Capítol LXXI^[I]

De les paraules que contenia lo albarà del quart cavaller

Lo cavaller qui tocarà lo escut de Menysvaler ha de fer les armes a peu, ab IIII bastons, ço és a saber, lança, dagua, espasa e acha de II mans. La lança, qui la volrà portar emplomada ho pugua ben fer; e si millor li parrà spasa de git, que sia sa voluntat de portar-la. E s’agen a combatre tant e tan longuament fins que lo hu dels dos reste mort o vençut l’altre. E si resta sa e sens lesió de sa persona, que s’haja a posar en poder de aquella dama que·l vencedor volrà, e que ella pugua fer d’ell a sa voluntat. La mort serà egual entre nosaltres, perdonant de bon cor e de bona voluntat a tots aquells qui·ns offendran. E demanam perdó als qui offendrem.

»Com lo rey agué vist los quatre escrits e tot lo que los quatre cavallers demanaven, per ell los fon tot atorguat. E dix que les quatre enpreses eren molt perilloses, que aquests cavallers se procuraven la mort.

»Complit tot lo desús dit, feren reverència al rey e a la Reina, pujaren a cavall e tornaren-se’n en ses tendes. Lo rey dix a un rey d’armes que anàs als IIII cavallers e que·ls digués que ell los preguava que aquella nit venguessen a sopar ab ell. E féu carreguar XXX adzemles de vitualles e de totes les coses necessàries per a la humanal vida, e ab lo rey d’armes los ho tramés.

»Com los IIII cavallers veren la bona voluntat del rey, regraciaren-lo-y molt. E per scrit li respongueren que al present no acceptarien donatiu de persona del món ne·s darien a conéixer fins haguessen complides ses armes —e açò no fehien per desalt de sa altesa, sinó per quant ho tenien en vot—, e que li’n feyen infinides gràcies. E no volgueren res pendre. Al rey desplagué molt com véu tornar les adzembles^[1] carreguades e de la resposta que havien feta.

»Aprés, senyor, los IIII cavallers aquella nit feren molt ricament emparamentar la gàbia de la nau. E entorn de la gàbia posaren los quatre scuts ab un scrit qui dehia:

Qualsevulla cavaller o cavallers qui vendran per tocar aquests scuts, hajen a portar un scut ab les armes pintades de aquell cavaller qui volrà fer les armes. E aquell scut no pugua portar sinó dona o donzella, o rey d’armes, eraut^[2] o porsavant^[3]. E ab aquell scut hajen a tocar en lo escut de la gàbia segons les armes que volrà fer, e leixar aquell scut al costat de l’altre.

»L’endemà hi anaren molta gent per veure lo gran stat e magnificènciaque tenien, e a tots quants hi anaven daven a menjar molt copiosament, a la real. E los llurs compradors res que comprassen no pagaven sinó ab moneda d’or, e si res hi restava ho leixaven, que no u volien, que no volien que tocassen moneda blanca.

»Lo dia següent de matí anaren a l’aleujament del rey per ohir missa ab ell e vengueren devisats en altra manera, ço és, ab robes de brocat carmesí forrades de erminis, largues fins en terra, ab papafigos d’altra color molt ben brodats de grosses perles, ab capells fets a modo de Turquia, ab cints d’or macís, ab paternostres de calçedònies^[4] que cascú portava en les mans molt grossos e molt bells. E venien a peu ab los IIII leons que·ls fehien companyia, e cascun leó portava en la boca unes ores molt ben guarnides. E stigueren en una gran sala per bon spay sperant lo rey quant exiria de la cambra.

»Com lo rey los véu, fon molt content de la llur venguda. La reyna ixqué e lo rey li dix que prengués los dos cavallers, que ell ne pendria los altres dos, car ell conexia que eren senyors de molta auctoritat e stima. Lo rey pres los dos per les mans e la reyna los altres dos, e lo rey e la reyna anaven enmig. Los de la reyna la prengueren del braç e axí anaren tots fins a la sglésia. E, ans que començassen la missa, lo rey los dix:

»—Yo no sé la honor que us pugua fer per no saber vosaltres qui sou. E molt me plauria, puix no us voleu dar a conéixer a mi, que plàcia ha cascú de vosaltres pendre lo loch segons lo estat en què nostre senyor Déu vos ha posats; si sou reis, prenguésseu lo loch que reys són mereixedors e, si sou duchs, per lo semblant, o de qualsevulla altre estament, fer-vos hi à la més honor que yo poria.

»Hi ells ab lo cap baix, regraciant al rey la honor e profertes que·ls fehia, e no volgueren res dir de paraula ni per scrit. Ab tot açò, lo rey manà que·ls fessen seure los primers de tots, prop de l’altar, e los leons allí prop d’ells. E prengueren les hores als leons de les boques e digueren ses ores. Com la missa fon dita, tornaren les hores als leons e posaren-se en companyia del rey e de la reyna.

»Com foren dins la Roca, estaven mirant aquella magnificència dels stats e abillaments^[5] que dins la Roca eren. Prengueren molt gran plaer en veure aquelles dones d’argent com lançaven aygua e vi per les mamelles e per la natura e staven molt admirats, dient ab senyals e per scrit que açò era fet ab lo major orde e subtil enventiva que jamés ells aguessen vist. E per molt que lo rey los preguàs, no volgueren restar per dinar-se ab ell. Prengueren comiat e tornaren-se a llur aleujament.

»Ara deu saber la senyoria vostra que, com los quatre cavallers agueren acabat de donar los quatre scrits lo primer dia que ells vingueren, de continent que ells se foren partits davant lo rey, Tirant, secretament, que negú de tota la companyia no·n sentí res, se n’entrà dins la ciutat e agué quatre scuts e féu-los pintar tots en aquella nit, cascun scut de sa color. E féu-hi pintar en lo hu les armes de son pare, en lo segon féu pintar les armes de sa mare, en lo terç scut féu pintar les armes de son avi, en lo quart féu pintar les armes de sa àvia. E en aquest spay que los scuts se pintaven, véreu molts cavallers se ajustaven de quatre en quatre per voler-los combatre. Açí n’i havia de França, de Ytàlia, de Aragó, de Castella, de Portogal e de Navarra, en los quals hi havia de molt bons cavallers sperimentats en armes que·ls volien deliurar, e molts ho posaven per obra. E lo duch de Clarença e lo príncep de Gales, e lo duch d’Atçètera e lo duch de Betafort, aquests quatre, havien feta concòrdia de voler-los combatre. E de la nostra companyia, que no·m vull oblidar, preguam a Tirant, puix ell havia fetes armes hi era desliurat dels perills de la mort, triàs a quatre de nosaltres dels més disposts de tota la companyia, per ço com tots eren en deute de parentesch e major en amistat. Ell respòs que era molt content e féu lo contrari.

»Com los scuts foren acabats de pintar, Tirant ajustà totes les donzelles e les més galanes e de major dignitat, e donà a cascuna un scut. E ajustà l’estat dels cavallers e, ab moltes trompetes e ministrés, passam davant lo estat del rey. Com lo rey véu los quatre scuts, demanà de qui eren. Dix un eraut*:

»—Senyor, de Tirant lo Blanch e de sa companyia.

»Com Tirant véu lo rey, descavalcà e pujà hon lo rey e la reyna eren, e supplicà’l fos plasent a la magestat sua dar-li licència que ab tot aquel stat pogués anar a tocar los scuts per deliurar aquells cavallers de la fort empresa que portaven. Lo rey fon molt content per dues coses: la primera perquè Tirant e los de sa companyia eren valents hòmens, la segona perquè tan prestament havien en sa cort trobat cavallers qui·ls havien deliurats. E Tirant fon tant cuytat^[6] per dubte que altres no s’i cuytassen* a tocar los scuts, que scassament agué temps de fer pintar quatre banderes grans que portava e quatre cotes d’armes per a dos reys d’armes, un eraut* e un porsavant*.

»E ab tot aquell triümpho anam fins a les tendes dels cavallers. Com ells sentiren les trompetes e venir tanta gent, stigueren molt admirats com tan prest havien trobat lo que cercaven, car no era passat sinó un dia natural del dia que eren arribats. Los quatre cavallers ixqueren de la tenda molt ben abillats^[7], emperò tots temps portaven los papafigos per no ésser coneguts. Eferen abaixar un poch la gàbia perquè les donzelles poguessen tocar. La primera de totes que tocà fon la bella Agnés, e tocà en lo escut de Amor, si bé li eren més prop los altres scuts. Emperò ella anà legint les letres e no volgué tocar sinó Amor. Dona Guiumar, filla del comte de Flandes, no volgué tocar sinó lo escut de Valor. Cassandra, filla del duch de Prohença, no volgué tocar sinó lo escut de Menysvaler. La Bella Senspar, filla del duch d’Anjou, fon contenta de tocar en lo escut de Honor. Com totes agueren tocat, penjà cascuna lo escut que portava al costat de aquell scut que havia tocat. E axí staven tots per orde, que lo cavaller qui vençés se n’havia a portar lo seu e lo de l’altre, car axí era ordenat.

»Com tots los quatre scuts foren penjats, los quatre cavallers descavalcaren les quatre galants dames qui los scuts havien portat e cascú pres la sua del braç. E tots descavalcam e portaren-nos dins la tenda on eren los lits. E dix lo hu dels cavallers a la bella Agnés, per scrit:

Per ma fe, ma dama, si vós en camisa stàveu gitada en aquest lit, e les altres per semblant, tota una nit d’ivern, yo poria bé dir que·n tot lo món no·s trobarien quatre lits més singulars.

»—A vosaltres, cavallers, no fretura la companyia nostra —dix la bella Agnés—, car yo veig allí quatre gentils dames qui en la nit vos tenen companyia, per què no us cal més desijar.

»—Del bo tria hom lo millor —dix lo cavaller.

»E prestament fon aquí la col·lació molt gran he abundosa de moltes maneres de confits. E al partir que fem, lo cavaller donà a la bella Agnés unes ores molt singulars e de rich guarniment. L’altre cavaller donà a dona Guiumar un braçalet, la meytat d’or e mig d’açer, ab molts diamants e altres pedres fines. L’altre cavaller donà a Cassandra una çerp tota d’or que·s mordia en la coha, molt rica de pedres precioses e los hulls tenia de dos grossos robins. La Bella Senspar tenia los cabells molt rossos e molt larchs: donà-li una pinta tota d’or l’altre cavaller, e no de menys stima que les altres joyes. E als reys d’armes, erauts* e porsavants*, e trompetes e ministrés, mil nobles a cascú. E jamés volgueren deixar les donzelles fins que foren al stat de la reyna, qui era en aquell cars ab lo rey. E lo rey rebé’ls ab molta d’onor e affabilitat. E estant davant lo rey los quatre cavallers, ab un scrit supplicaren al rey e als jutges del camp que prop de les llurs tendes poguessen fer una liça^[8] nova, per quant la que ells tenien ja feta, tants hòmens hi eren morts que no era sinó sepultura de cavallers. E lo rey ab los jutges foren molt contents que fos feta. Rebuda la resposta, prengueren licència del rey e tornaren-se’n e ordenaren de continent de fer la liça*.

»E cascun dia, senyor, se mudaven de vestidures de gran stima e de nova manera. E puch ben dir a la senyoria vostra que molts grans senyors són stats malcontents de Tirant per enpendre de fer aquestes armes, per ço com ells les volien fer.

»Aprés que la liça* fon feta e los cavallers agueren reposat, posaren un scrit a la porta de la Roca qui dehia que lo cavaller que havia tocat lo escut de Amor haja de ésser en lo camp lo terçer dia. E Tirant dies havia que stava en orde sperant quant lo demanarien.

»Venint lo dia asignat, Tirant ajustà totes les sues donzelles ab tot lo estat dels cavallers e anà ab totes les acostumades gales. E lo rey e la reyna eren ja en lo camp, alt en los cadafals. Com Tirant apleguà, trobà un cavaller al cap de la tela e, rebut Tirant per los fels, tancaren la porta de la liça* e posaren-lo a l’altre cap de la tela. Com la trompeta sonà, los cavallers feriren los cavalls dels sperons^[9] e feren moltes carreres e de molt bells encontres. Lo cavaller encontrà a Tirant en una carrera e ferí’l sobre lo rest, esquillà e no pres, e scorregué al guardabraç dret e levà-lo-y del tot, ab molt cotó del gipó^[10] que la punta de la lança se’n portà. De aquest colp Tirant molt se’n smayà^[11]. L’altra carrera lo tornà a encontrar alt en la xarnera^[12] de l’elmet e, si II dits més baix l’agués encontrat, de mil vides no·n tenia una. E allí hon lo encontrà, pres en la xarnera*, e la lança no·s rompé, e tragué·l de la sella e caygué en terra. Tirant tornà a cavall lo més prest que pogué. E stà en veritat que Tirant havia fet dos encontres en lo guardabraç squerre e havia’l un poch desmarchat allí hon vénen quasi los més encontres. E a l’altra carrera que feren, Tirant lo tornà ha encontrar en aquell guardabraç e rompé lo cuyro per hon passen les tiretes, e tenia lo guardabraç liguat de part de dins ab una corda de seda tan grossa com lo dit, e les tiretes no·s pogueren rompre perquè eren de cor de cànem cruu. E lo guardabraç li fóra del tot caygut sinó per lo cordó de seda e, d’altra part, li dava gran enpediment perquè dalt era desfet, que poch útil li fehia. E axí feren moltes carreres, que a l’hu fallia lo guardabraç dret e a l’altre lo esquerre.

»La fortuna fon favorable a Tirant, que encontrà altra volta en aquell loch mateix al cavaller, e pres-lo un poch alt e, les lançes que eren grosses, levà-li lo braç, que li caygué sobre lo coll del cavall, que valer no se’n podia perquè los ossos eren romputs. E lo miserable de cavaller encara volia fer armes, que li liguassen lo braç. E lo sperit li fallí, que no pogué més per la molta sanch que perdia. Mès-s’i espasme e tornà tot ert en la sella, que no·l pogueren descavalcar sinó ab la sella ensemps.

»Tirant se’n tornà, armat axí com stava, sens levar-se lo elmet del cap. E prestament l’altre cavaller donà un scrit al rey que en aquella hora mateixa volia combatre. E los jutges del camp digueren que no romprien per res les ordinacions del camp, com en aquell dia no s’i podien fer dos morts ni en tota la setmana, que en camp aguessen entrar sinó los dies que eren elets per fer armes en liça* a tota ultrança. E si aço no·ls venia bé, que tenien libertat de anar-se’n tota hora que a ells plasent los fos.

»—Ara que·ns han mort un cavaller nostre, frare d’armes, dien que·ns ne anem? O tots hi morrem o tots venjarem la mort de aquest —digueren los III cavallers.

»Lo rey féu fer molta de honor a la sepultura del mort cavaller, axí com fehien a tots los altres. Com lo portaven a soterrar, los tres cavallers se vestiren de vermell ab robes de grana. E tot quant portaven era vermell, significant venjança, e sens plorar ni fer negun senyal de tristor.