La fortalesa de Mandho (Mându)

Diuen que Mându era tan bella que Akbar va fer-la enderrocar perquè cap dels seus governadors, ni tan sols els més lleials, no tinguessin la temptació de rebel·lar-se per apoderar-se d’aquesta fortalesa, que s’aixeca d’una forma imponent en un altiplà protegit per vertiginoses gorges. Actualment, l’indret es troba abandonat, si bé s’hi pot contemplar encara, amb tota la seva magnificència, un estil arquitectònic fruit de la fusió entre els estils indi i centreasiàtic. Akbar va conquerir la ciutat després que el seu governador l’abandonés el 1561.

L’indret mostra el seu aspecte més exuberant durant l’època de pluges quan la natura recupera tota la seva energia. Fins aquí s’apropaven grans emperadors, com Jahângîr, per descansar i gaudir del seu bon clima i d’un paisatge que corprèn. La fortificació està envoltada per més de quaranta quilòmetres de muralla i l’accés l’obren dotze portes d’entrada. Quan Montserrat va descriure la tomba reial de Mându, es referia probablement al magnífic mausoleu de marbre del rei afganès Hoshang Shâh que, segons sembla, va inspirar al propi mogol Shâh Jahân en la construcció del Tâj Mahal d’Âgra.

No molt lluny de Surana es pot creuar el riu Narvada,^[052] que després de passar per Amadaba^[053] desemboca en el mar a Baroc.^[054] A l’hivern, l’ample i profund llit del riu s’omple de ràpids corrents d’aigua, que només poden creuar-se per un pont o en una barca. En canvi, a l’estiu, quan les aigües de les pluges han baixat, es pot creuar a peu. Hi abunden els peixos i les seves aigües són tan clares que s’hi poden distingir els barbs, les tortugues i, fins i tot, les pedres més petites. Els joncs i les saludables herbes de marduix cobreixen la ribera del riu.

Dos dies després de creuar el riu, van arribar a la gran ciutat de Mandho.^[055] En el passat, va ser una ciutat pròspera, fet que es pot apreciar en les dimensions de les muralles, la grandària dels edificis que encara s’hi enlairen i les runes d’aquells que s’han esfondrat. Les muralles encara es troben en perfecte estat i, sense tenir en compte la línia natural de protecció formada pels precipicis que l’envolten, tenen una longitud de gairebé vint-i-quatre milles. La ciutat s’aixeca dalt d’un turó, protegida arreu per fondes gorges i penya-segats inaccessibles. Només té una entrada d’accés molt estreta. Mai no hi manca l’aigua, ja que hi ha molts estanys i fonts, així com pous inesgotables d’aigua dolça en abundor. Al voltant de l’única entrada de la ciutat, hi ha cinc muralles construïdes al capdamunt d’un pendent molt pronunciat, que fan de la ciutat una fortificació inexpugnable. Només pot ser presa per la fam.

Ningú no pot dir amb gran precisió per qui i quan, aquesta gran ciutat va ser fundada, ja que els agarens, la naturalesa dels quals és, sens dubte, la dels bàrbars, no tenen cap interès en aquestes coses: les seves cròniques són escasses i poc fiables, a més de plenes de contes de velles. Tanmateix, jutjant per l’estructura de les muralles, podríem gosar dir que la ciutat és relativament moderna i hauria estat construïda pels mateixos agarens. Em van dir que els fundadors van ser els mongols, d’una tribu diferent a aquella que ha esdevingut tan famosa en els nostres temps. Hom diu que fa dos-cents anys, els mongols, mentre cercaven nous països per envair, van abandonar els seus antics campaments i van ocupar l’Índia. Sembla ser que es van instal·lar a Mandho, a causa de la seva fàcil defensa i de ser la regió més fèrtil del seu districte i, sens dubte, de tota la província de Malua.^[056] Aquests mongols, tanmateix, van ser posteriorment derrotats pels patans^[057] en diverses batalles i van ser obligats a refugiar-se en darrera instància a Mandho, on van ser assetjats durant set anys i, finalment, destruïts.

El rei patan, al capdavant de l’exèrcit atacant, després de diversos intents avortats d’entrar a la ciutat, va entendre que només podria prendre-la sotmetent els seus habitants a les penúries de la fam. Va reunir artesans, ferrers, contractistes i obrers, i els va ordenar que construïssin una ciutat sencera amb muralles, defenses i casernes per als seus soldats davant de les portes, on feia temps que hi havia instal·lat el seu campament. Va donar ordres estrictes perquè qualsevol mena de provisions adreçades a la ciutat fossin interceptades per la cavalleria, la qual controlava tots els camins d’accés i, especialment, un que s’hi apropava des de l’altre banda i que era tan complicat i perillós pels seus precipicis, que els soldats no podien gairebé passar-hi ni de quatre grapes. A la fi, el rei dels patans va capturar la ciutat i va ordenar destruir-la de soca rel.

En l’interior de la ciutat, pot contemplar-s’hi un fragment d’un enorme canó de ferro que per alguna o altra raó supersticiosa, és adorat pels pagans. L’unten amb oli i el pinten de vermell. També hi ha un gran palau, residència d’antics reis, en el qual hi viu l’actual governador de la província. Hi ha una ciutadella meravellosament fortificada i un mausoleu reial a mig acabar, que suposo que mai no serà completat; però val la pena veure-la per la seva bellesa i grandària. Es troba enmig d’una plataforma quadrada que s’aixeca cinc colzes de terra i fa vuitanta peus d’amplada a la part superior; a baix, es troba envoltada d’arcs i columnes. La mateixa tomba, coronada per una volta, té una amplada de vint peus, quaranta peus des de la planta fins a la base de la volta, i quaranta peus des la base fins al capdamunt de la volta. En els quatre extrems de la plataforma s’hi aixequen unes torres de set pisos d’alçada i de planta octogonal. Cada planta fa cinc colzes d’alçada. Tenen finestres dirigides als quatre vents, des de les quals els agarens pronuncien la crida a la pregària. Davant del mausoleu, hi ha un altre edifici monumental d’una magnificència i luxe similars. En la tomba hi reposen tres reis mongols i també el tutor d’un d’ells. Cada sepulcre ha estat embellit amb mosaics, relleus i treballs de marqueteria. Davant d’aquests sepulcres, s’han preservat els trons daurats dels tres monarques, considerats com emblemes del seu rang reial, de la mateixa manera que entre nosaltres ens mirem la corona i el ceptre.

També hi vam trobar un temple construït en forma d’església cristiana. A baix i a cada costat del temple, hi ha una capella amb sostres arquejats, on s’hi poden col·locar altars. A dalt, hi ha dues cambres, també amb sostres arquejats, que s’obren l’una a l’altra formant un passadís cap al santuari del gran altar. Segurament, a molts els semblarà difícil de creure i una traïció de la memòria si dic que a l’exterior de les muralles de la ciutat hi ha un camp de tombes i sepulcres de sis milles de longitud. Pot semblar una exageració, però ningú que conegui l’esplendor i luxe amb què els agarens construeixen les seves tombes, no en dubtarà pas. També creuen que els seguidors de Mahamed que han acabat els dies de la seva vida en aquest indret són acollits com a sants en el paradís. Honren sempre els seus morts amb la dignitat de sants celestials mitjançant tombes molt elaborades. Indubtablement, pel que fa a la forma d’honrar els sants i a la construcció de les seves tombes, aquests agarens són més savis i millors que certes criatures desesperades dels nostres temps. Fins aquí, arriba la descripció de Mandho.