Els descendents d’Akbar

Després de la mort d’Akbar l’any 1605, el seu fill Salîm, conegut com Jahângîr, el Conqueridor del Món, va succeir-lo en el tron mogol. Després de les sagnants lluites per la successió, Jahângîr es va imposar al seu germà petit, el sempre rebel Murâd, alumne de Montserrat. Murâd mai no va rendir-se i, finalment, va morir prematurament a causa de la seva addicció a l’alcohol. Jahângîr va tenir dos amors: Caixmir i Nur Jahân. En la regió de l’Himàlaia hi va deixar la bella empremta dels jardins del llac Dal a Srînagar. El seu altre amor va ser la persa Nur Jahân que, durant la segona meitat del seu regnat, va esdevenir un dels personatges més influents de la cort. A la mort de Jahângîr, la lluita per la successió va esclatar de nou, fins que el seu fill Shâh Jahân, el Rei del món, va imposar les seves forces sobre els altres pretendents. Amb Shâh Jahân, l’arquitectura mogol arriba al seu punt àlgid. L’emperador fa construir el mausoleu del Tâj Mahal a Âgra dedicat a la seva esposa preferida Mumtaz Mahal, L’elegida de Palau. Pel seu nom, es coneix la magnífica construcció de marbre que ha esdevingut una de les meravelles de la humanitat i símbol de l’Índia. Shâh Jahân va ser el responsable d’altres grans joies arquitectòniques: la tomba del seu pare Jahângîr a Lahore, els jardins de Shalimar, també a Lahore, bona part de Fort Roig de Delhi o el Tron del Paó. Shâh Jahân va acabar els seus dies presoner del seu propi fill al fort d’Âgra, des d’on podia contemplar el Tâj Mahal. A la seva mort, es van respectar els seus darrers desitjos i va ser enterrat al costat de la seva estimada.

Amb ell, va morir també la política de tolerància practicada des de temps d’Akbar envers la població no musulmana del país. El nou emperador, Aurangzeb, L’Ornament del tron, va aconseguir desfer-se de l’oposició dels seus tres germans i va inaugurar un regne caracteritzat pel retorn a l’austeritat centreasiàtica de la dinastia i un cert rebuig a les sofisticades expressions artístiques de la seva cort. El seu regnat, presidit per l’oposició dels marâthâs indis, als quals mai no va aconseguir derrotar, va acabar immers en la solitud del tron l’any 1707. Era el preludi de l’esfondrament de l’imperi. El 1739, els perses de Nâdir Shâh envaeixen el país i, com a símbol de la humiliació infringida sobre els mogols, només accedeixen a retirar-se després d’emportar-se el gran tron del paó, símbol del poder dels descendents d’Akbar. A partir de mitjan segle XVIII, l’Índia cau en mans d’un nou imperi: la Corona britànica. Els sobirans mogols esdevenen al llarg de la primera meitat del segle XIX titelles dels britànics i només se’ls permet mantenir la cort de Delhi sense cap mena de poder efectiu. La rebel·lió dels sipais de 1857-1858 va representar el cop de gràcia per a la dinastia mogol. Els britànics van fer responsable de la revolta el sobirà de Delhi, Bahâdur Shâh II, que va ser proclamat emperador de l’Hindustan pels rebels. Esclafada la revolta, Bahâdur Shâh II va ser acusat de traïció pels britànics i se’l va confinar a Birmània, on va morir el 1862. Els seus descendents directes van ser executats per eliminar de soca rel qualsevol possible amenaça mogol. D’aquesta forma, s’extingia una de les dinasties més poderoses de l’Índia i de tot el planeta. Alguns parents llunyans, del llinatge timúrida, van sobreviure com a sobirans de les petites valls de l’Hindu Kush i el Karakoram on van donar origen a les dinasties de Chitral, Mastuj i Yasin.