La roca dels ermitans de Beedaulat
El príncep, després de sortir d’aquests angostos passos, va acampar a la vora del Coas, prop de la ciutat de Bissaur,[275] davant el Mont Beedaulat. Es tracta d’un turó rocallós de dos mil peus d’alçada, quatre mil peus de longitud i un perímetre d’uns vuit mil peus. S’hi pot distingir una massa compacta i sòlida formada per una única roca sense cap esquerda i que sembla emergir del bell mig de la terra. A l’est es troba separada de les muntanyes veïnes per una plana de més de dues milles i els seus pendents s’inclinen en totes direccions. Sobre aquesta muntanya, no hi creix ni un sol arbre, ni un bri d’herba, ni res que sigui de color verd, encara que sigui molsa —una opinió compartida per tothom després de fer-ne un exhaustiu examen—. Per aquesta raó, quan Emaum, el pare de Zelaldin, va aturar-se aquí i va contemplar un terreny tan erm com aquell, va decidir d’anomenar-lo Beedaulat, és a dir «sense gràcia». Pel flanc occidental s’hi poden apreciar unes obertures triangulars que porten a cel·les excavades dins la roca i que segons sembla eren refugis d’ermitans.
No hi ha dubte que es tracta d’un indret feréstec, ideal per a una existència d’austeritat, retir i penitència. Nogensmenys, no em puc creure que ermitans gentils, que tan sols pretenen passar per religiosos per guanyar-se els favors de la gent, haurien mai escollit una forma de vida tan severa, especialment ara que totes les cel·les semblen trobar-se desertes, si bé en els nostres temps n’hi ha molts d’ascetes com aquests. Ara bé, tenint en compte que els nostres sacerdots diuen que sant Bartomeu va predicar els Evangelis per aquesta regió, prefereixo pensar més aviat que les cel·les es van construir perquè hi visquessin cristians solitaris o ermitans.
Els antics[276] consideraven Chabul com part de l’Índia, de la mateixa manera que ho van fer amb Aria, Arachosia i Gedrosia. Aquests districtes eren anomenats Índia Citerior i en la història de la nostra Església hi llegim que sant Bartomeu va viatjar a l’Índia Citerior, la qual li havia estat encomanada d’acord amb la divisió que es va fer del món. De ben segur que en aquest país hi van viure cristians, i cal tenir present que els sacerdots més antics gaudien de la pràctica de l’ascetisme a la vora de corrents d’aigua i rius. Quan els cristians van ser expulsats d’aquests indrets, aquestes cel·les excavades en la roca, tan ben situades i adaptades per a una vida de pietat, van romandre desertes dels seus devots moradors, de tal manera que han esdevingut un tòpic habitual de conversa entre els viatgers.
A unes tres milles de l’indret, s’hi pot veure una ciutadella, anomenada Behoxpalang,[277] el «linx foll». Mirsachim havia abandonat la guarnició i els seus habitants havien marxat temerosos de les represàlies de Zelaldin.