La ciutat de Surate (Sûrat): la tomba de Qhoja Sophar (Khwâjâ Zafar) i l’incident amb el prefecte
Surate es troba a la vora del riu Taphi,[037] que desemboca en el mar a sis milles de la ciutat. La ciutadella, situada en una posició privilegiada per la natura, està ben fortificada i es troba protegida per una guarnició de dos-cents arquers muntats. Un llac presideix la ciutat. Es tracta del llac més gran i més bonic —a causa dels esforços que s’han dut a terme per embellir-lo artificialment— de tots els que es poden veure a l’Índia. Els ulls gaudeixen de la magnífica visió dels esglaons de marbre que envolten el llac, formant una estructura de dos-cents peus d’amplada i es divideixen en diverses seccions. En el centre, s’hi aixeca una elegant torre on s’hi arriba amb barca quan la gent de l’indret ve fins aquí per esbargir-se. El lloc es dignifica amb la presència de la tomba de Qhoja Sophar,[038] sovint esmentat pels nostres escriptors pel seu caràcter pèrfid i depravat. El mausoleu es va construir amb molta delicadesa i està decorat de forma elaborada i rica. A prop, s’hi troba la tomba d’un altre personatge sense importància,[039] un etíop renegat, enemic de la cristiandat i que va ser cabdill de les tropes de Qhoja Sophar. La gent del poble el reverencia com a un sant, perquè va ser executat per García de Tavora, governador de Daman. Les dones encara porten corones i rams de flors a la seva tomba. Els mercaders envaeixen Surate i el seu port s’omple de vaixells, atès que és segur de fondejar-hi; a més, el riu s’endinsa ample i profund des del mar fins a la ciutat.
A la fi, l’ambaixador, després d’obtenir bons auspicis de la lluna, va conduir la comitiva fora de la ciutat de Surate, i va establir el seu campament prop de les portes de la ciutat. Es van comprar camells i d’altres mitjans per al transport de provisions i mercaderies. L’endemà, és a dir, el 24 de gener, van partir, per gran joia dels sacerdots, que no aprovaven un retard motivat per la superstició. Estaven impacients per arribar a la cort del rei, encara que no ho expressaven obertament, ja que confiaven que el rei es convertiria al cristianisme. Després de recórrer una milla, van creuar el riu Mophis, ara conegut com a Taphi, en un indret prop de Rhaener,[040] on la comitiva hi va acampar. La ciutat de Rhaener, coneguda pels portuguesos amb el nom de Raynel, és un famós castell situat davant de la ciutat Surate, amb la qual manté la mateixa relació que Abydos tenia amb Sestus. Els seus ciutadans s’han defensat sovint dels portuguesos amb molt coratge, encara que sempre han estat derrotats.[041]
L’endemà van continuar el viatge, mentre d’altres perills esperaven a dos dels sacerdots i a la resta dels cristians. Un dels sacerdots[042] va emmalaltir i va haver de ser traslladat en una llitera. Els que el portaven frisaven per desfer-se de la pesada càrrega, així que van accelerar el pas, tot allunyant-se de la resta de la comitiva. El prefecte de Surate els va anar a trobar, envoltat per les tropes de la seva guàrdia. El sacerdot el va saludar i el prefecte va preguntar-li quina era la comitiva que venia darrere seu. Mentrestant, els soldats del prefecte havien continuat avançant i, en adonar-se de l’aparença estrangera de la resta del seguici, van atacar amb la intenció de matar-los a tots, mentre cridaven:
—Francs, francs!
Sortosament, el prefecte i l’ambaixador van galopar des dels costats oposats per arribar al lloc, i per la gràcia de Déu van aconseguir aturar l’altercat abans que un dels agarens, que jeia ferit, no fos abatut de mort pels portuguesos. Si hagués mort, tots nosaltres hauríem estat executats. Els altres sacerdots que havien contemplat la perillosa batussa van pensar que el que anava primer probablement hauria estat assassinat. Quan se’l van trobar sa i estalvi, el van abraçar com si els hagués estat retornat des del mateix cel.
El jorn següent, van arribar a una ciutadella construïda amb les runes d’alguns temples gentils[043] que els agarens havien enderrocat. Aquesta destrucció seria digna d’elogi si no fos per les altres males accions que després han dut a terme els agarens. El campament va instal·lar-se a la vora del Taphi. Justament aquell dia, els gentils expurgaven els pecats comesos durant tot l’any. Omplien les closques llises dels cocos amb oli i hi introduïen una metxa encesa. Completament nus, entraven al riu amb la llàntia encesa damunt el cap. Lentament, s’hi submergien fins que la llàntia surava i el corrent de l’aigua se l’enduia. Amb aquesta cerimònia, es consideraven purificats dels seus pecats. Els gentils anomenen aquest festival el Satamia perquè se celebra en el setè jorn lunar de l’onzè mes (que es correspon amb gener).