veren venir los crestians corrent, trencaren lo pont en lo mig. Tots los qui restaren, que no pogueren passar, foren perduts. Los qui havien passat lo pont foren deliures.

Bé mostrà Tirant aquell dia aver victòria dels victoriosos. Gloriejava’s ell hi los seus que açò era stat més obra divinal que humanal; e Tirant agué benigne enginy. Com los crestians pleguaren al pont, trobaren allí prop de IIII mília turchs, e no pogueren passar sinó alguns qui passaren nadant, e molts n’i moriren negats. Deliberaren aquells turchs de pujar-se’n alt en una montanya, e allí que·s fessen forts. Com lo capità Tirant venia ab la sua gent per lo pla e véu los turchs alt en la montanya, cuytà^[7] devers ells e deliberà de no combatre ells, mas de asetjar-los. E tota la gent féu posar entorn de la montanya, de peu, hi ell ab to[t]s los duchs e grans senyors se atendaren allí, prop de la montanya, per ço com hi havia molta erba e molts arbres.

Seguí’s que, com los cavallers entraren dins lo camp dels moros ab les egües, lançaren tan mortals crits com començaren la batailla que era cosa de molt gran spant. Lo duch de Macedònia, que dins aquella vila stava asetjat, com sentí tan spantosos crits, tots se armaren pensant que en aquella hora los donassen lo combat mortal, com ells havien ja perduda tota sperança de salut pensant que socors no·ls podia venir, mas covenia’ls ésser presos e catius en poder de infels. E cascú no dava per sa vida res, com cascú stimava tant la mort com la vida. E com ells vessen continuar los grans crits e no·ls combatien la vila, staven los més admirats del món.

Com atés lo dia clar, que lo sol fon exit, los crits cessaren per causa de la gent que fogia, e veren les banderes de l’emperador fora de tot lo camp, e anaven per lo pla a l’encalç dels turchs. E de la vila cridaren alguns qui eren restats en lo camp nafrats, altres per robar, e feren-los acostar prop la vila. E aquells los recitaren lo capità que lo emperador havia tramés e·ls digueren la gentil pràtica que havien tenguda en poder-los vençre.

Lavors lo duch de Macedònia, com sabé açò e véu que no y havia negú que dels enemichs fos, si donchs no fos tan mal nafrat que no fos pogut fugir, ell ixqué ab tota la sua gent e robaren tot lo camp, hon hi trobaren molt or e molt argent, e robes e armes e moltes joyes. No·s lig en les ystòries romanes ni troianes que tan rich camp com aquest fos vençut en tan poca de hora.

Com tot fon robat, meteren-ho tot dins la vila. Deixà gent d’armes dins la vila per guardar-la, que si Tirant hi venia, ho algú dels seus, que no·ls hi deixassen entrar, car moltes veguades se esdevé que no ha mal que no vingua per bé.

Lo poble de aquella vila era mig destrohït, e lavors fon molt rich. Com agueren mès en segur tot lo que havien robat, lo duch féu la via de les banderes per lo pla, e stava admirat ell e tots los seus de la multitut dels corsos morts que trobaven. Digueren los guardes del camp al capità que gent d’armes venia a gran anar. Tirant féu pujar a cavall tota la gent d’armes e ordenà ses batailles pensant que los enemichs se fossen refets de aquelles viles, les quals eren llurs. Ixqué’ls a l’encontre e, com foren prop, conegueren-se. Tirant se levà lo bacinet* del cap e donà’l al patge, e tots los altres capitans feren per semblant.

Com foren molt prop del duch, Tirant descavalcà e anà a peu envers lo duch, fent-li molta honor. E lo duch no·s mogué gens, sinó que li posà la mà sobre lo cap e no li dix res, de què tots los altres lo y tingueren a molt gran dolentia e no fon negú volgués descavalcar per ell. E Tirant tornà sobre son cavall. E molt sovint lo posava en noves e aquell scassament volia parlar. Mas tots los altres cavallers e gentilshòmens feren gran honor als duchs e a Tirant. Lavors se mesclaren los victoriosos ab los vençuts e axí anaren fins que foren prop de les tendes.

Tirant dix al duch:

—Senyor, si vostra senyoria venia en plaer voler-vos aleujar en aquella praderia, hon hi à molts bells arbres hi staríeu prop del riu, yo faria mudar aquells en altre loch.

Respòs lo duch:

—A mi no plau aleujar-me prop de vós, ans me n’iré en altre loch aleujar.

—Fer-ho poreu —dix Tirant—, però lo que yo us dehia ho fehia per gentilea, conexent que u merexeu.

Lo duch no·l volgué scoltar, sinó que girà les regnes al seu cavall. Sens dir res a negú dels altres, atendà’s a una milla riu amunt.

Com ell fon descavalcat, Tirant pres tres cavallers dels seus e tramés-los al duch. E com foren ab ell, digueren-li:

—Senyor, açí·ns tramet lo nostre capità a vostra senyoria si us volríeu anar a dinar ab ell, com sàpia que vostra senyoria lo tingua millor, però allí trobareu més prest, car no us calrà sinó pendre aygua a les mans e seure-us en taula per menjar.

—O quanta fatigua —dix lo duch— per no res me donen! Digau-li que no y vull anar.

E girà l’esquena ab gran ultratge. E aquells, sens dir-li pus, ixqueren dels arbres lla hon stava. Com ells foren a cavall per tornar-se’n, lo duch los dix:

—Digau a Tirant que si ell se vol venir a dinar ab mi que més content ne seré que de yo anar-me a dinar ab ell.

—Senyor —dix Diafebus—, si en tot lo vostre real no y ha foch ençés —ab iniquitat que ho dix—, què li dareu vós a menjar que prest sia? No li podeu dar sinó menjar de gallines e beure de bous.

Respòs lo duch ab felonia:

—Yo li poré dar gallines, capons, perdius e faysans.

Los cavallers no·l volgueren més scoltar, sinó que se’n tornaren.

Com aquells foren partits, dix un cavaller al duch:

—Vós, senyor, no haveu entés lo parlar de aquell cavaller qui se’n va. À-us dit que vós li daríeu a dinar al seu capità menjar de gallines e beure de bous. Sabeu per què die-u? Lo menjar de gallines és segó e lo beure de bous és aygua.

—Per los ossos de mon pare! —dix lo duch—. Vós dieu gran veritat e yo no u havia entés. Aquests strangers són molt superbiosos. E si yo l’agués entés yo·l ne aguera fet anar ab les mans al cap.

Sabuda la resposta, Tirant no curà sinó de dinar-se ab tots aquells duchs, comtes e marquesos que allí eren. Com foren dinats, Tirant cavalcà ab CC roçins e anà a una vila que stava a una legua, qui havia nom Miralpeix, la qual stava vora lo riu. Com los turchs, qui staven dins aquella vila saberen que la batailla era perduda, desempararen la dita vila e no y restà sinó los grechs qui eren naturals de allí. E la vila era molt ben avituallada de totes coses. Com lo capità apleguà allí, de continent li tragueren les claus de la vila e del castell. Lo capità entrà dins la vila e féu-los manament que donassen a tots quants hi vinguessen, vitualles per sos diners. E axí fon fet, que aquella vila provehïa tot lo camp. Manà axí mateix lo capità als alguatzirs fessen fer VI o VII forques prop de la vila. E dels corsos morts, en cascuna forqua ne penjassen hu e posassen fama que lo hu de ells volia forçar una dona, l’altre perquè havia furtat, l’altre perquè no volia paguar lo que havia pres. E com fon tornat al camp, féu fer crida sots pena de mort, no fos negú gosàs entrar en neguna sglésia per robar res de aquella; la segona, no fos negú gosàs violar dona de qualsevulla stat que sia; la tercera, que no fos negú gosàs pendre neguna cosa sens paguar-la. Com sentiren la crida e veren los penjats, posà molt gran spant a la gent. Tirant era molt amat e temut.

E acostant-se la nit, los turchs qui staven asetgats —no havien menjat en tot lo dia— vengueren a pactis, puix vehien que no tenien sperança sinó de morir o ésser presos. Trameteren-ho a dir al capità que·ls aseguràs vida e membres e renunciaren al títol de libertat sotsmetent-se a servitut. E Tirant, en aquell cars, volgué usar més de clemència que de crudelitat: pres-los a merçé a féu-los dar a menjar a totes llurs necessitats.

L’endemà per lo matí, lo capità manà parar una tenda molt gran e molt bella, feta a dues goteres, e alt en lo tendal havia una campana. E aquesta tenda no servia sinó a dir la missa e a tenir consell. E féu-la posar enmig de una praderia, entre los dos camps, del duch e del seu. E venguda la hora que volien dir la missa, Tirant, per major honestat sua, tramés al duch si volia venir ha hoyr missa. Lo duch, ab gran supèrbia, respòs que no. Los altres grans senyors foren molt contents de hoyr-la. E Tirant tenia tanta de humanitat que no feya obres de capità, sinó com si fos sotsmés a qualsevulla de aquells senyors, car ell se posava en la missa e en la taula lo més darrer de tots. Acabada la missa, tingueren consell. E fon determenat que·l marqués de Sanct Jordi e lo comte de Aygües Vives, ab dos barons, anassen al duch de Macedònia per embaixadors. Com foren davant ell, lo marqués de Sanct Jordi féu principi a un tal parlar.