Nagarcot (Kângrâ) i Calanaur (Kalânaur), als peus de l’Imaus (Himàlaia)

L’exèrcit va creuar un petit rierol^[193] i va seguir durant dos dies el curs del Bibasis,^[194] que ara anomenen Bea, per tal de trobar un lloc més estret on construir-hi un pont perquè els elefants poguessin creuar el riu. Un cop els exploradors van trobar l’indret adequat, l’exèrcit va acampar-hi a la vora.

Des d’aquí, amb un grup de cavalleria, el rei va dirigir-se a Nagarcot^[195] per ajudar a un príncep que reclamava ajut després d’haver estat destronat pel seu fill. Tan aviat com el rebel va tenir notícies de la seva arribada, va refugiar-se en unes coves de molt difícil accés a les muntanyes, de manera que el rei va haver de tornar al campament sense haver assolit cap resultat efectiu. A la terra de Nagarcot hi creixen pràcticament els mateixos productes que a Espanya i Itàlia i que no poden trobar-se en altres indrets de l’Índia.

L’endemà, gràcies a un pont de fusta, el campament va ser traslladat més enllà del Bibasis, a unes deu milles de la posició anterior, no molt lluny de la ciutat de Pachangari, districte de Peytan,^[196] i en els dominis del règul Billiballus,^[197] ajudant de cambra del rei. En el camí de retorn de l’expedició a Nagarcot, Billiballus va oferir al rei un sumptuós banquet a Peytan. Aquest districte s’estén unes cinquanta-cinc milles en direcció als cims de l’Imaus.

L’endemà, el campament era ja a Calanaur.^[198] Va ser prop d’aquesta ciutat que Zelaldin, després d’haver conquerit els patans i derrotat Beyramcan,^[199] va ser proclamat rei de Lahor,^[200] i va rebre la púrpura, el ceptre i d’altres insígnies reials. La cerimònia va tenir lloc en els grandiosos i meravellosos jardins d’un indret de la ciutat, on els anteriors reis de Lahor acostumaven a rebre aquelles insígnies reials.

Un tributari del Bibasis creua la ciutat. El Bibasis, esmentat anteriorment, és aquell que Estrabó anomenava Hypanis, on Alexandre el Gran va aturar les seves tropes sense gosar travessar-lo. Calanur significa «gran ciutat», un terme que es remunta a una època anterior tal i com testimonien les seves runes i les muralles enderrocades. No té sentit, tanmateix, anomenar-la avui dia pel mateix nom de Calanaur, atès que es tracta d’una ciutat molt petita.