Capítol CCCLXXXVII

La oració que Tirant féu a la sua gent d’armes

—Aparellades stan les corones del triümpho nostre, fullades de llor en senyal de la certa victòria que de nostres enemics s’espera. Cavallers valerosos, armats primer de gran sforç en lo noble coratge, aprés de armes tan ofensives que·n la vista sol de aquelles los enemics aterren, quant deu ésser gran la alegria de tots nosaltres, puix ajustats per una matexa intenció, ab hun mateix sforç e ànimo combatent, atengam la fi de aquella cosa per la qual morir no·s deu refusar! Recordau, cavallers, los vostres passats y de vosaltres, per lo semblant, recordau actes maravellosos e acabau de foragitar la temor de vostres pits si alguna n’i atura, car sens dubte la divina Providència no u consent ni és permés lo smayar^[1] a vostres nobles ànimos. Què tenim de aquesta miserable vida sinó lo temps que vivim? Aquell se despenga en semblants actes que més honorosos ésser no poden. En altra manera, engolfats en la mar de covardia, en negun port de honor arribaria nostra fama. Alsau, cavallers, vostres enteniments, pensant que combateu per la honor, més cara que cosa d’esta vida. Aprés, per los béns y prosperitats de nosaltres. Per la libertat, per la glòria y, lo millor, per la santíssima fe crestiana, la qual exalça als qui la exalcen, defensa als qui la defensen y conserva als qui la mantenen en honor e pacífica vida. Donchs, sia-us feta larga aquesta chiqua nit ab lo desig e ardiment de vençre los enemichs e exercitant les vostres persones en lo treball delitós de les armes, perquè la cuÿçor y fatiga que de aquelles nostres contraris senten a nosaltres poch delita.

L’endemà per lo matí los moros se levaren e ordenaren ses batalles y ses capitanies. E posaren primerament per capità lo rey de Tremicén, qui era animós cavaller e valentíssim capità, e donaren-li X mília ginets^[2]. Aprés feren VII squadres e, en cascuna de aquelles, posaren hun valent cavaller moro ab X mília ginets* cascú. La darrera batalla de socors regia lo rey Menador de Pèrsia ab XX mília combatents. E axí cascuna de les parts ordenaren tota la gent de peu e feren ses capitanies e caps de centenars e de dehenes. Com los moros hagueren ordenades totes ses batalles fora de la ciutat en hun bell pla que y havia e axí ordenadament feren la via del camp de Tirant, la spia que Tirant tenia prop de la ciutat véu que los moros anaven devers lo camp: cuytà^[3] per avisar-ne a Tirant. Com Tirant sabé que los moros venien, ja tenia tota la sua cavalleria a cavall e en punt e tota la gent de peu en orde e, axí ordenadament e ab gran ànimo, partiren del camp e feren la via dels moros perquè no haguessen aquella honor que vinguessen al lur camp.

Com les batalles foren prop, que·s veren, començaren d’esclafir les trompetes e anafils^[4] e los crits foren tan grans de abdues les parts que paria que cel e terra se’n degués entrar. Lavors, Tirant manà a la primera batalla que ferís e lo bon capità mossén Rocafort ferí ab la sua gent tan poderosament que açò era una admirable cosa de veure.

E lo rey de Tremicén, qui era capità de la primera batalla dels moros, ferí axí mateix tan virtuosament que cavaller al món no poguera més fer, que tan bravament combatien als crestians que ja·ls tenien en vençó. E lo rey de Tremicén, qui donava de tan mortals colps que no era degú qui a l’encontre li gosàs star, e encontrà’s ab lo capità Roquafort e donà-li tan gran colp de la spasa per lo cap que·l féu caure del cavall e passà avant. E los seus hagueren prou a fer de levar-lo e de pujar a cavall, tanta era la pressa que los moros los daven, car certament lo cavaller Rocafort fóra mort sinó fos per lo socors de la segona batalla, que com Tirant véu que la sua gent anava a mal, féu ferir Almedíxer ab la sua gent. E feriren tan poderosament que los moros feren retraure un gran troç. Lavors ferí l’altra squadra dels moros molt bravament. E véreu rompre lançes e derrocar cavallers e cavalls e jaure per terra molta gent morta, axí dels crestians com dels moros, car verdaderament aquests dos reys, ço és, lo rey de Tremicén e de Feç, eren molt valentíssims cavallers e feyen tantes armes que degú no·ls gosava star davant, e mataren molts crestians.

Lavors Tirant, qui véu la batalla anar a mal, que aquests dos cavallers li destruÿen la gent, féu ferir totes les quatre squadres plegades, que no restà sinó la sua. Feriren tan poderosament que, en poca hora, ans que los altres se fossen regoneguts, hagueren morta molta morisma. E lo rey Scariano s’encontrà ab lo rey de Feç e feriren-se tan bravament ab pits de cavall que les lançes ja les havien rompudes, que los dos ne anaren per terra, e foren-se levats e ab les spases se combateren molt ferament, que semblaven dos leons. E com cascuna de les parts veren lur rey en terra, cuytaren-hi* per socórrer-los e veren allí una aspra batalla, hon hi morí molta gent. Car aquí·s trobà lo senyor d’Agramunt e lo marqués de Liçana, qui eren valentíssims cavallers e, a despit dels moros, pujaren lo rei Scariano a cavall e los moros se’n portaren tanbé lo rey de Feç.

E los moros, qui veren que la lur part anava a mal, feriren totes les squadres plegades. Lavors ferí Tirant també ab la sua gent. E véreu la gran mescla e los grans crits que los moros feyen, que no podien durar contra los crestians. E lo rey Menador de Pèrsia, qui era entrat en la batalla com a ca rabiós ab I aljuba^[5] d’or molt luent e véu a Tirant, dexà’s anar devers ell e donà-li tan gran colp de la spasa sobre lo cap que per poch no·l lançà del cavall, que del cap li féu dar al coll del cavall. E Tirant se fon dreçat e dix:

—Si no fos per mon bon elm tu m’hagueres mort, mas jure per mon Déu que, si yo puch, jamés no daràs pus colp.

Alçà la spasa e donà-li tan gran coltellada al muscle dret que tot lo braç li levà en redó, e lo rey prestament caygué en terra mort. Los moros, qui veren lo rey de Pèrsia mort, com a desesperats reforçaren la batalla molt bravament, que en poca hora veren la terra cuberta de cossos morts, car Tirant, ab la sua mà, feya morir tanta gent que no encontrava negú que del primer colp no·l metés per terra mort o al·lesiat.

E axí, durant la batalla, fon sort que Tirant s’encontrà ab lo rey de Tremicén e donà-li tan gran colp de la spasa sobre lo cap que plegat lo mès per terra e, si no fos per lo bon bacinet^[6] que portava, mort fóra lo rey. Com fon en terra, Tirant passà avant. E los moros levaren lo rey e trobaren-lo encara viu: pujaren-lo en hun ginet* ab hun moro a les anques e, corrent, féu la via de la ciutat per restaurar la vida.

Com molt hagué durat la batalla, los moros no pogueren tenir contra los crestians, ans forçadament se hagueren a posar en fuyta, car los crestians los eren molt soberchs. Com Tirant véu que los moros fugien, dix:

—Ara és hora, valentíssims cavallers, que la jornada és nostra! Muyren tots!

E tothom se mès a l’encalç. E los moros cuytaven* per recullir-se dins la ciutat e tant no feren, que no pogueren de la mort ésser stalvis passats quaranta mília moros aquella jornada. Com los qui eren restats foren recullits, Tirant féu voltar tota sa gent perquè de la ciutat ab bombardes^[7] no·ls poguessen damnificar.

Aprés que la batalla fon finida, Tirant replegà tota sa gent. E levaren lo camp en què guanyaren molt e tornaren a lurs tendes ab gran alegria, fahent laors^[8] e gràcies a nostre senyor Déu de la victòria que·ls havia donada. E feren bones guaytes de nit e de dia per ço que los de la ciutat no·ls vinguessen damunt descuydats e, d’altra part, tenien sment als de la ciutat que degú no pogués exir que no fos vist. E los de la ciutat tenien barreres defora de la ciutat e, aquí ells feyen tots dies de grans cavalleries. E Tirant féu bastir molts ginys e asitiar moltes bombardes* grosses qui tiraven contínuament a la ciutat.

E de continent que Tirant hagué vençuda la batalla, féu armar una galera al port de One e posà-y per capità hun cavaller, lo qual havia nom Spèrsius, qui era natural de Tremicén e era bon crestià e home molt diligent e de grans negocis, al qual Tirant donà càrrech que anàs en Jènova, en Venècia, en Pisa, en Mallorqua —qui en aquell temps era cap de mercaderia— e que noliejàs^[9] tantes naus, galeres e lenys e tota manera de fustes qui poguessen portar molta gent e que·ls prometés sou per a hun any e que de continent los trametés al port de Contestina, qui és en lo regne de Tuniç. E prestament lo dit Spèrsius, ben informat de tot lo que tenia de fer e negociar, se recullí e féu son viatge.

Ací se lexa lo libre de recitar de Tirant los singulars actes que los del seu camp feyen tots dies ab los de la ciutat e torna a recitar de l’embaxador Melchisedech, que Tirant trametia a Contestinoble.