Una descripció dels tibetans

La travessa des del riu Yamuna fins al Jhelum que té lloc després de la visita a Delhi, presenta alguns punts foscos, si bé és possible reconstruir-la en la pràctica totalitat. Aquests prop de cinc-cents quilòmetres de camí en direcció nord-oest van conduir Montserrat als peus de l’Himàlaia i van donar lloc a l’elaboració del primer mapa en la història de la cartografia d’aquesta regió muntanyosa. El recorregut del jesuïta des de la seva sortida de Delhi fins a l’actual frontera indopakistanesa, recuperat a partir del relat seu, és el següent: Delhi – Pânîpat – Karnâl – Ambâla – Sirhind – riu Satluj (Sutlej) – Kângrâ (?) – riu Beâs – Kalanaur (Gurdâspur) – Pathânkot – riu Râvi – Samba. L’àrea que més interès desperta en aquesta part del viatge de Montserrat és la que es troba entre Kângrâ (Nagarcot, per a Montserrat) i Kalanaur (Calanur, per a Montserrat). No sabem del cert si Montserrat va acompanyar Akbar en la seva breu expedició a Kângrâ, però indubtablement va ser en aquesta regió on el jesuïta va elaborar la seva descripció dels tibetans.

Es tracta de la primera referència detallada sobre l’existència dels tibetans en les cròniques occidentals des dels temps de Marco Polo (s. XIII). Montserrat, en el seu relat, s’atura en dues ocasions en el cas dels tibetans; en aquest capítol i en la part final del llibre. Els bothis o bothantes, com es coneixia als tibetans a l’Índia, tenen un paper destacat en l’obra de Montserrat. En els passatges que dedica als tibetans, l’autor s’aventura a identificar-los amb antics cristians que amb el pas dels anys haurien derivat les seves creences a posicions més allunyades de la fe cristiana, si bé mai no haurien estat convertits a l’islam com en el cas de molts indis. Montserrat mostra molta confiança en la possibilitat d’emprendre una missió religiosa en les terres que es troben a l’altra banda dels Imaus o Himàlaies. Els tibetans s’estendrien al voltant del llac de Mânasarowar (Mapam Iumtso) i que en la seva carta geogràfica Montserrat marca amb una nota: Hic dicutur christiani habitare (Aquí diuen que hi viuen cristians). Per tant, s’està referint a la regió més occidental del Tibet coneguda actualment com a Ngari.

Curiosament, la seva aproximació als Himàlaies es va produir al voltant de la ciutat de Kângrâ, és a dir, molt a la vora de Dharamsala, l’actual capital de l’exili tibetà des de fa dècades. En aquestes contrades a la vora dels Himàlaies, Montserrat va sentir dels viatgers que s’aturaven en aquelles contrades, en general ascetes hindús, alguns dels relats que explicaven sobre els misteriosos habitants dels Himàlaies. Tampoc no hem de descartar que Montserrat conegués alguns tibetans a la regió de Kângrâ, tan propera a regions ètnicament tibetanes de l’Índia com les valls de Lahaul i Spiti.

La descripció dels tibetans s’envolta en algunes ocasions de falses llegendes sobre suposades pràctiques caníbals, d’altra banda, atribuïdes per alguns autors de l’antiguitat als pobles nòmades de l’estepa asiàtica. Nogensmenys, és cert que els tibetans utilitzaven, i ho continuen fent en els nostres dies, ossos humans per a rituals tàntrics. Se’ns subratllen dos animals de la regió: l’ase salvatge i una estranya cabra. L’ase salvatge és el kiang tibetà, mentre que la misteriosa cabra que avança saltant és el iac del Tibet, un animal que a causa del seu llarg pelatge sembla que no tingui articulacions ni potes.

Nagacot es troba a divuit milles de Calanaur. El nom de la ciutat vol dir «ciutadella o castell de Nagar». El seu règul, a qui Zelaldin, a sol·licitud del pare exiliat, havia intentat atacar tan sols un dies enrere, va devastar el país de Calanaur, saquejant i cremant-ho tot amb la intenció evident de menystenir Zelaldin.

A l’est de la fortalesa, un poble salvatge i bàrbar, els bothis o bothantes,^[201] habiten l’interior de l’Imaus. No tenen rei, però viuen en viles organitzats en clans. Fan servir la llana per a la roba i els barrets. La roba es cus arrapada al cos, i mai no se la tornen a treure fins que es podreix per la suor o cau feta miques de tant portar-la. Al cap porten un barret cònic, fet del mateix material. Mai no es renten les mans, la cara o els peus. No ho fan perquè creuen que és un sacrilegi embrutar un element tan pur i preciós com l’aigua, amb la qual calmen la set. Només es casen amb una dona, i després d’haver tingut dos o tres fills amb ella tornen a una vida de celibat. Si un dels cònjuges mor, l’altre resta solter fins a la mort.

Els repugna la idolatria i els governen mags, o millor encisers. Quan un d’ells mor, es reuneixen amb els encisers, els quals consulten els seus llibres i els indiquen què cal fer. Si els encisers els ordenen esquarterar el cos, llençar-lo al riu, cremar-lo, exposar-lo perquè sigui devorat per les bèsties, oferir-lo als ocells perquè l’esmicolin, penjar-lo d’un arbre, o destruir-lo d’una altra manera, ells obeeixen sense demorança les instruccions. Fan servir ossos de cossos humans com a utensilis domèstics: les calaveres com a bols, els omòplats com a plats, i ossos de la cama i el braç per enfundar dagues o d’altres coses. Les puntes de les fletxes es fan amb les parts més dures d’articulacions i costelles.

Són blancs, d’alçada mitjana, amb cabell castany i la cara rogenca. Molts d’ells tenen els ulls bonics i rodons. Van armats amb espases curtes, arcs i fletxes. Porten mantes fetes de llana de camells, els quals posseeixen en abundor. Confeccionen mantells de la millor llana per vendre’ls. Aquests productes els porten a Nagarcot per comerciar. Les neus de les muntanyes de l’Imaus en el vessant indi no es desfan en tot l’any, excepte els mesos de juny, juliol, agost i setembre, a causa de la forta calor provocada pel sol a la regió. Són gent molt pietosa i misericordiosa. Donen almoina amb generositat, i tracten els estrangers, així ho afirmen els ioguis, molt amablement i amb hospitalitat. Són pacífics i senten animadversió cap a la guerra.

El seu país produeix vi, blat i molts altres fruits europeus. Posseeixen abundants ramats d’ovelles, bous, camells i ases salvatges. Es diu que existeix una mena d’ovella salvatge, grossa com una cabra,^[202] que no té articulacions ni a les cames ni als braços, i per tant només avança fent bots. Per aquest motiu, pot ser capturada amb facilitat, i produeix una llana de molt bona qualitat, millor que la seda. D’aquesta llana es fan els mantells abans esmentats.

Les històries que s’expliquen d’aquest poble superen la nostra imaginació, especialment aquelles relacionades amb la tradició del celibat. Els sacerdots van fer indagacions amb molta diligència, en relació a la fiabilitat de les informacions que es van donar per aquella zona al sacerdot que anava amb l’exèrcit,^[203] i van poder comprovar que els testimonis sobre aquest poble eren certs. Per consegüent, els sacerdots van demostrar molt d’interès en córrer el risc d’emprendre l’aventura de penetrar en aquelles regions fent-se passar per comerciants.

Les circumstàncies del moment i la mateixa missió de l’ambaixada va fer-los, malgrat tot, desistir. Es diu que aquestes gents habiten els cims de la serralada de l’Imaus des de la fortalesa de Nagarcot en direcció nord fins el país dels caspiri.^[204] Tenen una llengua pròpia. Sembla tractar-se d’aquell poble a qui Plini anomena els casiri quan descriu «la tribu índia dels casiri, que viu en l’interior en direcció cap al país dels escites i s’alimenten de carn humana».