Raons per continuar la missió a la cort de Zelaldin

Aquells dies, van rebre cartes del prepòsit provincial demanant-los el seu retorn, si bé els donava llibertat per decidir allò que consideressin millor per a la glòria de Déu. Després d’aconseguir proves quasi irrefutables sobre la falsa i maliciosa amistat del rei amb el nostre rei d’Espanya, van demanar llicència, molt humilment i modestament, per abandonar la cort reial.

El rei va sospitar que la petició estava relacionada amb els recents esdeveniments i va prometre’ls que ell no havia estat l’instigador de les matances. Tanmateix, els sacerdots no el van creure; el consideraven culpable de perjuri, ja que no es pot confiar en la promesa d’un agarè. I és que Mahamed, l’autor de les seves lleis, va ensenyar-los que mentir a l’enemic és lícit.

Això no obstant, van acordar que un d’ells romandria a la cort, mentre que l’altre tornaria amb els ambaixadors i explicaria al prepòsit provincial tot el que havia passat i en quina situació es trobava la missió. D’aquesta manera, no abandonaven el rei, perquè potser encara existia un bri d’esperança per a la seva ànima, gràcies als esforços dels sacerdots. Encara que després de tot el que s’ha dit, les propostes del rei poguessin semblar fraudulentes i plenes d’hipocresia, alguns altres fets van indicar-nos la possibilitat d’albergar encara algunes esperances.

En primer lloc, quan el rei va tornar de la guerra a Fattepur, va demostrar un renovat interès perquè se l’instruís en les ensenyances celestials. El primer dia després de la tornada, va dir a Rodolfo:

—Déu coneix molt bé els meus sentiments envers la fe cristiana. Ell pot comprovar tot l’interès que tinc per ser instruït en la vostra religió, si bé no puc entendre-us quan afirmeu que existeixen tres Déus.

Rodolfo va replicar-li:

—Majestat, nosaltres no diem pas que hi hagi tres Déus. Això seria blasfemar i aniria en contra de la fe cristiana. Nosaltres venerem un sol Déu en tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant.

Després de repetir aquesta frase als senyors de la cort, el rei, adreçant-se de nou a Rodolfo, va dir-li:

—Escriviu a la vostra gent perquè trobin algú que conegui bé el persa i el portuguès; si és possible, que sigui algú que hagi estat agarè anteriorment i que tingui coneixements de la nostra llei i la vostra.

En una conversa privada, va afegir que volia establir una aliança amb el rei de Portugal per fer front al rei dels turcs, i contribuir als esforços del primer amb diners. També va afirmar que si Rodolfo restava al seu costat, li agradaria enviar l’altre sacerdot per saludar al Summe Pontífex.

D’altra banda, va mostrar la seva recança a deixar marxar tots dos sacerdots al mateix temps. Quan finalment va entendre que un dels dos restaria al seu costat, es va mostrar exultant d’alegria. Els ho va agrair i en una gran assemblea dels seus nobles va lloar-los tant que ells mateixos es van sentir avergonyits per les excessives paraules del rei. A Rodolfo, que es quedava al seu costat, li va dir:

—No tinc cap dubte que si resteu amb mi, Déu es mostrarà més satisfet que si marxeu. Hi ha molts que poden omplir el vostre lloc allà, però aquí no hi ha ningú més que pugui omplir el vostre buit.

En una reunió en privat entre ells tres, en la qual es discutia la qüestió de l’ambaixada, el rei es va interessar per la dignitat i importància del Papa, així com pel significat d’aquest mot. En aquest punt, voldria expressar el meu neguit quan veig que la dignitat pontifícia, tan respectada per aquest rei agarè, que només n’ha sentit a parlar a través de dos estrangers que li han explicat que el Papa és el vicari de Crist, és, pel contrari, menystinguda per aquells que equivocadament es diuen cristians i són reformadors dels Evangelis.

Ens va dir:

—Feu-li saber que he entès com de gran i elevada és la dignitat del Summe Pontífex de Roma, ja que ocupa el lloc de Crist a la terra. Digueu-li que he sentit que tots els reis de la terra s’agenollen als seus peus i que com que jo no puc fer-ho personalment, us envio a vós perquè beseu els seus peus i li pregueu que m’escrigui algunes línies mostrant-me el camí de Déu. Vull conèixer la veritat. M’agradaria que m’indiqués també com hauria de governar els meus regnes amb un sentit profund de temor i reverència envers Déu, de manera que després de la destrucció que ha de venir del cel i la terra, quan em trobaré davant del terrible judici diví, pugui donar bon compte de la meva curta vida.

A tot això, encara va afegir algunes paraules més que només podrien ser pronunciades per un devot rei cristià. Va declarar que no se sentia agarè i no creia en les ensenyances de Mahamed. Només seguia la secta d’aquells que, com deia ell, reconeixien un Déu únic sense igual —es referia a la secta de Saufis—.^[320] Va afegir que, per assolir la veritat, arribaria a desprendre’s de les seves dones, fills, riqueses i regnes. Fos el Summe Pontífex, el prepòsit de la Societat, ells mateixos o un pobre i insignificant individu, qui desvetllés la seva ment i el seu cor, no dubtaria un instant en abraçar la nostra Llei. Respecte als seus fills va dir que ell era descendent per part de mare de Cinguiscan, el qual havia tingut dotze fills segons deien, i mai no havia obligat a cap d’ells a adoptar una religió per damunt d’una altra. Ell també deixaria a la lliure elecció dels seus fills la religió que volguessin adoptar.

També van veure proves de la seva sinceritat en el fet que malgrat que ells fossin estrangers i sacerdots d’una religió tan diferent, el rei els havia tractat tan bé que fins i tot els permetia que el reprovessin lliurement quan ho consideraven oportú. Els havia tractat com a fills seus. El seu afecte el van poder sentir en les ocasions en què van emmalaltir. Sempre preguntava angoixat pel seu estat de salut i els oferia tot el que els calia. Quan el règul Bagoandas va marxar cap a Lahor, va demanar-li que els entregués diners si en necessitaven per a les seves despeses. I de nou, quan un d’ells va haver-se d’aturar malalt a Ceynand, i Zelaldin va témer que els agarens el poguessin maltractar, va fer que Jadonda, un brahman de Deli, el portés amb els seus servents fins a Fattepur i que tingués cura de totes les necessitats i comoditats del sacerdot.

Tenint en compte tot el que s’ha dit, els sacerdots van preferir arriscar-se a ser decebuts que pecar per un excés de prudència, i van decidir confiar en Déu i no sospitar mai més dels sentiments del rei. Rodolfo, que restaria al seu costat, va reprendre l’educació del fill del rei, mentre el seu company enllestia els preparatius per iniciar el viatge de retorn.