Execució de Xamansur (Shâh Mansûr)
L’endemà, Xamansur va ser posat sota custòdia, després que el rei descobrís que Mirsachim li havia enviat una tercera carta. A continuació, el rei va traslladar el seu campament a Panipat,[177] on el seus habitants, especialment les dones, s’havien enfilat a les terrasses i als terrats per veure el sobirà. Després de deixar Panipat i haver passat per Carnar,[178] vam arribar a un tributari del Jomanes. La infanteria va creuar-lo per un pont de pedra sense el tumult i l’enrenou habitual que esclata quan el camí és estret. Els elefants, camells i cavalleria van creuar per un gual.
Tres dies més tard, vam arribar a Tanissar,[179] ciutat de brahmans i mercaders. D’aquí vam fer camí fins a Baad,[180] on Xamansur va ser penjat d’un arbre per ordre del rei i, d’aquesta manera, va pagar el càstig per la seva perfídia i traïció.
L’execució es va dur a terme de la següent manera. El rei va conduir fins a Baad tots els oficials de la guàrdia i dels botxins i els generals, juntament amb Xamansur. Va ordenar a Abdulfasil que exposés un per un, davant els seus homes, tots els beneficis que el rei li havia conferit des de la seva infantesa. Tot seguit, se li va retreure la seva ingratitud i es va denunciar la seva traïció que va ser provada a partir de les pròpies cartes manuscrites i les de Mirsachim. Va ser sentenciat a la forca per decret reial. Abdulfasil va exhortar el condemnat a enfrontar-se al càstig amb resignació i coratge; seguidament, es va fer saber als presents que el rei no havia planejat cap injustícia contra Xamansur, però els va advertir sobre el compliment del deure. Abdulfasil va conduir l’acte amb gran dignitat com a representant reial i, tan aviat el condemnat va ser executat, tots van tornar cap al campament, que no es trobava lluny. Amb la seva tristesa, el rei va demostrar el dolor que li havia causat l’infortuni del condemnat.
Tanmateix, tota la conspiració va ser desmantellada gràcies a l’execució, i les puntes de les espases van ser retirades de tots aquells que renovessin la seva adhesió al rei. Per tot el campament, el càstig del traïdor va ser rebut amb aclamació. En tant que no hi havia cap més motiu per témer cap altra sedició, el resultat de la guerra es feia cada cop més clar de preveure, tal i com més tard ho demostraria l’èxit —per la gràcia de Déu— que van aconseguir els exèrcits del rei. Després d’assabentar-se de l’execució, Mirsachim, penedit pels seus actes, va començar a reflexionar sobre la necessitat de cercar la pau.