Aprovació i formació de l’ambaixada des de Goa
La [015] ciutat de Goa va ser una de les possessions més apreciades de l’Imperi portuguès d’ultramar i, per aquest motiu, era coneguda com la Rainha do Oriente, la Reina d’Orient. En el segle XVI, la població portuguesa incloïa unes 2.000 famílies i entre 2.000 i 4.000 soldats. Aviat Goa va esdevenir centre neuràlgic de les missions portugueses al subcontinent indi, especialment, pel que fa a la Companyia de Jesús. Aquest fet es reflecteix en el conjunt arquitectònic que la ciutat ofereix. L’atmosfera portuguesa es respira encara en els nostres dies d’una manera molt especial en la part antiga de la ciutat de Goa, la Velha Goa. Les façanes de les cases i les incomptables esglésies catòliques transporten el visitant cap als barris vells de la mateixa Lisboa.
A la Basílica del Bom Jesús descansa el cos incorrupte del jesuïta navarrès sant Francesc Xavier, motiu pel qual la ciutat és considerada com un dels grans centres espirituals per als jesuïtes de l’Àsia meridional. El cos es troba en l’interior d’una caixa d’argent, envoltat de daurats altars i frescos que recorden els fets més importants de la seva obra missionera des del Japó fins a la Xina, on va morir. Antoni de Montserrat va poder contemplar la construcció de la basílica, si bé no va poder veure-la enllestida, ja que les obres d’acabament del temple no van finalitzar fins l’any 1605.
Després d’un retard de tres dies, Egidi[016] va presentar-se davant el rei. Van conversar sobre afers religiosos i el rei Zelaldin va demanar-li si hi havia molts sacerdots entre nosaltres. L’altre li va respondre afirmativament i va afegir que molts d’aquells sacerdots posseïen més coneixements que no pas ell. Va fer un especial esment als sacerdots de la Societat, sobre els quals Ismael[017] i Tavares[018] ja li havien parlat. Per aquesta raó, va decidir convocar-los al més aviat possible davant la seva presència. L’any mil cinc-cents setanta nou va enviar una ambaixada al governador de l’Índia[019] i a l’arquebisbe de Goa per sol·licitar que li fossin enviats dos sacerdots de la Societat i per discutir alguns afers d’Estat. També va enviar despatxos amb idèntica sol·licitud al prepòsit provincial de la Societat, que deien el següent:
Ordre de Zelaldin el Gran, rei per la gràcia de Déu. Us vull fer saber, caps dels Pares de l’Orde de Sant Pau,[020] que us tenim un gran apreci. Us envio Ebadulla,[021] el meu ambaixador, i Dominicus Peres,[022] per demanar-vos que ens envieu dos dels vostres sacerdots més erudits. Ens plauria que ens portessin els lli bres suprems de la Llei i l’Evangeli, perquè així puguem aprendre la Llei, el seu significat complet, així com les veritats perfectes que en ella hi són contingudes. No permeteu que dubtin en emprendre el viatge al costat dels nostres ambaixadors, quan aquests marxin de Goa en el seu camí de retorn; i permeteu-los que portin els llibres de la Llei amb ells. Feu que els sacerdots entenguin que els rebrem amb amabilitat i els corresponents honors. La seva vinguda ens complaurà molt, i tan aviat com hàgim après allò que tant frisem per saber sobre la Llei, la seva perfecció i la salvació que ens ofereix, seran autoritzats a emprendre el camí de retorn quan així ho desitgin. No els deixarem marxar sense retre’ls tots els honors i entregar-los molts presents. No permeteu que tinguin por de venir. Els tindrem sota la nostra pròpia protecció i custòdia. Que gaudiu de bona salut.
La bona fe d’aquesta missiva tenia el suport i el testimoni de les cartes d’Egidi, el qual ja havia estat un any i mig amb ell,[023] i de Tavares, governador del port.[024] Tots dos asseguraven que s’havia de donar confiança a la bona voluntat del rei i al seu genuí desig per trobar-se amb els sacerdots. Tanmateix, el governador general, l’arquebisbe, el prepòsit provincial i gent d’altres rangs, van acollir la carta amb moltes reserves. Per aquest motiu, Luis de Athaide, el governador general i home molt distingit pel seu sentit d’Estat i per la seva saviesa, va decidir consultar amb el Consell de Prelats, que es trobava a Goa, i amb els nobles i homes de llei portuguesos. Tothom va donar la seva opinió. Molts van expressar la seva desconfiança en les promeses de l’agarè,[025] però tots van acordar que la decisió, atès que es tractava d’un afer religiós, hauria de deixar-se a la consideració de l’arquebisbe i els altres prelats.
L’arquebisbe Enrique de Tavora va reunir el Consell de Prelats i per unanimitat es va prendre la decisió d’acceptar la invitació del rei i, per tant, haurien d’enviar-s’hi dos sacerdots de la Societat.
La presa de posició dels prelats va esvair qualsevol dubte de la ment del governador. Immediatament, aquest va convocar Ruy Vicente, prepòsit provincial de la Societat, per anunciar-li la decisió dels prelats i fer-li saber que ell mateix atorgava la seva autorització. El prepòsit provincial es va omplir de joia, perquè era molt favorable a satisfer la voluntat del rei, i tenia dipositades moltes il·lusions en les seves intencions, aparent ment pietoses. Després de rebre la comunicació dels prelats, el prepòsit es va adreçar a d’altres sacerdots per demanar-los consell, d’acord amb les regles de la Societat. Finalment, va nomenar Rodolfo Aquaviva[026] com a cap de la missió i li va prometre dos acompanyants.
M’agradaria poder descriure el goig, l’excessiu delit fins i tot, amb què Rodolfo va rebre la notícia de la missió dels llavis del prepòsit, com si es tractés d’una ordre celestial. Tanmateix, provaré de retre homenatge a les seves moltes virtuts més endavant.
Quan el prepòsit va comunicar-li al governador que Rodolfo havia estat nomenat cap de la missió, va aplaudir-ne l’elecció i va donar instruccions per proveir-lo de transport i subministres per al viatge. Rodolfo va acomiadar-se del governador i tots dos van pregar plegats.