Capítol CLXXXVIII

Resposta feta per lo conestable a la letra d’Estephania

Sí fos mort, vixquera ab ínclita fama, quiti de criminosa infàmia, la qual, més maliciosa que vera, li has posat nom, e tant demanes guardó de la strema dolor que tos mals t’espera, lo qual no basta lo preu de la mia trista persona. Car la tua bellea te fa meréxer, encara desamant, no tan solament és rahó sies amada, mas com a sancta de oració merex la tua persona ésser adorada: sols aquest pensament me forçara respondre a ta lletra. Si creus les mies mans stiguen segures en l’exercici de les armes, lo terme de mon scrit creya que, de la glòria que de ma letra atenyeries, te faria descobrir lo que per amor és rahó tingués celat. E sens dubte aconseguiria terme ma atribulada vida, si amor advocant la part mia no·m fes clarament veure la tua letra ésser merexedora de resposta presta, sols per restaurar ta vida e fugir lo nom [d’omeçida]. Vols que·t diga? La mia pensa stà ferma en la sua devoció. E no hages altre pensament de mi yo pogués amar altra sinó a tu. Recorda’m aquella derrera nit que tu e yo érem en lo lit. Entraven los raigs de la luna e, tu pensant fos lo dia, deyes en manera de querella: «E moguen-te a pietat los grans jamechs e dolorosos sospirs de la mesquina d’Estefania e no vulles mostrar tan aïna la força del teu gran poder! Dóna loch a Stefania que repose hun poch ab Diafebus!». E més deyes: «O, quant me tendria jo per benaventurada si yo sabés l’art màgica que és l’alta sciència dels màgichs, en la qual han poder de fer tornar del dia nit!». Mas yo só content del delitós premi que virtut ab si porta e de ço que la tua letra demana. Faç fi tement la tarda de mon scriure no metés en perill ta persona.