La grandesa d’Agara (Âgra) i el mestre sufí

Quaranta quilòmetres a l’est de Fatehpur Sîkri, s’aixeca la monumental Âgra. És la ciutat mogol per excel·lència. Per ella hi van passar els sis grans mogols de la història de l’Índia: Bâbar, Humâyûn, Akbar, Jahângîr, Shâh Jahân i Aurangzeb. Sense cap dubte, el nét d’Akbar, Shâh Jahân, va ser qui va deixar-hi l’empremta més destacable. Jahângîr estava captivat per l’imponent paisatge del Caixmir i, per tant, va preferir dedicar tots els seus esforços a embellir la ciutat de Srînagar, mentre que Aurangzeb va preferir Delhi i Lahore. Encara que Akbar va centrar-se fonamentalment en la construcció de la nova ciutat de Fatehpur Sîkri, durant els primers anys del seu regnat va fer d’Âgra la capital de l’Imperi i va edificar-hi el seu fort, a la vora del riu Yamuna.

El fort té un disseny semicircular i mira al riu Yamuna. A la vora, concretament en direcció nord, hi trobem la mesquita Jâmi Masjid, a la vora de la qual comença el tumult del famós basar d’Âgra, conegut amb el nom de Kinari Bazar. Montserrat ja ens el va descriure en el seu relat. Hi segueixen existint els mateixos mercats que ell va poder observar: Sabji, per a les verdures; Loha, per als ferrers; i Naiki per a la roba i teixits. En l’interior del fort, la major part dels seus palaus van ser construïts durant el regnat de Shâh Jahân que va convertir la fortalesa militar rogenca d’Akbar en un palau de delicats perfils. Va ser Akbar, tanmateix, l’artífex de la construcció del palau de Jahângîr. A Shâh Jahân devem també la construcció del tron més famós del planeta: el tron del paó. Aquesta cadira imperial d’un preu incalculable —recoberta per més de 26.000 gemmes— va ser albergada en els seus primers temps en el fort d’Âgra i, més tard, Aurangzeb la va fer traslladar a Delhi, d’on seria robada posteriorment pels exèrcits perses de Nâdir Shâh durant el segle XVIII i traslladada a Teheran per servir els xas d’Iran.

Des d’aquest palau, pot apreciar-se també l’edificació més singular de tota la dinastia mogol i, potser, de tota la història de l’Índia: el Tâj Mahal. De nou, hem de cercar l’autoria d’aquesta obra d’art arquitectònica en el nét d’Akbar, Shâh Jahân. La construcció del mausoleu de marbre va iniciar-se el 1631 i es va perllongar durant 22 anys. El mausoleu més famós del planeta va ser la millor mostra d’amor que l’emperador mogol va poder atorgar a la seva esposa morta Mumtaz Mahal. Els darrers anys de la seva vida, Shâh Jahân va ser empresonat pel seu propi fill, Aurangzeb, a l’interior del fort d’Âgra des d’on contemplava la seva obra mestra, el Tâj Mahal, uns metres més enllà. Després de la seva mort, va poder descansar al costat de la seva estimada.

Mentre Zelaldin residia a Agara, va decidir traslladar la seva cort a Siquir d’acord amb el consell d’un cert sufí^[085] que vivia en aquells temps en una petita cabana dalt d’una roca. Els sufís són homes que professen la saviesa i la pietat.

Agara^[086] és la ciutat més famosa de tot el país, per la seva grandària i per la seva antiguitat. Es troba a la vora del riu Jomanes.^[087] Zelaldin el Gran va néixer i va créixer aquí, i també hi va ser proclamat rei després de la terrible mort del seu pare en un desafortunat accident. Emaum,^[088] com es deia el seu pa re, va morir mentre caminava recolzat en el seu bastó per la terrassa del palau de Deli; va apropar-se massa a la vora, el seu bastó va relliscar i ell va precipitar-se daltabaix, al jardí. Es dedicava als estudis literaris i era un gran patró dels erudits, però ni l’atreia ni participava en la guerra. Pel contrari, Zelaldin, malgrat no tenir cap instrucció, s’ha fet famós per la seva habilitat en la batalla i pel seu coratge.

Després de proclamar-se rei, Zelaldin va traslladar la seu del govern des de Deli, on havia quedat establerta des dels temps dels reis cristians, fins Agara, on ell mateix havia nascut. Va construir-hi un palau i una ciutadella de les dimensions d’una gran ciutat, ja que dins el perímetre de la ciutadella hi va incloure les mansions dels nobles, els graners, la hisenda, l’arsenal, les cavallerisses i les botigues i cabanes de queviures, dels barbers i de tota mena d’artesans relacionats amb la cort. Les pedres d’aquests edificis estan tan hàbilment engalzades que les escletxes són gairebé inapreciables, malgrat que no es va utilitzar calç per encaixar-les. El bonic color de la pedra, que és tota vermella, també contribueix a donar l’efecte de solidesa i uniformitat. Davant l’entrada, hi ha estàtues de dos reis insignificants a qui el mateix Zelaldin va disparar amb el seu mosquetó; els reis munten elefants, reproduïts a escala natural i amb els quals acostumaven a passejar quan eren vius. Aquestes estàtues serveixen de trofeus i monuments a les seves victòries militars.

Si tot hagués tingut lloc com el rei desitjava, Agara hauria esdevingut indubtablement un just homenatge a la seva saviesa, atès que presenta grans avantatges sobre totes les altres ciutats de la regió: clima suau, terra fèrtil, un gran riu i preciosos jardins. Gents de totes les races recorren els seus carrers en una ciutat que fa quatre mil passes de longitud i dues mil d’amplada.

Qualsevol necessitat i comoditat pot trobar-se aquí, si hom ho desitja. Això és fins i tot cert per als productes que han d’importar-se des de racons tan llunyans com la mateixa Europa. Hi ha un nombre molt important d’artesans, ferrers i orfebres. Gemmes i perles, or i argent, abunden en grans quantitats. Hi abunden els cavalls de Pèrsia i Tartària. En definitiva, la ciutat vessa d’opulència i abundor. D’aquí que a Agara no es conegui el significat del mot escassetat. A tot això, hem d’afegir-hi la seva localització, com a melic de tot el regne, que permetia al rei traslladar-se, en tot moment, a qualsevol indret del seu regne, o bé convocar els seus súbdits a la ciutat.

Tanmateix, tal com passa habitualment amb els afers terrenals, tot se’n va anar en orris. Tan aviat com les obres de construcció van finalitzar, el rei va anar a viure a palau en la seva nova fortalesa. Soprenentment, va trobar el lloc infestat de mals esperits, si Déu em permet aquesta expressió, que es movien d’un lloc a un altre, tot ho trencaven a bocins, aterrien les dones i els nens, llençaven pedres i finalment van començar a fer mal a tothom que era allà. Potser totes aquestes inconveniències s’haurien pogut suportar, si les coses no haguessin anat més lluny.

L’odi del dimoni va començar a caure com una maledicció sobre els fills del rei, que morien dos o tres dies tan sols després de néixer. Dos o tres d’ells van morir d’aquesta manera.^[089] Per aquesta raó, molt afectat per aquesta terrible pèrdua i temorós de romandre sense descendència, el rei va adreçar-se al sufí abans esmentat que vivia en solitud en un turó de Siquir. El rei li va relatar tot allò que el dimoni li havia fet patir. El mestre va recomanar-li que traslladés la seva residència des d’Agara fins a Siquir i el rei va obeir de seguida. Va ordenar que se li erigís en aquell indret una casa —petita, sens dubte, però de magnificència reial— sense perdre temps. La casa es va ampliar més tard per esdevenir un palau.