Rohtâs és un dels indrets més aïllats i desconeguts, fins i tot en els nostres dies, que Montserrat va tenir l’oportunitat de visitar. Cal deixar la Gran Ruta Transversal per trobar el camí que condueix al misteriós castell de Rohtâs (Pakistan). Quan s’albira en la llunyania les muralles de la fortalesa, el camí s’interromp i apareix una plana humida per on corre l’aigua. És tan extensa que hom no sap si es tracta d’un petit mar o d’un riu. Amb les crescudes dels monsons la plana s’ha inundat de l’aigua drenada de la serralada de la Sal i la terra ferma de la vora ha esdevingut fang on hi abunden les sangoneres. La gent de l’indret diu que durant els mesos d’estiu l’accés a Rohtâs només pot fer-se caminant; la mateixa època en què va fer la travessa Antoni de Montserrat. Cap vehicle ni bèstia de càrrega t’hi portaria; s’enfonsaria en el fang i els arenys inestables. Des de l’altra banda del riu, s’entreveu l’ombra de les muralles de Rohtâs. Per arribar-hi, cal travessar quilòmetres de fang i, posteriorment, creuar el riu a peu submergint-se en les seves fosques aigües. Només la gent de l’indret i els búfals que es banyen en les aigües tèrboles del riu crescut gosen endinsar-se en aquests arenys. Cal que algú et guiï perquè no se t’empassi el fang. Una dona s’ofereix. No es pot dubtar. Endavant. Descalços i amb els pantalons arremangats, comencem la travessa pel fang. T’enfonses fins als turmells en aquell fang calent, que pot arribar a ser, fins i tot, agradable, i avances amb dificultat. La calor se sent quan s’esvaeix la boira del matí i el sol crema. T’amares de suor. Arribem al riu i el fang esdevé en un corrent d’aigua que arriba fins a la cintura. Cal agafar-se de les mans perquè no se t’endugui el corrent d’aigua.

Les muralles i les portes d’accés d’aquesta construcció afganesa del segle XVI comencen a dibuixar-se amb més nitidesa en l’horitzó. Passem illes de sorra, tornem a l’aigua, s’acosten els búfals i, per fi, deixem enrere el riu per tornar al fang. Aquest cop del fang comencen a sorgir petits esbarzers que més tard es converteixen en matolls d’un metre d’alçada. Amb els esbarzers arriben les sangoneres que gaudeixen arrapant-se als peus sense que ningú no les convidi. Terra ferma, per fi. Després d’un centenar de metres de pedres i matolls punxeguts, arribem als peus de la fortalesa. El sol crema definitivament i el termòmetre supera els quaranta graus. La xafogor que Montserrat descriu en el seu relat es fa sentir amb tota la seva intensitat. Un darrer esforç et condueix a la inexpugnable ciutadella. Un ancià tocat amb el turbant dels balutxis ens acompanya fins a l’interior. No tenim molt de temps. Les aigües de l’areny poden créixer a la tarda si el monsó decideix fer acte de presència amb els seus capritxosos moviments per les planes del Punjab. Si torna, les aigües es farien del tot infranquejables.

Ens queda el temps just per endinsar-nos per la porta de Kabul, encarada a l’oest; entrar en el recinte de l’antiga mesquita i resseguir el perímetre emmurallat. Prop d’un antic palau, d’un estil arquitectònic barroc que contrasta amb l’austeritat de la construcció original de l’afganès Sher Shâh erigida al segle XVI, encara es distingeix la torre de les execucions. Es tracta d’un profund pou per on llençaven els condemnats que s’esclafaven a terra sense misericòrdia. Malgrat que la fortalesa va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, els pocs mitjans del Govern pakistanès no han pogut evitar que algunes seccions de la muralla s’hagin esfondrat amb el pas dels anys. Mentre érem allà, la muralla nord-oest va patir grans desperfectes a conseqüència dels forts aiguats caiguts sobre la regió. Tanmateix, al costat dels edificis d’estil afganès i indi encara es mantenen drets alguns palaus que fan de la ciutadella de Rohtâs un dels testimonis més destacats de la convivència d’estils arquitectònics indis i centreasiàtics.

En el viatge de retorn a primera hora de la tarda, les aigües han baixat de nivell i el fang s’ha multiplicat. No ha plogut i amb el sol s’han encalmat les aigües del corrent. A l’altra banda, t’esperen les gents del llogaret per oferir-te les seves llars humils per rentar-te i prendre el te, en una mostra més de la gran hospitalitat dels punjabis.