Els paixtus delazacs (dilâzâks) i els dubtes de la guerra

Mentre Zelaldin tenia el seu campament instal·lat a la vora de l’Indus, només pensava en atraure’s els delazacs al seu costat perquè li proporcionessin embarcacions i fusta per construir un pont i per creuar amb les seves forces a l’altra banda del riu de la manera més senzilla. Afortunadament per a ell, dos cabdills delazacs, que eren rivals al camp de batalla, van respondre a la crida del rei des de més enllà de l’Indus, per poder satisfer els seus propis interessos. Els van reconciliar i el rei va aconseguir, gràcies al seu enginy, que li subministressin en un espai de temps molt breu una gran quantitat de fusta. D’aquesta manera, va construir més de quaranta embarcacions, a les quals ell hi va afegir igual nombre, gràcies també als delazacs.

Mentrestant, de nit, el rei va convocar diversos consells per decidir l’estratègia a seguir en la guerra que s’apropava. De dia, en canvi, es divertia anant de cacera, organitzant espectacles i exhibint les seves riqueses, amb la intenció d’esbargir-se amb aquests divertiments i oblidar-se de les seves angoixes. Si no fos per la seva predisposició a consultar encisers i endevinadors i seguir els seus auguris i prediccions astrològiques respecte a avançar o aturar les seves tropes, la seva tan assenyada prudència en apropar-se a territori enemic, prenent tota mena de precaucions, hauria estat mereixedora d’una enorme lloança. A més, tenint en compte la inferioritat de l’enemic, és d’admirar tanta prudència en algú tan acostumat a assaborir la victòria. Ell mai no va oblidar que el destí final de la batalla i de la guerra és sempre incert i que l’enemic, malgrat que pugui semblar inferior en nombre de tropes, pot ser superior en coratge.

El seu estat d’ànim, d’altra banda, reflectia la tristesa que li produïa mesurar la seva força amb el seu propi germà, a qui encara estimava, malgrat haver estat mal aconsellat per traïdors i desertors. Tot plegat, li feia sentir una gran aversió a la lluita. En sentir que l’enemic havia fugit, va donar la notícia al sacerdot i li va dir:

—Mirsachim ha fugit. L’hauria de perseguir?

El sacerdot va respondre-li:

—Com que és el vostre germà, seria millor que us aturéssiu aquí i no el perseguíssiu. El lligam entre vós i ell hauria de ser motiu suficient per refredar el vostre enuig, encara que hagi nascut justificadament, i evitar perseguir-lo i destruir-lo. Hi ha més mèrit en la misericòrdia que en la revenja, ja que aquesta darrera ha d’estendre el dolor i la destrucció a molts innocents.

El rei va replicar:

—Magnífic.

Es va adreçar als membres de la cort i va dir:

—Ho veieu, com aquests sacerdots s’inclinen per la pau i la misericòrdia. Ell és de l’opinió que hauríem de deixar marxar els fugitius.

Això no obstant, en previsió que Mirsachim pogués mal interpretar la seva magnanimitat i s’arrisqués a alçar-se en armes altre cop, el rei va decidir demostrar-li la seva superioritat. Només després que hagi estat vençut i derrotat, el rei li demostrarà afecte i perdó.