La sort dels ambaixadors mongols i arribada a Goa

Musafar que, com s’ha dit anteriorment, va embarcar-se en aquesta missió contra la seva voluntat, va anar a trobar Cutubdican per demanar-li consell, però aquest no va voler tenir res a veure amb tot l’afer a menys que se seguissin estrictament les ordres del rei. L’ancià Cutubdican era massa prudent com per caure en la temptació de qualsevol mena de traïció. Per aquest motiu, finalment, Musafar va deixar-ho estar i va fugir en secret cercant refugi amb el rei dels Sedan —o Decan, com ells l’anomenen ara—. Pel que fa a l’altre ambaixador, Ebadulla, va venir fins a Daman, des d’on va partir al costat del sacerdot rumb a Goa.

El virrei de l’Índia va rebre en primer lloc el sacerdot amb molt d’afecte i cordialitat i, posteriorment, ho va fer amb l’ambaixador. El virrei va entendre de seguida la raó de la seva vinguda i la importància i significació de l’ambaixada i, per això, va organitzar un consell amb els seus notables i va prometre fer-se càrrec de totes les despeses del viatge. Els diners van ser entregats puntualment. El prepòsit provincial de l’Índia també va reunir-se amb els seus sacerdots, d’acord amb el costum i la regla de la Societat i van resoldre concedir permís al sacerdot perquè acompanyés l’ambaixador.

Això no obstant, aquell any només havia arribat un únic vaixell a l’Índia des de Portugal i tothom va estar d’acord en no considerar-lo apropiat amb la dignitat reial que corresponia a l’ambaixador, atès que la nau era molt petita i anava carregada de passatgers. Van decidir esperar-se un any. Després que el viatge hagués estat postposat, el sacerdot va dedicar de nou tota la seva atenció i tots els seus pensaments en els afers del seu ministeri. L’any següent van aparèixer nous plans i propòsits que van fer que l’assumpte de l’ambaixada s’anés arraconant, fins caure per sempre en l’oblit absolut.