Capítol CCXCII

Lo consell que donà una juhïa l’emperador per restaurar la vida a Tirant

—La amor natural que tinch a la magestat vostra, senyor emperador, me ha feta venir davant la presència vostra, havent compassió de vostra altesa que en los vostres darrers dies benaventurats no hajau ésser despossehït de la vostra imperial senyoria, e com sia certa que tota la vostra sperança de salut stà en la vida de aquest singular cavaller Tirant lo Blanch, lo qual perilla molt la sua vida. E com diga Aristòtil que lo temerós ab la tristor se desespera e tem les coses en què no ha perill, e l’animós no obra en les batalles sinó per virtut e dellibera ans de morir que sostenir vergonya, de açò praticar-se pot ab los metges e gent entesa. De Èctor lo Troyà, qui en semblant cars deya: «Què dirà Palomides, capità dels grechs, de mi? Què dirà Agamenon e què dirà Diomedes?».

»E venint al que vull dir, la magestat vostra veu a Tirant, capità vostre, ésser posat en passament, e tots los metges lo han ja desemparat. Yo tota sola lo vull emparar, ab condició tal que si mor, que tolgues a mi la vida e a qualsevulla pena cruel me obligaré. Yo conech que aquest cavaller té l’ànimo molt sforçat e, per la gran valentia que té, sforçarà l’ànimo e levar-se ha. E faça la magestat vostra, senyor, en la forma que yo diré. Feu ajustar molta gent d’armes e donen grans crits e entren dins la sua cambra molta gent, fent remor d’espases e de lançes e pavesos, donant grans colps de les spases en los pavesos. Com se despertarà e veurà tanta gent armada e los crits que seran majors, e demanarà què és açò, poran-li dir que los turchs són a la porta de la ciutat. Tot aquell pensament que té, li fugirà, e ab la virtut que ab si porta, per la vergonya de aquest món, ell se levarà.

Lo emperador tramés per los metges e per gent entesa, e recità’ls tot lo que la juhïa li havia consellat. E tots foren de parer que seria ben fet. Los crits e la remor fon tan gran en la ciutat que, ans que en la cambra entrassen, Tirant ho hoý. E la vella juhïa, qui al cap del lit li stava, li dix:

—Leva, senyor capità, e no·t faça temor la mort. Vet los teus enemichs turchs qui són prop del portal de la ciutat e vénen per pendre venjança de tu.

Com Tirant hoý axí parlar a la vella, dix-li:

—E fas-me tu cert que los turchs se són tan prop de mi acostats?

—Si levar-te plau —dix la juhïa—, més prop són de tu que no·t penses. Leva’t e posa’t en vista en una finestra e veuràs quant de dan t’està aparellat.

De continent Tirant demanà la sua roba e féu-se, ab moltes tovalloles, ligar la cama. E armà’s lo mils que pogué e pujà a cavall, e molts ab ell. E ab tan gran voler anava que quasi tot lo mal li passà e trobà molt gran remey. E lo emperador, ab los metges que allí eren, digueren-li, com stava flach, que prengués hun poch de restaurandi e aprés hun poch de solsit, e que ab allò poria mils entrar en batalla. E féu tot lo que los metges li consellaren. Aprés conegué e sabé que tot lo que fet havien se era fet per causa del seu mal. Dix Tirant:

—Loat sia lo poder de Déu, que dona me ha liberat de mort puix dona me havia mort. E bon consell és stat lo que han dat a l’emperador e als metges.

E ans que Tirant se levàs, la princessa stava agenollada davant una ymatge que tenia en lo seu retret, qui era de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, qui ignorava lo que havien ginyat a Tirant. E féu fervent oració e, besant la terra, deya semblants paraules:

—O Mare piadosa, regina dels àngels e misericordiosa emperadora dels cristians! Hoÿu-me e prenga-us pietat de mi, que totes les mies sperançes són ja perdudes e demane la mort, puix altre remey no tinch. E si lo meu senyor mor, aquell que yo ame més que a la mia vida, vull que tothom sàpia que la hora que yo seré certa de la mort del meu sposat Tirant, en aquella matexa hora me daré la mort. —E pres un ganivet e amagà’l entre les faldes, sperant quan li vendria tal nova, dient entre si—: Més val que yo execute la mia persona trista ans que de moros sia desonrada. Yo recòrrech a tu, humil e piadosa, dels peccadors advocada, que no permetes que yo perda lo cors e l’ànima!

Com Ypòlit véu que Tirant se era ja vestit e demanava les armes, ab cuytats^[1] passos anà a la cambra de la princessa e dix-li semblants paraules:

—Ma senyora, yo us suplich que tota dolor e congoxa que tingau sia de vostra altesa apartada e tots vostres mals pensaments sien reduÿts en subirana letícia, car tal nova vos porte que millor dir no la us poria.

La princessa, per sobreabundant alegria, se parà tal que, aseguda en terra, stigué per bon spay que no pogué parlar. Passat aquell moment, la princessa dix:

—És vera axí bona nova com me dius? Car del plànyer me manca la lum dels ulls.

Ypòlit, ab paraules dignes de fe, la féu certa de tot lo fet com passava. En aquell cars la princessa tant fon lo plaer que pres que besà a Ypòlit en lo front e de sobres de contentació dels seus ulls corregueren vives làgrimes. E Ypòlit li dix:

—Senyora, negú no deu plorar sinó sos peccats e defalts, e deu perdre treballs e oblidar aquells.

E per la gran remor que en aquell cars la gent feya, Ypòlit se’n partí e la princessa se n’anà a la cambra de sa mare. E veren tornar a l’emperador ab Tirant, e totes les dames se posaren per les finestres, que no·ls era present sinó lo mal de Tirant, que de l’altre no tenien cura. Com Tirant fon endret de la finestra de la princessa, alçà lo cap ab lo bacinet^[2] e posà’s les dues mans davant la cara. E la emperadriu demanà a sa filla per què havia fet Tirant tal cars de posar-se les mans davant la cara, que açò no es fa sinó per descontentació de amor. E la princessa respòs que tal cosa no sabia.

Com foren passats, essent a la porta del palau, l’emperador descavalcà. E Tirant pres son comiat d’ell per anar a sa posada. Lo emperador féu son poder que Tirant descavalcàs, que allí seria molt ben servit de tot lo que mester hagués, e Tirant féu son sforç d’anar-se’n. La princessa presumí de aquesta anada què podia ésser la causa que Tirant no havia volgut aturar en lo palau, per molts prechs que lo emperador li hagués fets, ço que ell en altre temps molt desijava. Axí mateix, pensà per què s’havia mès les mans davant la cara.

Com Tirant fon en sa posada, prestament se mès en la cambra e féu-se venir lo senyor d’Agramunt e Ypòlit, e pregà’ls molt afectuosament que X galeres que y havia, que les fessen armar e posar en orde de les coses necessàries. E ells digueren que eran contents. Partiren-se de Tirant e feren les galeres molt bé proveyr.

Com Tirant se fon dinat, posà en orde tot lo que mester havia per a sa partida. E ordenà que tota la sua gent anassen per terra fins al castell de Malvehí y ell iria per mar, que allí·s trobarien. Com fon en la horabaixa, que los metges se’n foren partits, per relació d’ells lo emperador fon avisat com Tirant stava bé. Com fon quasi la oració, la princessa congoxava de mort per veure a Tirant, e pregà a Plaerdemavida e a la donzella de Montblanch que anassen a la posada de Tirant e que·l posassen en noves, es volguessen asegurar del dubte en què ella stava posada, e li diguessen que ella suplicaria a l’emperador, son pare, que l’anassen a vesitar, com ella fos posada en gran congoxa de la absència de la sua vista. E anant les donzelles per complir lur embaxada, hun patge de Tirant les véu venir e, ab cuytats* passos, ab gran alegria entrà dins la cambra e dix:

—Mon senyor, alegre’s vostra senyoria com vos ve embaxada de part de la senyora princessa de dues galants dames.

—Vés prestament —dix Tirant—, posa’t a la porta a diràs que stich bé, mas la son me té tan apoderat que stich ara en lo plasent dormir.

Lo patge féu son manament e féu sa scusació, car Tirant no les volgué veure. E tornades les donzelles al palau ab la resposta, la prinçessa féu tant que lo emperador e sa mare anaren a la posada de Tirant. E ell, sabent que lo emperador venia, avisà a dos patges de tot lo que dir tenien ne a fer. Lo emperador fon a la porta per entrar en la cambra. Dix lo més avisat dels patges:

—La magestat vostra, senyor, pot ben scusar en aquesta hora de no en la cambra entrar per lo dubtós mal en què lo vostre capità stà, com tants dies ha que·l seu sperit no ha reposat e ara stà en consolació gran per recobrar lo que aquests dies ha fallit. E lo delit seu en aquest cars és tan gran que recobra natura lo que ha desmenuÿt e de suor quasi cubert està. Bo seria hun metge, sens despertar, hi degués entrar.

Tirant prestament se posà en lo lit —ab hun drap banyat ruxà’s la cara— e féu demostració que dormia. Com lo metge entrà e tornà a la porta, a l’emperador dix-li:

—Senyor, molt gran peccat seria que en semblant cars lo despertàssem. Vostra altesa se’n porà tornar fins a l’endemà. E de matí la sua scusada vista fer-se porà.

La princessa no podia pendre ab prou paciència que no ves a Tirant, però fon-li forçat de tornar-se’n ab l’emperador. Com Tirant sabé que tots se n’eren anats, levà’s prestament e féu trossar tota la sua roba e féu-la posar dins la galera. Com fon hora de mijanit, secretament se recollí. E volguera partir en aquella hora, sinó per sguart que la galera no tenia son compliment.

Vengut lo dia e lo sol exit, l’emperador sabé com les trompetes de les galeres tocaven a recollir. Tirant tramés lo senyor d’Agramunt a l’emperador per embaxador e, com li fon present, presentà-li la següent embaxada.