Les conquestes de Tartària i Egipte
Sense donar senyals d’esgotament, Temur va conduir el seu exèrcit encara més lluny. La victòria li somreia.[459] Va atacar el rei d’Egipte que regnava sobre Memfis[460] i el va obligar a retirar-se fins Pelusium. Després de derrotar-lo, no hi havia ningú capaç d’oposar-se al seu exèrcit, excepte un petit grup d’esclaus —aquest és el significat de mameluc—. Tanmateix, era tan gran la preocupació que tenia pels seus soldats que va desestimar la possibilitat de subjugar i prendre possessió d’Egipte, en consideració a les seves tropes. Havia entès que conduir els seus homes a través del desert suposaria per a ells un risc molt elevat, motivat per la manca d’aigua.[461]
De tornada, va obligar el rei de Trapezunt[462] a pagar-li tribut. Va ocupar la rica i famosa ciutat de Teheran, a la província de Rhages, Mèdia, i va establir Alangogaca, una ciutat de la Capadòcia, en el districte d’Arsinga, com a límit del seu imperi. Totes les nacions entre els rius Tanais i el Nil eren súbdits seus. Entre les ciutats més cèlebres que va conquerir s’hi troben les d’Esmirna, Antioquia, Damasc, Trípoli, Alep, Babilònia, Persis, Ecbàtana, Susa, Memfis i moltes altres.[463]
Temur sovint va fer la guerra als tàrtars. Totamix[464] —el fill del rei de Tartària, Coramxa, a qui Temur havia derrotat en una altra ocasió—,[465] va ser derrotat dos cops. Una vegada Totamix va assabentar-se de la guerra que Temur lliurava lluny dels seus dominis, va apoderar-se de Mèdia, Adiabene i Armènia. Va saquejar les ciutats de Persèpolis, Calamira, Susa i d’altres. Tornant d’una expedició amb un botí molt pesant, Temur va sentir les noves i malgrat que disposava d’una força molt inferior, va perseguir el tàrtar fins al riu Tesina, o Tanais, en els confins de la Tartària. En arribar-hi, va saber que Totamix havia creuat el riu i que, a més, havia aixecat unes construccions i fortificacions a l’altra banda per evitar que Temur pogués creuar. Aquell indret era l’únic a la regió per on no calien barques per creuar-lo. Temur va haver de recórrer de nou a una de les seves estratagemes per poder passar el riu.
Va enviar ambaixadors a Totamix, per fer-li saber que no tenia intencions hostils i com a prova d’això va esmentar el petit nombre de tropes que l’acompanyaven. Per què aleshores hauria de témer res i obstruir-li el pas? Totamix va respondre que ja coneixia prou bé la seva perfídia i enginy i que no intentés usar-los contra ell. Temur va fer veure que abandonava i es va dirigir corrent amunt. Totamix va fer el mateix, però per l’altra ribera. Van marxar al llarg del corrent durant tres jorns. Quan Temur va aconseguir una distància de tres dies entre Totamix i el gual amb les seves fortificacions al lloc de pas del riu, va fer que les dones del seu campament es vestissin com a homes, empunyessin les armes, i romanguessin amb alguns dels seus servidors, als quals també va armar, juntament amb una força de defensa composta per milers d’unitats de cavalleria. D’aquesta manera, l’enemic no sospitaria que el nombre d’efectius al campament s’havia vist reduït. De nit, va sortir amb els seus soldats, cadascun amb dos cavalls, per canviar-los quan un caigués esgotat. Aquella nit, abans de l’alba, van cobrir una distància dos cops la que havien recorregut els tres dies anteriors, van poder creuar el riu i unes tres hores després de la sortida del sol van enfrontar-se per sorpresa a Totamix, a qui van derrotar i obligar a fugir. El campament va caure en les seves mans, juntament amb tot el botí que Totamix havia robat. Temur va apoderar-se de tots els tresors.
Totamix va reunir un altre exèrcit, i va intentar provar fortuna de nou per netejar el seu honor i el seu nom, però Temur va vèncer-lo per segon cop. Es va fer molt impopular entre la seva pròpia gent que el va considerar un home de mala astrugància nascut sota l’influx d’un mal estel. Temur va ordenar que tots els tresors, presoners i botins que havien estat capturats de les moltes regions conquerides fossin traslladats a Samarcanda. Hi havia esclaus, or i argent. Als seus fills els va confiar el govern dels regnes i va nomenar governadors de províncies entre els xacattans que tenien llaços de sang amb ell.