La ciutat de Gelalabad (Jalâlâbâd): en el país dels afganesos
La «ciutat gloriosa», Jalâlâbâd, va ser fundada pel mateix Akbar i, per aquest motiu, se la va anomenar la ciutat de «Jalâl», el primer nom d’Akbar. Situada a mig camí entre Peshawar i Kabul, a la fèrtil plana de Nangarhar, és una ciutat de marcada tradició paixtu, encara que per proximitat, també pot considerar-se com el port d’entrada, a través del riu Konar, a les misterioses valls del Nuristan, habitades pels descendents dels kafirs. Aquestes tribus paganes politeistes encara sobreviuen a prop d’aquí, a les valls del riu Konar al Pakistan. A pocs quilòmetres de Jalâlâbâd hi trobem testimonis de l’art mogol, en aquest cas encarnats en les restes dels «Jardins del dia i de la nit» que va deixar Jahângîr a la ciutat i on els canals d’aigua alimenten tota mena d’arbres fruiters i d’espècies.
Després de dos jorns de viatge, el príncep va arribar a Gelalabad, que vol dir «ardor en el culte a Déu». A una milla de la ciutat, va acampar a la vora del Coas, i allà va esperar el retorn del seu pare, d’acord amb les instruccions que aquest li havia donat. El sacerdot[278] també va aturar-se en aquesta ciutat. Com que dedicava la seva vida als pacífics objectius de la religió i les lletres, el rei no permetria que exposés la seva vida a cap perill, especialment a causa del seu delicat estat de salut, ni a la tensió d’una sortida molt precipitada i a la fatiga d’un viatge molt pesat.
Tanmateix, va recomanar al seu fill que no tingués menys cura del sacerdot de la que ell mateix acostumava a tenir. Com a fill obedient que era, el príncep, que tant estimava el sacerdot, li va demostrar un gran afecte i gentilesa. Mentre eren a Gelalabad, va imitar l’estil del seu pare i apareixia en públic, cada dia a una hora assenyalada, portant l’espasa i acompanyat d’un seguici de joves, els seus escuders, i dels soldats de la seva guàrdia. Despatxava els afers quotidians amb Bagoandas i va mostrar una gran prudència en esclafar un motí que va esclatar en el campament, fruit d’alguna traïdoria. Va enviar Meacan,[279] el capità dels correus, als amotinats per fer-los emmudir immediatament. Si desobeïen, serien executats allà mateix.
El país de Paropanisa, des de Caybar, o millor el pas de Caybar, fins dalt la ciutat de Chabul, és muntanyós i boscós, i la neu emblanquina els cims durant gairebé tot l’any. Fins i tot, al juliol, un vent fred bufa des dels cims nevats del Mont Baala, a dotze milles al sud de la ciutat. El vent batega contra d’altres cims nevats que es troben davant, a una milla de la ciutat i es desvia alguns cops cap a la plana. El resultat és que l’estiu a Gelalabad és temperat i, per tant, on s’hi havia instal·lat el campament s’hi gaudia d’una brisa fresca, fins i tot en els moments més calurosos de l’any. L’indret va ser escollit amb gran encert.
El Creador misericordiós ha proveït aquelles parts del país amb raigs de sol que, malgrat trobar-se envoltats per cims nevats, escalfen i fan que les seves terres siguin tan productives com d’altres regions més allunyades de les neus. D’aquesta manera, els seus habitants poden veure satisfetes totes les necessitats per sobreviure. El país que envolta Gelalabad és ple de vinyes i jardins amb perers, vinyes, presseguers, magraners, moreres, figueres i d’altres arbres fruiters.
Els habitants d’aquesta província són patans i les guarnicions, mongoles. Els patans, a qui els mongols anomenen aufgans,[280] viuen de l’agricultura, si bé els manquen bèsties de càrrega i barques de transport. Quan viatgen per terra, porten la càrrega al damunt, col·locant-la sobre l’esquena i lligant-la amb cordes als braços. Malgrat el pes, caminen sempre ben drets. Per transportar la càrrega per l’aigua, inflen pells de bou impregnades de brea fosa. Dins, hi fiquen el blat de moro i les verdures. Es lliguen entre ells, s’hi asseuen a sobre i es llencen pels corrents d’aigua. Els seus vestits són curts i només arriben fins al genoll. Els agrada la música i cantar amb l’acompanyament de la flauta i la lira. Les seves cançons són dolces amb tons alts i lliures com les dels europeus, i no de tons baixos i profunds udols com les dels asiàtics.
La ciutadella de Gelalabad és d’una gran solidesa gràcies a l’entorn natural més que per l’art de la construcció. A l’est, la banya del Coas, d’aigües molt profundes; la seva fortalesa es troba damunt un precipici. El seu comandant era Farimducan, però, esporuguit per l’arribada de Zelaldin, va fugir sense el consentiment ni coneixement de Mirsachim. Gelalabad es troba dalt un turó, al voltant del qual s’hi estén una plana, des d’on les muntanyes s’alcen en direcció a Chabul.