Capítol XXVI

Com lo rey hermità se manifestà a la comtessa, sa muller

Avent reposat per alguns dies lo virtuós rey hermità, puix havia donada fi a la guerra e posat tot lo regne en tranquil·le pau e segur stament, un dia, stant en la sua cambra, deliberà manifestar-se a la comtessa, muller sua, e a totes les altres gents perquè pus prest pogués restituhir la senyoria al primer rey e tornàs a fer la acostumada penitència. Cridà un seu cambrer e donà-li lo mig anell que havia partit ab la comtessa com d’ella pres comiat volent anar a la Casa Sancta de Hierusalem, e dix-li:

—Amich, ves a la comtessa e dóna-li aqueix anell, e digues-li semblants paraules.

Lo cambrer anà prestament a la comtessa, agenollà’s davant ella e dix-li:

—Senyora, aquest anell vos tramet aquell qui de amor infinida vos ha amada he us ama.

La comtessa pres l’anell e alterà’s tota com lo véu, e fon posada en fort pensament. Entrà-sse’n en la sua cambra molt prestament e, ans que obrís la caxa, agenollà’s davant un oratori que tenia en lo petit retret, hon era la Mare de Déu, senyora nostra, e féu principi a tal oració:

—O humil Mare de Déu senyora misericordiosa ab initio et ante secula^[1] creada in mente divina! Vós sola fos digna de portar en lo vostre verge ventre nou mesos lo Rey de glòria! Feu-me, Senyora, complida gràcia, qui sou complida de totes les gràcies. E per aquella consolació que la vostra sacratíssima ànima agué per la salutació de l’àngel, me vullau aconsolar lo cors e l’ànima, e que us plàcia, Senyora gloriosa, fer que lo vostre preciós Fill me faça gràcia que aquest anell sia del meu virtuós marit, car yo us promet de servir-vos un any complit en la vostra [casa] devota del Puig de França e donar-hi C marchs d’argent.

E levà’s de la oració e obrí una caxa hon ella tenia l’altra part de l’anell, ajustà’ls la hu ab l’altre e véu que totes les armes se mostraven en l’anell e que tot era hu. Conegué que era del comte son marit, e dix ab molta turbació:

—Diguau-me, gentilom, hon és mon senyor lo comte de Varoych? —e lo cambrer entés que u deya per son fill—. Digau-me, per vostra bondat, si és stat pres ne cativat per los moros, ne que és estat d’ell que no·s sia trobat en les forts batalles ab lo rey e ab los altres cavallers, car yo crech verdaderament que si ell fos stat en libertat sua, que no y aguera fallit. O mísera de mi! E feu-me certa hon és, que cuytadament^[2] hi vull anar.

E volgué exir fora de la cambra, e anava tan torbada e fora de son natural sentiment, que no trobava la porta per hon pogués exir. E açò causava la inestimable alegria que tenia de la venguda de son marit. E tanta fon la turbació, que perdé los sentiments e caygué en terra smortida^[3]. Com les sues donzelles la veren en tal punt star, ab grans crits lançaren doloroses làgrimes e feren tristes lementacions. Com lo cambrer véu star en tal punt a la comtessa, molt spantat se’n tornà al rey ab la cara molt alterada. Lo rey li dix:

—Amich, com véns tal? Quines noves me portes de llà hon t’è tramés?

Lo cambrer donà dels genolls en terra e dix:

—Senyor, per una gran ciutat yo no volguera que vostra senyoria m’i agués tramés. Yo no sé l’anell quina mala virtut té ni si és stat fet per art de nigromància, que l’aja agut vostra senyoria dels moros, car de continent que la comtessa lo s’à mès al dit, és cayguda morta en terra. Açò·m par cosa de gran admiració, la mala proprietat que té.

—O Santa Maria val! —dix lo rey—. E serà veritat que la virtuosa comtessa sia morta per causa mia?

Lo rey se levà de la cadira e prestament anà a la sua cambra, e trobà-la —més morta que viva— ab tots los metges qui treballaven en la salut sua. E lo rey, admirat de semblant cosa, preguà als metges que en tot cas del món li donassen socors e no s’i plangués res, que la comtessa cobràs la perduda sanitat. E lo virtuós rey de aquí jamés se volgué partir fins que fon tornada en son bon recort.

E com la comtessa agué cobrada la natural conexença e véu lo marit e rey, levà’s corrent e agenollà’s davant ell per voler-li besar los peus e les mans, mas lo benigne senyor no u volgué consentir, sinó que la pres del braç, levà-la de terra e abraçà e besà-la moltes. E en aqu(n)ella hora donà’s a conéxer a tots los senyors del regne e a tot lo poble.

La fama anà per tot lo castell e per tota la ciutat com lo rey hermità era lo comte Guillem de Varoych, e tots los senyors grans e pochs, dones e donzelles de la ciutat, vengueren a la cambra de la comtessa per festejar lo rey e a la novella reyna.

Com lo fill sabé que lo rey era son pare, cuytadament* anà a la cambra, agenollà’s als seus peus e besà’ls-hi moltes voltes ab les mans ensemps. E tots aquells barons prengueren lo rey e la novella reyna e tots ensemps anaren a la major sglésia, e aquí feren lahors^[4] e gràcies infinides a la divina Bondat com, per mans de un tan valentíssim cavaller, Anglaterra era stada liberada de poder de infels. Aprés tornaren al castell ab moltes trompetes e tamborinos^[5], ab gran triümpho e alegria. Com foren en la gran sala del castell, la comtessa suplicà al rey, son marit, e a tots quants allí eren volguessen sopar ab ella aquella nit, e cascun dia menjassen allí tant com hi aturarien. E lo rey e tots los altres lo y atorguaren e foren contents.

La comtessa se partí del rey, e pres totes les dones e donzelles de sa casa e prestament se despullaren e, ben aromanguades, emparamentaren una gran sala de molt bells draps de ras, tots obrats d’or, de seda e de fil d’argent de molt gran stima. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, en tant que aquesta virtuosa senyora dins poch spay féu molt noblement adobar de sopar.

Com tot fon prest, tramés a dir al rey que, tota hora que li fos plasent, que sa senyoria vingués a menjar ab tots los altres. Lo rey, ab los altres grans senyors, entrà en la gran sala e, com la véu axí en orde ab totes les viandes prestes e lo tinell parat de molt riqua vexella d’or e d’argent, dix:

—Sí Déu me salve la persona: bé par que la comtessa ha tengut les mans en tot, com ella sia la més diligent dona del món.

Lo virtuós rey manà que primer de tots se sigués l’altre rey qui solia ésser. Aprés féu seure la comtessa, sa muller. Aprés sigué lo rey hermità. Aprés seyen los altres duchs, segons per horde venien. Aprés, en altres taules, foren col·locats los marquesos, comtes, nobles e cavallers. Tots foren molt ben servits de diverses viandes segons tals senyors eren merexedors. E tant com en la ciutat aturaren, contínuament menjaren a despesa sua, e cascun dia s’i feyen molt grans festes.

Passats que foren IX dies vengueren CCCC carros carreguats d’or e d’argent, de yojes e de coses de gran stima, les quals havian trobat en poder dels moros. Manà lo rey que aquestes yojes, l’or e l’argent, fos posat en poder de quatre senyors, e fon acomanat al duch de Clocestre, al duch de Betafort, al comte de Salasberi e al comte d’Estafort. Fet açò, lo rey manà per al següent dia consell general. Com tots foren ajustats, lo rey hermità isqué de una cambra e entrà en lo consell molt ben abillat^[6] ab roba de brocat rocegant, ab lo mantell de carmesí forrat de herminis, ab la corona al cap e lo çeptre en la mà, e assegut en lo consell, en presència de tots, féu principi a paraules de semblant stil.