Invasió de Mirsachim (Mîrzâ Muhammad Hakîm): Ruytas (Rohtâs) i Lahor (Lahore)
Mentrestant, Mirsachim havia reunit una força de cavalleria de quinze mil mongols. Després de creuar l’Indus, el Bydaspes[122] i el Sandabalis,[123] tres rius molt amples i ràpids, va encara creuar l’Adris,[124] un riu no menor que els anteriors, que des del nord banya l’opulent i grandiosa ciutat de Lahor.[125] Va instal·lar els seus quarters a les rodalies de la ciutat.
El fort de Ruytas[126] es trobava sota el control del comandant Josef[127] que va refusar entregar-lo tot afirmant que li havia estat confiat pel seu germà. Només l’entregaria si el capturaven després d’assaltar la ciutadella.
Tanmateix, Mirsachim no va considerar perillós deixar enemics a rereguarda i va continuar la seva marxa. Va donar ordres als seus soldats de no fer cap mal a la gent, ni destruir els camps ni destorbar els habitants de Lahor. Va enviar ambaixadors al comandant de la ciutat,[128] per fer-lo fora i apoderar-se de la ciutadella, però va rebre la mateixa resposta que del comandant Josef.
Mirsachim ja es penedia d’aquella campanya i de la guerra que havia provocat. Podia comprovar com cap dels comandants havia abandonat el seu germà i com els partidaris seus que l’havien cridat fins allà no havien mantingut les seves promeses, ja que no li havien subministrat cap ajut. Temia el poder del seu germà, les forces del qual eren molt superiors a les seves i començava a penedir-se de les enormes despeses que li havia suposat aquella absurda campanya, que estava predestinada al fracàs. Els subministraments s’esgotaven i va pensar que seria millor emprendre la retirada.
L’únic que l’encoratjava a continuar era el seu comandant en cap, Faridumcan,[129] un actiu, hàbil i experimentat soldat, que mantenia una gran animadversió envers Zelaldin. Els seus exploradors li informaven que tot era tranquil i no s’havia produït cap moviment en les línies enemigues. El seu germà coneixia prou bé els fets, però ni s’immutava i ni tan sols havia iniciat cap campanya militar, atès que se sentia com una àguila davant un mosquit. Zelaldin pretenia no saber-ne res de les intencions de l’altre i feia veure gràcies als seus missatgers que es preparava per a una trobada cordial, quan en realitat si Mirsachim hagués gosat apropar-se més al seu campament, l’hauria interceptat i li hauria tallat la retirada.