F. La història d’Equebar, rei dels mogols

Mahamed Zelaldim Equebar,^[574] conegut com a rei dels mogors,^[575] és el sisè nét de Tamorlan,^[576] aquell que va capturar Bayjeto^[577] amb sagacitat i el va mantenir en una gàbia mentre va viure. L’ordre del seu llinatge és aquest: Mirtimurlâng, Miranxâ, Abuçay, Ommarxâ, Qhanmirsâ, Baburxâ, Emmaûpadzâ i Zelaldim Equebarxâ.^[578]

La seva nació i pàtria és Chaquata,^[579] on tots són turcs, ni tàrtars ni parts, com afirmen alguns. La llengua comuna d’aquesta nació és la turquesca, que és diferent de la que parlen els turcs. En la cort parlen persa i, encara que els mots i les frases són els mateixos, la pronúncia i els sons són diferents del llenguatge que parlen a la cort i les terres del rei de Pèrsia. Aquesta regió de Chaquata es troba situada entre Pèrsia i Tartària, al nord-est de l’Índia.

Tenen per veïns els osbuguis,^[580] que són tàrtars, i el seu primer rei fou Cynguisqhan^[581] del qual en parlava sant Antoninus. Encara existeix una generació de reis descendents seus i el que ara regna es diu Abdallaqhan,^[582] de qui es diu que és tan gran senyor com Equebar. La capital del regne es diu Samarqhan^[583] de Borcora.^[584]

Temurlang,^[585] avantpassat del rei, era natural d’una vila anomenada Taragay, prop de la ciutat de Xarsabs,^[586] que vol dir la ciutat verda. Era un home d’origen humil, de pare i mare gentils,^[587] i es va fer moro com un darvese,^[588] que és una forma particular de vida mandrosa, amb aparença religiosa i de santa. Com se sap, des d’uns inicis menors va esdevenir molt gran amb astúcia i crueltat.

Equebar és un home alt, d’amples espatlles, amb cames tortes, de pell fosca, amb els ulls prims i petits a la manera d’un tàrtar o xinès. Té el front ample i descobert, i el nas recte amb una petita protuberància enmig de l’os. Les narius són amples, amb una berruga sobre el llavi esquerre. Sempre va amb el cap una mica inclinat a la dreta, porta una barba a l’estil turquès, tota afaitada excepte els bigotis, que se’ls deixa créixer curts i ben arranjats. Es deixa el cabell llarg, en contra dels costums dels seus avantpassats, i tindrà entre trenta-vuit i quaranta anys.^[589]

Porta turbant, a l’estil de l’Hindustan, vesteix amb elegància i amb sumptuositat i, a diferència dels costums tradicionals dels moros, sempre porta una llarga túnica que li arriba fins als genolls i els pantalons li cobreixen els talons. Calça sabates de formes diverses, que ell mateix ha dissenyat. S’adorna el cap amb collars de perles i pedres precioses molt costoses. Sempre porta una daga cenyida i molts cops espasa i, si no, sempre en té una a prop. Al seu voltant, sempre l’acompanyen alguns patges, que porten tota mena d’armes. Li agrada molt el vestit espanyol i alguns cops es vesteix en privat a la portuguesa. Sovint vesteix i calça vellut negre.

És intel·ligent, prudent, magnànim i valent; és senzill i afable, no obstant això, té un posat greu. Quan s’han d’executar sentències, vol que esperin tres ordres o missatges seus, abans que tinguin lloc. S’irrita pocs cops, però quan ho fa s’enutja molt; tanmateix, es refà també de pressa, perquè és benigne de natura.

A un regidor o intendent de les seves propietats, que va trair-lo, el va perdonar en dues ocasions i el va readmetre al seu servei; al tercer cop, va penjar-lo. Quan era a la vora del Behêt,^[590] li van portar dotze homes que havien desertat del campament i s’havien unit a l’enemic, els va jutjar ell personalment i va ordenar que uns fossin decapitats i els altres empresonats, d’acord amb les faltes de cadascun. Un dels que havia de ser decapitat li va demanar llicència per parlar i, havent-se-li atorgat, el condemnat va dir:

—Senyor, no em feu matar perquè sóc l’únic que té una habilitat especial.

El rei li va demanar:

—Què saps fer?

Ell va respondre:

—Senyor, canto d’una forma única.

El rei va ordenar:

—Canta ara.

Va començar l’infeliç a cantar tan malament que el rei es va girar per per poder riure. El pres li va dir:

—Senyor, perdoneu-me per la meva veu ronca; aquests soldats m’han arrossegat de pressa amb aquesta calor, donant-me molts cops de puny, i m’ha entrat molta pols per la gola i per això estic ronc i no puc cantar.

Va fer tanta gràcia al rei, que el va perdonar i va ordenar que no decapitessin ningú, però que els tinguessin presos fins que s’examinessin de nou les seves faltes.

El rei no sap llegir ni escriure, però és molt curiós i sempre té homes lletrats al seu voltant, als quals obliga a debatre entre ells sobre diversos assumptes i que li expliquin tota mena d’històries.

Sigui on sigui el rei, no s’executen sentències de mort sense la seva llicència, i també vol que els litigis importants li siguin comunicats. En casos greus, fa llençar els lladres als peus dels elefants o els empala en «caluetes», que són uns pals afilats; als lladregots els fa tallar una mà sense pietat; als violadors i adúlters els fa decapitar o enforcar; i d’altres culpes menors o més habituals, les castiga amb fuetades.

És melangiós de natura i, per aquesta causa, s’entreté amb diversos espectacles, com són el joc de choqua a cavall;^[591] les lluites d’elefants salvatges, búfals, cérvols, galls, bocs i gladiadors; competicions d’esgrima; lluites de cops de puny; balls de coloms a l’aire; contemplació d’ocells; i d’altres curiosos entreteniments com danses i jocs de prestidigitadors. Passa molt de temps amb els seus bufons, té elefants i camells que ballen i, enmig d’aquests divertiments, no oblida despatxar els seus negocis i afers de govern.

En privat, es fa aconsellar per alguns visirs, si bé les decisions les pren ell personalment i les fa públiques dient als seus: «Serà bo que fem això o allò altre». Tots responen: «Pau al rei!». I si algú té alguna objecció, se l’escolta amb atenció sense dir si farà o deixarà de fer allò que se li proposa; alguns cops canvia d’opinió.

Té molta afició a la cacera d’animals salvatges, que n’hi ha molts en aquestes terres: gaseles, cérvols, meirus,^[592] cabres salvatges, llebres i d’altres. Caça amb lleopards^[593] perquè no té gossos de caça, ni mastins, i només té alguns gossos llebrers. No mostra gaire entusiasme per la falconeria, encara que té un gran nombre d’aus rapinyaires. Té gossos d’exhibició i cans d’aigua. Té homes molt destres en la cacera a l’aire, que es practica amb una certa mena de sageta sense ferro, ni punta, ni plomes, que va donant voltes transversalment i és una meravella veure’ls perquè no se’ls escapa res.

Caça cérvols amb altres cérvols, els quals porten un llaç a les banyes i es barallen amb els del bosc fins que els enreden en el llaç. Es deixen caure al terra fins que els caçadors els vénen a capturar. I quan va a la guerra sempre va de cacera. Alguns cops fa cercar la presa al bosc amb tres o quatre mil homes, alguns agafats de la mà i altres que van colpejant i aixecant la caça. Aquell a qui se li escapa alguna presa paga una penalització, a manera de divertiment.

Els seus palaus són molt sumptuosos i majestuosos. Cada dia canvia la guàrdia i el servei de palau, de manera que de vuit en vuit dies tornen a servir els mateixos. A la guàrdia, que seran uns dos-cents homes, els para taula quan els toca guàrdia. Té al seu servei permanent: el secretari, el regidor en cap, l’intendent de finances, el comptable i el censor, el canceller i el majordom, el mariscal i els tresorers en cap, el porter major, el carceller de la cort i el prefecte dels ministres de justícia i, finalment, el cuiner en cap.

Li serveixen quaranta o cinquanta plats diferents en grans bols de porcellana, coberts amb safates, lligats amb un pany i segellats pel cuiner en cap; els porten al menjador el majordom i els mossos de cuina; les dones els serveixen a taula. Té molta cura de la seva hisenda, però com resultaria molt extens descriure-ho, prefereixo aturar-me aquí.

En la cort hi ha presents més de vint règuls gentils,^[594] vassalls seus de rang tan elevat com el rei de Calecut. D’altres, són absents però li paguen tribut. Es refia molt d’ells i entren en cambres de palau, on no hi tenen accés els seus capitans moros.

Els oficials de justícia es divideixen en dues categories. Uns presideixen els judicis ordinaris i els altres atenen apel·lacions i revisions. Totes les vistes són orals.

Els homes que mostren un talent especial els porta a prop seu perquè el serveixin. Encara que siguin d’origen modest o estrangers els eleva de categoria, com va fer amb un visir, que d’escriba de la hisenda el va fer ministre i membre del seu consell; el seu secretari era un pobre mul·là; el seu almirall era prefecte d’exploradors; i el seu metge en cap i d’altres també procedien d’un origen humil. Aquells que abans eren mecànics o treballadors i que els han estat concedides dignitats més elevades, els fa portar sempre amb ells alguns instruments dels seus oficis anteriors; és el cas de l’almirall que porta davant una aixada i una pala de ferro adornada amb els claus afaiçonats i pintats. El cottoal^[595] de la cort que ve a ser com un majordom, i que primer va ser el seu mestre d’esgrima, ha de portar sempre un bastó, pintat, daurat i amb els seus claus d’or, que s’utilitza per apartar la gent; el mateix fa amb molts dels seus oficials. Tanmateix, tots ells tenen els mateixos drets d’entrada a palau que els elegits per lligams de sang i llinatge.

La manera que té de negociar és assistint dues vegades al dia en una audiència on li poden exposar els diversos assumptes a tractar; per a aquesta funció disposa de dos patis molt grans i en cadascun d’ells s’eleva una estrada molt ben construïda i ornamentada. En un d’aquests patis hi entra la gent distingida i en l’altre només hi tenen accés els grans capitans i els seus lletrats, els Pares^[596] i els portuguesos i, els seus familiars. En la major part dels afers, escolta i despatxa dempeus, i es passeja alguns cops durant dues o tres hores, parlant amb els uns i amb els altres.

Té set homes, que li són de molta confiança, distribuïts entre els dies de la setmana, per presentar-li les parts que volen fer negocis i oferir-li peticions, després de besar-li els peus. Fan de padrins de les parts i de mestres de cerimònies.

Prop del rei sempre s’hi troben certs escribes que li prenen les paraules de la boca i enregistren tot allò que diu i ordena, un costum que sembla que provingui dels antics perses i medes, i d’aquestes nacions d’aquí. Per consegüent, és possible entendre la pràctica descrita en el llibre d’Ester i Daniel.

Fa servir una cadira, que es troba a l’estrada i on s’hi asseu a la morisca, amb les cames creuades, però sempre li porten a la vora una cadira amb respatller de vellut carmesí, al nostre estil, i on s’hi asseu molts cops. En algunes audiències privades amb els seus capitans, en què també s’hi trobaven els Pares, i en altres ocasions en què aquests darrers parlaven amb ell en privat, els feia asseure a prop seu.

Té tres fills i dues filles, sense comptar tots els que se li han mort. El príncep es diu Xeco;^[597] el mitjà, Pahari;^[598] i el més petit, Danial o Dan,^[599] a qui honren amb els noms de Gio, que vol dir ànima. Els anomenen a tots ells d’aquesta manera; per exemple, Xecogio, l’ànima de Xeco.

El regne que va heretar dels seus avis es coneix com Hindustan, al qual ell va afegir moltes terres, derrotant patans,^[600] balochis,^[601] gaccars^[602] i gusarats,^[603] moros i molts règuls gentils. El tron de l’antic regne d’Hindustan era a Delî^[604] i ell el va traslladar a Agra,^[605] i perquè aquí se li morien els fills el va canviar posteriorment a Fatepûr,^[606] que és ciutat nova fundada i edificada per ell mateix, a sis llegües d’Agra.

Les ciutats principals del regne són: Cambaiéte, Delî, Lahôr, Moltân, Mandhô, Patanâ, Junipûr, Emadabâ.^[607] Algunes són tan grans com Lisboa; Mandhô té un perímetre emmurallat de nou llegües i un raval de tres llegües. La ciutat va ser despoblada, com semblen indicar les seves runes, però ara tindrà ja una població que triplica la d’Evora.

Aquestes ciutats, de lluny tenen molt bona aparença pels terrats, torres i torretes que s’hi construeixen; pel contrari, en el seu interior els carrers són estrets, bruts, desordenats, i les cases no disposen de finestres. Pel contrari, les cases dels moros, sobretot els més rics i distingits, són molt elegants per dins i disposen d’estanys i jardins. Els bramans^[608] i altres gentils rics també posseeixen bones cases. La gent del poble viu en cases de fang, de palla, de manera que vista una ciutat, hi ha poc per veure en les altres.

Les terres que es troben sota el seu domini són les que hi ha entre el riu Indus, que els nadius anomenen Scind, i el riu Ganga, popularment conegut com Ganges. Els antics les anomenaven Índia Citerior. Aquí és on va pregar l’apòstol sant Bartomeu, tal i com expliquen Perionio i d’altres en la seva biografia. Al nord-est hi ha unes serralades, a les quals els seus habitants anomenen Cumaum,^[609] i que semblen els l’Imao,^[610] i limiten amb la Tartària; al sud hi ha el mar i, a la costa només hi trobem els ports de Cambaia que són: Çurráte, Baróche, Cambaiéte, Gógo.^[611] Pel sud-oest, el regne limita amb alguns sobirans de Decan i de Canara,^[612] que antigament es coneixien com els regnes de Narsíngua i Bisnagâ.^[613] Es tracta d’indrets frescos, amb moltes arbredes i fruiters. Tenen canya de sucre, i en alguns indrets hi trobem raïm, préssecs, móres i fruites més corrents com del ginjoler. Hi creixen tota mena d’arbres d’espines i verdures, excepte l’enciam i les bledes. Els rius són cabalosos i s’anomenen: Taphî,^[614] que desemboca a Çurráte; el Narvadá,^[615] a Baroche; el Chámbel,^[616] que s’uneix al Jamonâ;^[617] el Jamonâ que s’uneix al Ganga; el Ganga que desemboca a Bengala; i el Çatanúlge, el Behâ, el Raoy, el Chenao i el Behêt^[618] que conflueixen en l’Indus.

En l’Hindustan hi van existir reis cristians, que van ser desposseïts i destruïts pels parts, als quals ara anomenem patans. El darrer rei cristià es deia David com explica sant Antoninus. En l’espai de temps d’un any i mig els néts de Temurlan,^[619] lliurant guerres amb els descendents de Cymguis-qhan, van penetrar per les terres de Qhabul,^[620] als confins de Pèrsia i l’Índia, i van tenir diversos enfrontaments amb els patans, fins que es van fer amb el domini de tots aquells que habitaven de l’Indus cap endins, cap a la regió de Qhabul.

La guerra va continuar a l’Índia, amb els patans d’aquesta banda del riu, fins que Baburxâ, avi d’Equebar, els va anar guanyant tot l’Hindustan i els va encerclar a Bengala. Mort Baburxâ, els patans es van rebel·lar contra Emaûxâ, el seu fill, i el van fer fugir amb poca dignitat a Qhabul. Desposseït del seu regne, va haver de demanar socors al rei de Pèrsia, el qual li va oferir un capità seu molt valent amb dotze mil homes, però amb la condició que s’adherís a la seva secta.^[621] Va ser tan hàbil amb aquests dotze mil homes i la seva pròpia gent, que va tornar a recuperar tot el que havia perdut, obligant els patans a fugir per les terres de Bengala. Mort Emaú, el va succeir a l’Hindustan Equebarxâ, que ara regna i, després d’apaivagar algunes revoltes, va continuar la guerra amb els patans, va vèncer el seu rei en una batalla i va esdevenir senyor de Bengala. Aquest últim rei dels patans es deia David, com el rei cristià, al qual els seus van arrabassar el regne de l’Hindustan.

L’estat del govern d’Equebar enguany és el següent. Han esclatat revoltes que molts pensen que faran més mal que bé, perquè a Bengala s’han aixecat deu mil mogors i vint mil patans. A Cambaia l’obeeixen sense molt entusiasme Cutubdican,^[622] capità de Baroche, i Xaebqhan,^[623] capità d’Amadabâ, que són homes de gran rellevància i llinatge, gaudeixen de poder, gent, valor, esforç i experiència. Encara que no està tot clar, es té per cert que esperen l’ocasió per rebel·lar-se i unir-se a Amiqhan,^[624] pretendent al tron del regne de Cambaia. També té un gran enemic en el príncep de Qhabul, el seu germà.^[625]

Va ser Cutubdican qui va envair les terres de Damao, sense el permís d’Equebar, com va afirmar-nos en moltes ocasions sota jurament. Ho van fer amb la intenció, pel que sembla, d’enemistar Equebar amb nosaltres. D’acord amb les ordres d’Equebar van haver de retirar-se. Són tan astuts aquesta gent que si els seus plans no han madurat prou, continuen complint les seves obligacions, en adonar-se que no poden executar els seus designis. La invasió havia tingut lloc amb l’excusa d’aturar les lluites que els nostres tenien amb els mogors sobre unes terres de Damao, que ells volien envair. Els nostres van fer-los desistir matant-los alguna gent. Ells van fer córrer el rumor que els portuguesos volien ocupar el país i prendre Surrate. En realitat, ells només volien venjar un cert agravi que van patir en mans dels portuguesos, però en cap cas no havien iniciat les hostilitats amb la intenció de servir al seu rei, tal i com volien fer creure.

Quan Equebar té les seves tropes unides i sense rebels, gaudeix d’un gran gran poder, perquè a més dels seus capitans posseeix cinc mil elefants de lluita, i quaranta mil genets de la cavalleria, així com un nombre infinit de gent a peu de la infanteria. Té molts capitans de dotze mil o catorze mil genets i molts elefants; uns altres capitans són al capdavant de sis mil o quatre mil genets i també de forces menors.

En la campanya contra el seu germà, el príncep de Qhabul, va deixar deu mil homes en les guarnicions de Cambaia i dotze mil a Fatepûr amb la seva mare. A la frontera de Bengala va enviar un germanastre seu, i parent amb vint mil unitats de cavalleria per fer front als rebels; va reforçar aquestes forces amb uns altres quatre o cinc capitans de sis, cinc o quatre mil genets, a més d’algunes tropes d’infanteria i portadors. En totes les ciutats hi va deixar la guarnició necessària, i ell anava acompanyat d’aproximadament cinquanta mil homes escollits, a més d’un nombre infinit de tropes d’infanteria i portadors.

Després de penetrar en terres de l’enemic, va deixar a aquesta banda del riu Indus tres mil homes i a l’altra banda mil cinc-cents. Va enviar avançat el fill mitjà amb quinze mil genets i cinc-cents elefants, i ell va restar amb un batalló de la millor gent de l’exèrcit. Va atorgar al príncep dos mil homes que van romandre al peu d’una serralada, a tres jorns de correu de Qhabul, amb el tresor i tota la casa. Va envair aquelles terres i va entrar pacíficament i sense resistència a la ciutat de Qhabul, tot i que el seu germà, va lliurar una batalla amb l’avantguarda del príncep, i eren quaranta mil genets. En veure tot d’una aparèixer els reforços dels elefants i la cavalleria, fet que desconeixia, desencoratjat, el germà del rei va veure’s obligat a fugir, i es va amagar en unes muntanyes molt altes. A l’altra banda de l’Indus, alguns senyors de dotze mil i catorze mil genets, se li van oferir per servir-lo i acompanyar-lo.

Els cavalls dels moros són turcs i osbaquis, tot i que en tenen d’altres procedents de Tartària, forts però poc elegants i sense un color lluent. El rei i els grans capitans tenen cavalls àrabs, molts i molt bons. Els gentils cavalquen cavalls del país perquè no lluiten amb ells, atès que llurs armes són llances curtes a la manera dels dards i escuts circulars. Quan arriben els enemics es llencen a terra i fan allò que poden amb les seves petites llances. Els moros lluiten amb arcs turcs, amb els quals produeixen moltes baixes quan es retiren, perquè tensen l’arc i girant sobre el braç esquerre, tiren mentre galopen. La infanteria lluita amb mosquetons i algunes vegades amb arcs i fletxes, i d’altres amb espases i escuts. Tanmateix aquests soldats acostumen a ser d’origen baix i de poc ànim, mentre que la cavalleria és la força de l’exèrcit.

Va portar en aquesta expedició vint-i-vuit armes de camp, però cap destinada al setge; la més gran d’elles era una mitja esfera. Aquestes armes anaven al capdavant. També l’acompanyaven cinquanta elefants amb quatre mosqueters col·locats sobre uns certs aparells a la manera d’un bressol, amb la seva barana i que podien girar-se com volguessin, i disparaven bales com ous.

Els elefants de lluita porten al front algunes proteccions de plaques de metall, d’altres de cuir d’ant,^[626] altres de cotó, i els seus guies duen armes blanques, cuirasses i faldilles de malla, i caminen al costat d’alguns companys amb arcs i fletxes i mosquetons. Els elefants caminen a la rereguarda i, quan hi ha dificultats, llencen una manada per un flanc o per un altre, o per ambdós si cal, d’acord amb les necessitats, per fer fugir els enemics, però mai no els posen al capdavant en la batalla, en part perquè impedeixen la visió dels enemics i, si els fereixen, es giren desbocats i atropellen la seva pròpia gent. Els lliguen espases a la trompa o ganivets a les dents, tot i que desarmats ja fan molt de mal amb les trompes; als uns els llencen a l’aire, als altres els piquen terra, o a d’altres els posen sota les potes i els rebenten o els parteixen en dos trossos.

Mai no presenta batalla amb tota la gent que té: si mostra sis mil homes, en té vint mil més emboscats i darrere aquests uns altres. Si vencen els de davant, els de darrere milloren la situació; si són vençuts, prenen l’ímpetu de l’enemic i es refugien amb la rereguarda, esdevenint un sol cos. Porta també molts baloches, que lluiten dalt dels camells, amb arc i fletxes. Quan marxa per les seves terres, l’exèrcit camina en desordre i avança amb tota mena d’artesans i mercaders, de manera que un cop instal·lat el campament, sembla més una ciutat arranjada on no hi manca res per a la seva gent, com si fossin a Agra o a Fatepûr. Quan munta el seu cavall, l’espera la guàrdia d’aquell dia col·locada en fila una distància d’una llegua: una línia de genets a cavall i una altra d’elefants. Marxa el rei ben a prop de la gent, amb alguns exploradors davant i ve darrere la cavalleria en batalló i darrere d’ella, els elefants molt a prop. Obren pas al rei, soldats amb trompetes, anafis^[627] i timbals, malgrat que mentre desfilen només van tocant un timbal.

Les terres que guanya no les dóna a ningú en recompensa; ni tampoc no permet l’existència de terres amb dret d’herència entre els mogors. Totes les terres són del rei, i la resta de gent depenen dels senyors i nobles a qui el rei els atorga terres, amb un cert salari, i són d’ells mentre li plau, perquè quan li sembla bé, els fa fora i els envia a d’altres indrets, respectant sempre el nombre de soldats que tenen al seu servei. Al senyor que té dotze mil homes li dóna una província o comarca, que pugui sostenir aquesta gent amb comoditat, a banda dels seus salaris. El senyor reparteix les viles i llogarets entre els capitans i els seus inferiors. Tanmateix, els jutges són nomenats pel rei, i a cadascun d’aquests senyors els entrega un cert nombre d’elefants, lleopards, camells, perquè en tinguin cura i cada any els han d’enviar a la cort perquè el rei pugui veure’ls.

En el palau hi té molts artesans fabricant mosquets i espases que treballen sense descans en els seus oficis. En el seu exèrcit hi té: mogors, coracçones,^[628] turquimães,^[629] baloches, gusarats, patans, hindustanis i gentils, i en aquests darrers hi confia més que en els altres. Per aquest motiu, alguns el consideren un cafar,^[630] que vol dir home sense llei, i ara s’han aixecat en armes contra ell. Les seves terres són extenses i obté rendes molt grans a partir de les drogues, espècies, pedres precioses, tota mena de metalls, perles, mesc, panys, catifes, brocats, vellut, roba de cotó, i cavalls que vénen en bona part de Pèrsia i Tartària. Posseeix grans tresors, perquè totes les hisendes dels capitans que moren, les hereta el rei.

Va tenir l’ocasió de sentir afecte per la nostra llei en contemplar la destresa, disciplina i coratge d’alguns portuguesos que acompanyaven Antonio Cabral, quan aquests darrers van anar a trobar-lo a Çurrate per ordre del virrei Dom Antonio, i també alguns anys més tard quan va sentir parlar del que feien a Bengala dos Pares de la Companyia que allà van anar l’any setanta-sis. Encara més tard va tenir a Pedro Tavares, capità de Porto Pequeno, a la seva cort i, per allò que va sentir dir-li, va desitjar saber més coses de nosaltres i va fer portar davant seu el Pare Julian Pereira, que ara governa el bisbat de Cochim, el qual amb molt de zel li va donar moltes notícies de la llei de l’Evangeli.

Per mitjà del seu bon exemple va prendre afecte cap a ella, de manera que va donar tants senyals de voler-la acceptar, que a Bengala els revoltats ho van adduir com a pretext per aixecar-se, perquè el rei volia abandonar la seva llei. Van cridar el príncep de Chabul, perquè s’aliés amb ells. Finalment, va entrar cent llegües en l’interior dels dominis d’Equebar i no va fugir fins que el van colpejar amb l’exèrcit tal i com s’ha dit abans. Un any abans d’esclatar aquesta guerra de Chabul, va fer cridar els Pares de la Companyia, els quals li van ser enviats. Sempre els va tractar amb molt d’afecte, els va fer molts favors, i va escoltar moltes coses de la nostra santa fe. Va mostrar molta simpatia per a aquestes ensenyances. El que té en el cor només ho sap Déu. Tanmateix, es troba en una situació compromesa, perquè, si s’inclina cap a nosaltres, s’amotinaran els moros; i com no mostra les seves veritables intencions, ens fa suposar que tot pot ser fingit, així com per d’altres raons respecte a la seva poca tendència a servir Nostre Senyor i a la pau d’aquests Estats. Nostre Senyor l’il·lumini i li doni la gràcia perquè en pugui treure profit d’allò que ha sentit.

Com que més amunt he parlat sobre el Mont Cumaum, donaré breument una descripció, abans de posar fi a aquest relat, de certa nació de gentils que viuen en aquells indrets per ser cosa nova i curiosa.

En l’interior d’aquestes serralades hi viuen uns gentils que s’anomenen botthant,^[631] els quals vesteixen amb un feltre tallat pel genoll i cosit al cos molt ajustat; no se’l treuen mai, només quan es podreix i cau a trossos; en el cap porten unes caputxes punxegudes fetes del mateix material. Mai no es renten les mans i donen com a raó que no està bé embrutar una cosa tan clara i bonica com és l’aigua. No es casen més d’un cop i només ho fan amb una sola muller; quan tenen dos o tres fills, viuen com germans; si mor un d’ells, l’altre no es torna a esposar. No tenen ídols i viuen en clans com els brasilers. Són governats per encisers. Quan algú mor, donen un cop d’ull als seus llibres i consulten els seus encisers, i si els diuen que es mengin el difunt, se’l mengen; si diuen que el cremin, el cremen, etcètera, i d’una altra manera no es mengen mai ningú. Són homes blancs i no molt alts, lluiten a peu i no tenen rei entre ells; la major part són rogencs de rostre i cabells castanys. Les seves armes són: arcs, fletxes i espases. Els bols i escudelles on mengen són restes de cranis de morts. Els plau donar almoina i viuen de produir feltre, que van a vendre a una ciutat d’aquesta banda, que es diu Negarcot.^[632] Hi baixen al juny, juliol, agost i setembre perquè fora d’aquests mesos no poden venir a causa de la neu.

Aquí poso fi a aquest relat, que he fet de la forma més breu que he pogut, i també més propera a la veritat. I perquè aquesta veritat sigui coneguda, demano a qui ho llegeixi que pregui a Nostre Senyor pels Pares que d’aquest ministeri se n’ocupen. Feta en aquest Col·legi de Sant Pau de Goa de la Companyia de Jesús, en aquestes parts de l’Índia en el vint-i-sis de novembre del vuitanta-dos.