Cabdills delazacs (dilâzâks) per la conversió forçada
Després de deixar el seu darrer campament, el rei va arribar a Pirxaur[256] i va conèixer la difícil situació que es vivia en el campament de Pahari. Va reunir un destacament de cavalleria, així com les forces auxiliars subministrades pels cabdills delazacs i es va dirigir a galop cap a Chabul.
Abans de marxar, va prendre una sèrie de mesures militars molt assenyades: més enllà de l’Indus, en els seus dominis, hi va apostar mitja legió i en aquest costat de l’Indus, prop del Coas, va deixar-hi un terç de legió. Les dues forces havien de servir per vigilar el passatge segur del riu. Seguint ordres, el fill gran del rei, de catorze anys, va seguir-lo a la rereguarda amb la resta de l’exèrcit, intendència, el tresor reial, els canons i d’altres peces d’artilleria. El rei se l’estimava molt a aquest fill.[257] Les seves instruccions eren acampar i romandre a Gelalabad,[258] a tres jorns de Chabul, a la vora del riu Coas. El rei va deixar enrere, en aquest campament, les seves esposes, filles i la resta de dones juntament amb les seves propietats domèstiques i les seves pertinences personals. Va nomenar Bagandas,[259] pare de Mancin, governador de la casa del príncep i comandant de les forces.
A banda dels dos cabdills delazacs esmentats anteriorment i que aportaven cadascun d’ells una força de catorze mil genets, un jove cabdill originari de Paropanisa o Indo-Escítia va afegir-se al rei al capdavant d’una tropa de tres-cents homes. El seu pare havia estat el fundador d’una nova secta,[260] que practicava la conversió forçada. Si els prínceps veïns no haguessin destruït el primer cabdill d’aquesta secta, podria haver suposat de ben segur un gran mal de cap per a la gent de Paropanisa o Indo-Escítia, Gandara, Goriada, Suasten i els mateixos mongols. Disposava d’una tropa de cinc-cents homes, assassins i deutors, que havien abraçat la seva causa amb l’esperança d’enderrocar l’ordre establert i saquejar tot el que trobaven que, d’altra banda, no deixa de ser el passatemps preferit dels agarens, mentre es duguin a terme els honors que corresponen a Mahamed.
Aquells homes eren tan devots del seu cabdill i de les seves supersticions que no es preocupaven més per la vida que per la mort, ni de les amenaces dels seus governants ni de les incomoditats de la guerra. Res no els podria dissuadir de servir al pare o al fill, el qual va esdevenir l’únic sobirà després de la mort del seu pare. En conèixer la vinguda de Zelaldin, es van posar al seu servei. El rei va acceptar i els va prometre llibertat per professar la seva religió, practicar els seus costums i per obeir i reverenciar el fill del seu profeta —tal com el coneixen—. Atorgant-los aquesta llibertat religiosa, el rei va creure que els acontentaria i restarien en el districte. Nogensmenys, no li preocupava molt que en donar llibertat a tothom per seguir la pròpia religió, en realitat, estava violant totes les altres religions.