Capítol CCXLVIIII

Com la emperadriu demanà a Ypòlit qui li feya aquell mal

—Sí Déu te dexe complir ton desig en aquest món y en l’altre paraýs haver, digues-me, qui·t fa tants mals passar?

—La mia trista sort —dix Ypòlit—, qui·m fa desconéxer a Déu y a tots los sancts. E ací hon stich, no pensa la magestat vostra sia ma vida menys perillosa que la de Tirant.

—Si vols bé fer —dix la emperadriu—, no deus aver vergonya de dir la glòria de tos actes. Posat cars ho manifestes a mi, lo premi d’onor me farà tostemps callar.

—Qui és qui gose manifestar la sua dolor —dix Ypòlit— a una senyora de tan gran excel·lència? Què fall a vostra magestat sinó que portàs diadema de sancta e per vós se cantàs Te De[u]m laudamus, e totes les sglésies fessen festa de XII liçons per ço com deveu ésser nomenada per lo món deessa de la terra?

—No és cors humà —dix la emperadriu— no degua scoltar, vulles sia de bé o de mal, lo que cascú vol dir, car franca libertat ha donada lo Donador de totes coses. E quant és major en dignitat, tant deu scoltar ab més humilitat.

—Senyora —dix Ypòlit—, yo bé atorch lo que la altesa vostra diu si lo meu rahonar fos compost de batafalua daurada, ço és, en leys de justícia. Mas yo no tinch vassalls, béns ni heretatge que davant la magestat vostra hagués a venir. E puix tant saber-ho voleu, amor és, amor, lo que tinch, e no és roba que·m puga despullar.

—A mi no·m fall conexença —dix la emperadriu— del que dius, però cové que la paraula e la mesura de aquella sia segons que la cosa requir. Tu dius que ames, e yo deman-te, a qui?

—Los V senys corporals me fallen —dix Ypòlit— per dir-ho.

—O fallit de enteniment! —dix la emperadriu—. Per què no manifestes lo que a tu fa dolre?

—Quatre coses són —dix Ypòlit— que per lur excel·lència exceleixen totes les altres, e la cinquena és notícia de veritat. E com la magestat vostra sia aquella per aquella qui en lo cel és pronosticat yo us dega amar e servir tots los dies de la mia vida…

E dit açò, no gosà tenir més cara. Anà-se’n, que més no dix. L’emperadriu lo cridà com se n’anava, e de vergonya no gosa tornar. E pensà en si, Ypòlit, que si li demanava per què no era tornat, que diria no haver-la hoÿda. Anà-se’n envers la sua posada, fent stima que havia mal parlat e pijor obrat, e penedí’s molt del que dit havia.

La emperadriu restà ab molt gran pensament de açò que Ypòlit li havia dit, e jamés li isqué del cor tant com en lo món visqué.

Com Ypòlit sabé que la emperadriu se n’era tornada en la sua cambra, havent vergonya e temor del gran atreviment que agut havia, penedí’s en si, e desijava ésser partit per no venir davant la emperadriu. E fon-li forçat de tornar al palau per cobrar resposta de la princessa. Entrà dins la cambra e trobà-la que stava gitada en les faldes de Plaerdemavida, ab altres donzelles que y havia, les quals eren afectades a Tirant. Ypòlit la suplicà li donàs resposta de la letra que portada li havia. No tardà la princessa en fer a Ypòlit, de paraula, la següent resposta.