Relacions cordials amb Zelaldin
Sense ànim de donar tota mena de detalls, la llibertat amb què sovint renyaven el rei, no va afectar, i encara menys malmetre, l’amistat que aquest els professava. Naturalment, ells sempre escollien el moment més oportú per protestar i actuaven amb gran discreció; per la seva part, el rei se’ls estimava de tot cor. No només això, com que ell s’adonava de la sinceritat amb què li presentaven les seves queixes, escoltava quan el recriminaven i els ajudava sempre que podia. Els va oferir tota mena d’honors per demostrar-los fins on arribava el seu apreci. Quan els sacerdots es descobrien el cap per saludar-lo, sempre els tornava la salutació amb un senyal i somreia.
Mai no els va permetre restar descoberts en la seva presència, tant en les audiències del consell com en les converses familiars, quan els demanava que s’asseguessin prop d’ell. Els donava la mà de la manera més familiar i els cridava en privat, lluny dels altres, per entretenir-se conversant amb ells. En públic, més d’un cop passejava amb Rodolfo i li posava el braç al voltant del coll. En una gran reunió amb nobles en un campament va voler que l’altre sacerdot[116] l’ajudés a subjectar-li l’espasa; un servei que va desvetllar la gelosia dels seus enemics i va sorprendre tots els presents. Va fer dels sacerdots els seus confidents en les seves alegries i tristors, un fet que reflectia l’estimació i la benevolència que els professava.
Va ordenar a la seva guàrdia personal que els permetés l’entrada quan ells ho sol·licitessin, fins i tot, en el pati interior de palau on només hi tenien accés els més alts dignataris. Què més puc dir? Els feia portar menjar de la seva pròpia taula, un privilegi que fins al moment no havia atorgat a ningú altre.
En una ocasió va visitar un del sacerdots[117] que s’havia posat malalt i jeia al llit. Per demostrar-li la seva bonhomia, el va saludar en portuguès. No hauria existit límit al nombre de presents que els van oferir, si els sacerdots no li haguessin fet saber sovint que tot el que necessitaven era menjar i vestits, i d’altres articles molt senzills. Aquesta resposta el va complaure tant, que li agradava repetir-la en públic i cada mes els entregava els diners que necessitaven en forma d’almoines.