Els seus descendents
Va ser pare de dotze fills,[406] als quals va donar llibertat per seguir la religió que els plagués, mentre que —així de corrent és la indulgència dels pares amb els fills— a tots els altres els obligava a adorar-lo a ell, sota l’amenaça de càstig. Un dels seus fills, Otthoday,[407] la mare del qual era la filla del rei de l’Índia, era cristià. Els altres van persistir en les seves supersticions de gentils. Els noms dels altres quatre fills, fruit d’un matrimoni de Cinguiscan amb una altra dona, ens han arribat com: Gabyris, Xacattas,[408] Osbequis[409] i Charcas. Els noms de la resta són desconeguts.
El seu pare va entregar l’imperi de Samarcanda i un exèrcit a Xacattas. El seus soldats, per diferenciar-los de la resta de tropes mongoles, van començar a ser coneguts amb el nom de xacattans,[410] en honor del seu senyor. Xacattas va tenir tres fills: Jachis, Batto i Tagladay.[411]
A Osbequis, Cinguiscan li va atorgar la prefectura de Boccora amb la ciutat de Balc i un exèrcit. Els seus soldats, també, van ser coneguts amb el nom d’osbequis,[412] a partir del nom del seu sobirà. Els seus descendents encara es coneixen amb el mateix apel·latiu.
A Otthoday, Cinguiscan va voler assignar-li la resta dels tàrtars i mongols, així com l’Escítia i la ciutat de Darganx que ell mateix havia fet construir. Els altres fills van rebre d’altres províncies pertanyents a països que ell havia subjugat.[413]
Com que Xacattas, l’emperador de Samarcanda, era el que més a prop es trobava de Mèdia i Àsia Menor, va ser ell qui va enviar els seus fills a lluitar-hi:[414] Jachiscan, a l’oest; Battocan al nord; i Tagladay, al sud. Per la seva banda, Xacattas va encapçalar un exèrcit contra els cristians de Sera.
Batto va provocar grans matances per on va passar, i el seu ímpetu el va dur fins a Àustria; però es va ofegar al Dravus amb gran part de les seves forces. Els capitans del seu exèrcit que van poder escapar del desastre van tornar amb els fills de Batto, que havien estat designats com a governadors de les terres conquerides.
Tagladay va ser derrotat pels etíops i es va unir a les forces que li restaven al seu germà Jachiscan. Aquest va regnar sobre Pèrsia, d’on va expulsar els turcs, com havia fet a Mesopotàmia.
Xacattas va ser assassinat a Samarcanda pels sogdians, que havien conspirat contra ell moguts pels desacords i lluites internes que havien sorgit entre ell i els seus germans —tal i com el seu pare havia predit—.[415] Després de mort, la gent de Samarcanda va escollir un sogdià com a nou emperador. Aquest nou rei va omplir de favors els xacattans, que formaven la columna vertebral de l’exèrcit, i per mantenir-los encara més fidels al seu servei i mostrar-los el gran apreci que sentia per les seves famoses proeses militars, va ordenar que les seves pròpies tropes fossin anomenades xacattans. D’aquesta manera, es va desfer del perillós esperit de rivalitat que la diferència de raça i nom acostuma a provocar entre estrangers i nadius.
Els fills i néts de Xacattas, després de ser derrotats en diverses ocasions pels pobles que ells havien ocupat injustament, van veure’s obligats a tornar a Escítia amb les forces xacattans que encara conservaven. Van començar a viure i vaguejar de nou de la mateixa manera que ho havien fet els seus avantpassats i van passar a ser coneguts com els tàrtars xacattans. Per aquest motiu, es diu que l’indret on resideixen els xacattans és Sogdiana, prop de Samarcanda i el riu Jaxart, i Escítia, més enllà del Mar Caspi. Això no obstant, quan els ambaixadors d’Enric IV, rei de Castella, van arribar a Samarcanda, a l’imperi de Samarcanda se’l coneixia com Mongòlia, un nom que també s’ha assignat a Escítia, no molt lluny del mar que li fa frontera pel nord.
Otthoday, el gran Can —és a dir, el gran cabdill— de Darganx i emperador de Tartària, fou enverinat només dos anys després de la mort del seu pare.[416] Els altres fills de Cinguiscan van ser expulsats dels seus territoris, i amb els seus exèrcits van establir colònies fins a l’Índia, en nom dels mongols i els tàrtars. El seu quarter general es trobava a Mandho i a la província de Malua. Quasi fins als nostres dies, els mongols tarchan i argun van ocupar Sind. Fa pocs anys que Zelaldin els va derrotar i desposseir d’aquests territoris. És per aquest motiu que hi ha ciutats conegudes pels portuguesos amb noms com Mangalor i pels indis com Mongolur. Tanmateix, el districte de Moghostan davant d’Ormuz no rep el seu nom per la mateixa raó, encara que alguns creguin el contrari per la similitud entre els noms i arribin a anomenar aquest districte com a Mongolistan, o el regne dels mongols. Estrictament, vol dir el país de les palmeres, on «mogh» significa palmera en la llengua rustani.[417]
Des de fa poc temps, tant els xacattans com els osbequis es miren amb desconfiança els mongols, que serveixen a les guerres en funció de qui pagui millor. No se’ls considera legítims o de la mateixa raça i origen, sinó estrangers. Tampoc no els agrada als xacattans que els anomenin mongols. Un lletrat va provar d’explicar-ho als sacerdots, tot afirmant, de forma incorrecta, que els mongols eren fills de matrimonis mixtos entre osbequis i xacattans. En realitat, tant els osbequis com els xacattans són de descendència mongola.
A Otthoday el va succeir Cuingcan,[418] el mestre de cavalls del qual, Cicaltay,[419] va ser el que va enviar ambaixadors a Sant Lluís, en aquells temps a Xipre, per anunciar-li que el gran Can[420] de Tartària havia abraçat la fe cristiana.
Després de Cuing, va regnar Bege-can,[421] el seu fill, que va cedir el tron al seu germà Tagondar-can,[422] un cristià de nom Nicolau. Aquest darrer va renunciar a la fe i es va convertir en agarè, si bé la seva manca de fe no va trigar molt en ser castigada, atès que Argon-can,[423] fill del seu germà Bege-can, va arrabassar-li la vida i el tron. Es diu que Argon-can va ser respectuós amb els cristians, encara que ell mateix no ho fos. És tan important administrar el sacrament del baptisme en la infància i no esperar fins a edat avançada!
Baydo-can[424] va succeir el seu germà Argon-can, però es va guanyar l’enemistat i l’odi dels agarens, perquè semblava preferir els cristians, a qui demostrava molt bona predisposició. Amb presents i promeses, van subornar Cassan-can,[425] fill d’Argon i nebot de Baydo-can, perquè expulsés aquest darrer del regne i el matés.
Altrament, per intercessió divina, després de ser aclamat gran Can, Cassan-can, va mostrar als agarens tant d’odi com el seu pare i el germà del seu pare. Va lluitar contra ells i a favor dels cristians. Quan els armenis i els hircanians[426] van marxar sobre Palestina per recuperar Jerusalem de mans dels agarens, ell els va donar suport amb una cavalleria de dos-cents mil genets. En una ocasió en què el rei de Babilònia[427] el va anar a trobar amb una cavalleria de cent mil genets i un nombre incomptable de soldats d’infanteria, el seu valor i prudència van atorgar-li la victòria davant els babilonis. Va prendre Síria, va entrar triomfant a Jerusalem i va visitar els Llocs Sagrats. La guerra només havia fet que començar, quan el van cridar des de Pèrsia perquè acabés amb una rebel·lió dels perses. En aquella ocasió, va enviar ambaixadors al papa Bonifaci VIII, al rei de França i a d’altres prínceps cristians, demanant-los que ocupessin els territoris de Síria i Jerusalem, que ell ja havia conquerit. Finalment, va convertir-se al cristianisme gràcies a un miracle. La filla del rei d’Armènia refusava d’esposar-lo si no li permetia de viure com una cristiana; ell va acceptar aquesta condició i es van casar. De mica en mica, no obstant això, va començar a pensar que la muller li era infidel, ja que va donar a llum un nen deformat i que no s’assemblava gens al seu pare. La reina, assabentada de les intencions del seu marit d’executar-la, va implorar que li permetessin confessar-se davant un capellà, rebre l’Eucaristia i batejar el seu fill. Quan es va vessar l’aigua del sagrat baptisme damunt el cap del nen, aquest, per la gràcia de Déu, va esdevenir d’una gran bellesa; el pare, colpejat per aquest miracle, es va reconciliar amb la reina, i es va entregar ell mateix al sacrament del baptisme per abraçar la fe cristiana.
Després de la seva mort, va regnar Totamix. A aquest el va seguir Coramxa, que va ser succeït per Totamix II.[428] Es creu que tots ells eren cristians. Els noms d’aquells que van regnar sobre la Tartària posteriorment, des dels temps de Temur el Coix, han caigut en l’oblit a causa de la manca de cura dels historiadors.