Els perses xaae (xiïtes) i Ahali

Aquesta secta va ser fundada per Xa Ismael,^[309] rei de Pèrsia, fa uns vuitanta anys, és a dir, al voltant de l’any mil cinc-cents des del gloriós naixement de Crist. Els seus seguidors consideren Ahali com el viceregent de Déu i l’anomenen Vahallah, és a dir, el representant del poder i la llei divines o sant diví.

Una llegenda —contes de velles— explica que quan Gabriel li anava a entregar l’Alcorà a Ahali, es va trobar primer amb Mahamed. Gabriel va preguntar-li:

—Ets tu, Ahali?

Mahamed, mentre contemplava el llibre, va respondre a l’àngel:

—Quin present li porteu?

L’àngel va replicar:

—Aquest llibre prové de Déu i conté la veritat. Ha de servir per corregir i guiar la humanitat. Ahali és l’herald de Déu.

Mahamed, que envejava tan honorable títol, va dir:

—Jo sóc ell.

I Gabriel el va creure —com és possible que un àngel es deixés ensarronar per un home?— i li va entregar el llibre. Creuen que Mahamed era un home bo i un profeta i, per tant, accepten amb molta innocència i, també blasfèmia, que Déu va acceptar entregar-li el llibre i va donar el seu vistiplau perquè esdevingués el seu missatger.

Ahali rep el títol de viceregent de Déu perquè no poden donar-li el de missatger de Déu, atès que Mahamed va arrabassar a Ahali la dignitat d’herald diví, gràcies als enganys i a la ingenuïtat de Gabriel —Déu em perdoni per utilitzar aquesta expressió—. D’acord amb el judici diví, Ahali és superior a Mahamed, ja que és millor merèixer que aconseguir.

Aquesta diferència religiosa és la causa de totes les guerres entre perses i turcs. Els altres agarens els anomenen, de forma insultant, rafficin^[310] o heretges. Sembla talment que hagin caigut en la idolatria, ja que veneren el lleó com un símbol d’Ahali i fonamenten la seva pràctica en l’autoritat d’una llegenda d’origen desconegut en la qual de nou hi barregen el nom de Gabriel.

L’explicació és la següent. Quan Mahamed va pujar al cel, va veure un lleó que rugia. Espantat, va enretirar-se, i Gabriel li va dir:

—No temis; fica l’anell amb què segelles les teves missives dins la seva boca.

Així ho va fer i el lleó va marxar. Més tard, quan Mahamed va tornar a la terra, li va donar la benvinguda Ahali. Aquest portava l’anell que l’altre havia llençat a la boca del lleó. Realment, només cal que veieu en quines faules creuen aquests agarens, a quins cabdills obeeixen i a quins profetes glorifiquen; quins missatgers de Déu tenen i qui són aquells que exposen les seves ensenyances! I el que és més abominable de tot plegat, és que no tenen cap vergonya en portar a escena, com a mestre de les seves faules impies, Gabriel, a qui les nostres sagrades escriptures, els escrits dels sacerdots i la doctrina unànime de la Santa Església i de tots els cristians, consideren el primer d’entre tots els prínceps del cel i servents de Déu.

El fet que els antics perses veneressin el sol amb el nom de Mitra i el representessin en forma de lleó amb la boca oberta portant una tiara en el cap i sostenint un brau per les banyes, ens fa pensar que els perses retornen a les supersticions dels seus avantpassats.

Un poeta cantava:

—Presenteu-vos, vós que afavoriu totes les escenes més favorables; sigueu present i beneïu amb la vostra gràcia els camps de Juno, sigui quin sigui el nom que més us plagui: gloriós Tità, com era costum entre els aquemènides, Osiris, que dóna els fruits, o Mitra, que arrossega el brau per les banyes que arreu el seguia, sota el sostre espadat de la cova persa.^[311]

En els nostres dies, els perses també exposen la imatge d’un lleó amb la boca oberta en les seves senyeres blanques, preparat per atacar i fent com si rugís. Quan aquesta ensenya es desplega, saluden Ahali a través d’aquesta imatge, tot cridant en veu alta i desordenadament Vahallah i…^[312] el nom de Mitridates…^[313]