Pròleg

La ciutat de Peshawar és la porta que connecta l’austeritat dels pobles de l’Àsia Central amb la sensualitat dels habitants de la sempre enigmàtica Índia. Fa quatre-cents anys, un català, el jesuïta Antoni de Montserrat, va creuar aquesta porta i va deixar-nos un llegat escrit que constitueix una de les obres cabdals de la literatura europea en relació amb el descobriment i coneixement de l’Àsia Central i Meridional.

Mentre hom passeja per l’interior del basar de Peshawar, sembla com si el rellotge s’hagués aturat un miler d’anys enrere: els colors de les enlluernadores espècies índies, les olors de les exuberants fruites afganeses, el tacte misteriós de les catifes perses i uzbekes, el sabor del te verd dels paixtus i els sons que arrenquen els martells dels artesans quan ferren les peülles dels cavalls del Badakhshan. Es tracta tot just del safrà, els melons, les catifes, el te o els cavalls que va contemplar Antoni de Montserrat fa més de quatre segles.

La biografia i l’obra del jesuïta osonenc transcendeixen amb escreix els límits concrets, temporals i espaials, de l’episodi històric que va protagonitzar. Per al nostre país, Antoni de Montserrat representa el redescobriment d’un continent, Àsia, del qual hem viscut probablement massa allunyats al llarg de la nostra història. Una part del nostre desconeixement de les riqueses culturals i espirituals de les diverses civilitzacions orientals, el podem atribuir a l’oblit en què va caure la figura d’Antoni de Montserrat, després de la seva mort l’any 1600.

Tot hauria estat molt diferent, de ben segur, si l’obra i biografia d’aquest il·lustre personatge no s’hagués perdut tot just després de la seva mort. A ell s’atribueix l’autoria del primer mapa de l’Himàlaia en tota la història de la geografia universal, i se’l considera precursor del descobriment europeu del Tibet i un dels primers occidentals a trepitjar terres afganeses. L’erudició d’Antoni de Montserrat, que com les seves cames no tenia límits, va trobar refugi en l’esplendor i sofisticació de la cort mogol de l’Índia, al costat de l’emperador Akbar, el més gran sobirà que ha regnat sobre les terres del subcontinent.

Recuperar la figura d’aquest home de religió, erudit i ex plorador representa retornar a la nostra memòria col·lectiva uns llaços que fa més de quatre-cents anys ens unien a les llunyanes i enigmàtiques terres de l’Àsia Meridional i Central que con formen els actuals Afganistan, Pakistan, Caixmir, Tibet i l’Índia. Montserrat en el seu llibre ens parla de tradicions, creences, cultures i llengües, sense oblidar les muntanyes que en aquesta regió del món prenen dimensions gegantines, com les serralades de l’Himàlaia, Karakoram i Hindu Kush, que van captivar l’atenció i en alguns casos la imaginació del jesuïta.

Una biografia viscuda amb tanta intensitat i risc no va poder desfer-se finalment dels perills que l’assetjaven. Si la sort el va acompanyar pels carrerons de Peshawar i en el veí Pas de Khaibar quan va estar a punt de ser lapidat, dissortadament la vida del nostre explorador va patir un tomb irreversible a les costes de l’Encens entre Oman i Iemen. Capturat, engarjolat i enviat a galeres al servei del Gran Turc, el seu dilatat empresonament al Iemen va malmetre la seva fràgil salut d’una manera irreversible. Moriria a les seves estimades terres de l’Índia, lluny de la Catalunya que, durant quatre-cents anys, per tot un seguit de circumstàncies històriques, n’ha ignorat l’existència.

Amb l’edició de l’obra Ambaixador a la cort del Gran Mogol redescobrim i recuperem una insòlita vivència personal, així com un episodi transcendental per a la història de les relacions entre el nostre país i el continent asiàtic. Potser des d’ara, ja no ens sentirem tan estranys enmig de les meravelles que ens ofereix el basar de Peshawar.

JOSEP LLUÍS ALAY

Peshawar, 15 d’abril de 2002