Capítol CCLIX

Com Ypòlit obtés de la emperadriu lo do que li demanava

—Lo vostre gran saber [és] de noblesa tanta acompanyat, que sens conparació major pena me fa sentir, per ésser tanta la stima de la magestat vostra, car la strema amor que us porte me força, que no puch star sinó prop de la excel·lència vostra, e no sens gran rahó, car fallint-me tal acostament stich en hun nou purgatori. E açò·m ve per yo infinidament amar la vostra virtuosa persona, suplicant aquella en qui tota ma sperança reposa me sia atorgat hun do qui serà aument de ma honor e fama. E per lo vostre molt meréxer, qui tant val, sol per ésser en recort que dels damnats se diu ésser-los gran aleujament de pena lo recordar-se que són alguna cosa. E axí me’n pren a mi, ab tot que passe mala vida, per no ésser cert de vostra altesa ésser amat. Mas, sol recordant-me de la gran dignitat que en la magestat vostra tinch coneguda, me dóna gran aleujament a mon canssat viure. E tant com més virtut la persona poseheix, tant és per los altres més amada. Per què, senyora, puix la fortuna mia tan poch me ha acompanyat, senta yo aquesta glòria de aquest graciós do, si de la altesa vostra seré amat. E que·m façau cert en què stà ma vida, e si la sort me seria tan parcial e favorable que dormint e vetlant yo us pogués amar e servir, car negú més benaventurat de mi trobar no·s poria.

E donà fi en son parlar.

No tardà hun poch spay que la emperadriu, ab gest e cara afable, a una tal resposta féu principi.