Akbar

Akbar, el Més Gran, i també conegut com el Gran, va néixer a la ciutadella d’Umarkot, província de Sind, molt a prop de l’actual frontera entre el Pakistan i l’Índia. Amb Akbar s’inicia el període de màxima esplendor de la dinastia mogol que s’estendrà per un període de cent anys. Akbar va consolidar les possessions heretades del seu pare i en va incorporar d’altres. Va subjugar els prínceps musulmans del centre i l’est de l’Índia, des de Sûrat fins la regió de Bengala. Al nord, va consolidar el seu poder sobre tots els territoris afganesos. Durant el seu regnat, també es va annexionar el territori de Caixmir. Seguint, en bona part, les re formes iniciades per Sher Shâh, va establir un règim fortament centralitzat on els governadors de les diverses regions de l’imperi —sempre candidats a la revolta— depenien per complet de l’emperador. Va eliminar la discriminació per raó de creences religioses que els seus antecessors havien imposat al país i les taxes especials que es recaptaven entre els hindús van ser abolides. Això va provocar un ressorgiment de la societat índia que se sentia de nou protagonista de la seva història.

A la cort, Akbar va imposar el persa definitivament com a llengua oficial i les seves creences religioses van evolucionar des de l’ortodòxia sunnita fins a la fundació de la seva pròpia religió. És en aquest afany per descobrir la veritat absoluta que l’Akbar musulmà s’envolta dels més grans mestres religiosos de la seva època, des de musulmans fins a hindús. En aquestes circumstàncies hem d’entendre l’arribada de la missió catòlica d’Acquaviva i Montserrat a la cort d’Akbar. La ciutat de Fatehpur Sîkri, com a seu de la cort, va esdevenir un altaveu de debats religiosos entre les confessions que existien a l’Índia. La llista és llarga.

Els debats religiosos comptaven amb la presència de musulmans sunnites i xiïtes, sense oblidar la gran influència que exercien sobre la cort les confraries sufís. Al costat de l’islam, els brahmans o sacerdots hindús també eren convidats sovint a la Casa de l’adoració de Fatehpur Sîkri. Indubtablement, islam i hinduisme eren els grans corrents religiosos del moment a l’Índia. També es coneixien els lames tibetans, els jueus o els cristians. Nogensmenys, les religions que van gaudir del favor reial en diverses ocasions van ser el mazdeisme, el jainisme i el sikhisme.

Akbar sempre va mostrar una gran veneració cap al foc i per la doctrina de Zoroastre. Això es va reflectir en la gran influència que exercien els mestres parsis en la figura del rei. En aquesta llista de mestres religiosos influents, hi hem d’inclou re els gurus sikhs que, malgrat ser menystinguts pels brahmans, sempre van rebre la simpatia i benevolència del rei. El propi Guru Amar Das va entrevistar-se en una ocasió amb Akbar. Al seu successor, Guru Ram Das, Akbar li va concedir com a present la terra on es construiria l’estany de la immortalitat, Amritsar, que posteriorment va esdevenir la seu religiosa i política dels sikhs. D’altra banda, Akbar es va sentir atret per l’extrem ascetisme dels jains. Almenys sis grans mestres jains van residir a la cort d’Akbar i van instruir el rei en la seva doctrina religiosa. Alguns edictes reials portaven el segell jain, com la prohibició de 1582 que establia un període de 6 mesos durant el qual no es permetia sacrificar animals.

Els debats religiosos que Akbar va convocar a la seva «Casa de l’adoració» són la màxima expressió de la llibertat de culte que el Gran Mogol va voler instaurar en tots els seus dominis, malgrat l’oposició del clergat musulmà més ortodox. En la seva recerca de la veritat, Akbar va arribar a crear un nou culte religiós anomenat Dîn-i Illâhî, «la fe divina», considerat com una heretgia pels mul·làs de la cort.

La nova religió incorporava elements doctrinals de moltes de les antigues religions de l’Índia i Pèrsia. L’eclèctic Akbar, convertit en profeta de la nova religió, va voler fusionar el culte al sol dels mazdeistes amb l’ascetisme estricte dels jains. Aquest nou experiment religiós va ser molt breu i no va sobreviure al propi emperador.

La contribució d’Akbar a les arts és fonamental per entendre l’art mogol de l’Índia; un art que reuneix característiques centreasiàtiques musulmanes —amb els models de Samarcanda i Herat— i trets autòctons hindús. D’aquesta fusió artística centreasiàtica-musulmana/índia-hindú sorgeixen algunes de les grans obres arquitectòniques de l’època. Entre d’altres, cal esmentar el mausoleu de Humâyûn a Delhi i la nova ciutat de Fatehpur Sîkri, definitivament abandonada als inicis del segle XVII. A banda de promoure el persa per sobre del turc en la cort i la documentació oficial, la literatura autòctona índia es va revigoritzar mitjançant la reproducció en miniatures d’algunes obres com és el cas d’alguns dels episodis de l’èpica hindú Mahâbhârata, gràcies a la llibertat de culte i la promoció de l’art autòcton indi establerts pel Gran Mogol. Tampoc no podem oblidar el desenvolupament de l’art de les pintures en miniatura de forta influència persa i europea, amb un cert culte al retrat, inèdit en l’islam sunnita.

Akbar va sentir de molt a prop l’arribada dels europeus a l’Índia, iniciada amb el desembarcament del portuguès Vasco de Gama el 1498. De forma progressiva, però sense interrupció, els portuguesos van establir enclavaments portuaris al llarg de la costa occidental de l’Índia. Entre aquests, destacava la ciutat de Goa que també va esdevenir a l’època un dels centres missioners de la Companyia de Jesús a l’Àsia meridional des d’on va organitzar-se la missió de Montserrat. Dins la lògica tensió que existia entre l’imperi mogol d’Akbar i els nouvinguts europeus, les relacions entre les dues potències van ser relativament bones, fet que va permetre l’intercanvi d’ambaixadors i missioners.