Administració de justícia

Si algú comet alguna ofensa en una oficina de govern, mentre es troba complint amb les seves obligacions, el rei és molt sever amb qui comet la falta, perquè ho considera una violació de la confiança pública. Per consegüent, tothom tem el seu càstig i fan tot el possible per seguir amb fidelitat les seves obligacions i obeir totes les seves instruccions i desitjos. En els afers de govern, el rei atorga una importància suprema al dret i a la justícia. Tot i que d’acord amb la llei dels agarens, els casos són vistos per dos jutges, si el judici inclou la pena capital cal informar al rei. També és així en d’altres casos no penals, sinó civils, que tenen un interès especial o una repercussió destacable. S’esvera amb facilitat i s’encén de seguida, però també es calma amb rapidesa; és amable i benevolent de mena. Per estar del tot segur que una sentència és justa i no crea ressentiment, però tampoc no és gaire feble, ha decretat que quan ell jutgi un cas, el culpable no serà castigat fins que ell personalment ho ordeni tres cops.

En la guerra de Paharopanisus, mentre tenien instal·lat el campament a la vora del Bydaspes, dotze soldats que eren de guàrdia van desertar al camp enemic, però els van enxampar i els van dur davant el rei. Els va jutjar en persona i va fer que a alguns els encadenessin fins que pogués examinar el seu cas amb més tranquil·litat i, a d’altres, convictes de traïció i deserció, se’ls va executar de forma sumària. Un dels homes condemnats a mort, mentre els seus botxins se l’enduïen, va pregar que el deixessin parlar. Va començar a cridar:

—No permeteu, majestat, que em portin al cadafal. La naturalesa m’ha concedit un do meravellós.

El rei va interessar-s’hi:

—Què pots fer, tu, miserable?

Va respondre-li:

—Puc cantar.

—Doncs, canta —va dir el rei.

El pobre bergant va començar a cantar amb tan poca gràcia i amb una veu talment trencada que tothom va riure en un primer moment i després va indignar-se. El rei amb prou feines podia amagar el riure. En adonar-se’n, el pobre miserable va dir:

—Majestat, perdoneu-me; aquests guàrdies vostres m’han arrossegat amb tanta violència per un camí polsegós, on hi feia molta calor, i m’han etzibat tants cops de puny que el meu coll s’ha omplert de pols i ara no puc demostrar-vos les meves qualitats pel cant.

Al rei li va fer tanta gràcia la broma del condemnat, que va perdonar la vida a ell i a tots els seus companys.

Als condemnats se’ls castiga de la manera següent: als culpables d’assassinat se’ls posa sota les potes elefants perquè els esclafin, se’ls empala o se’ls penja; als culpables de violació o adulteri se’ls talla el coll o se’ls empala. El rei sent un especial aversió envers la violació i l’adulteri, fins a tal punt que, quan el seu cap de comerç, que era un home casat, va violar la filla d’una família noble de brahmans, cap tracte, suborn o influència van poder aturar la seva ordre de tallar-li el coll. El vici antinatural contra el qual Mahamed no va decretar cap prohibició, Zelaldin el castiga amb cops de fuet d’una manera molt cruel.

Hi ha dos jutges: un, en cap; i l’altre, a qui es recorre en cas d’apel·lació. Només hi ha un pretor o qüestor. Els judicis es fan només oralment i no per escrit. Als condemnats se’ls manté encadenats, però no se’ls tanca en una presó. Si cal custodiar prínceps, se’ls envia a la presó de Goaler, on es podreixen lligats en cadenes i enmig de la brutícia. La vigilància d’altres nobles es confia a persones d’alt rang. La gent del poble és entregada al capità dels correus o al dels botxins. Aquest darrer està equipat amb diversos instruments de tortura que a vegades porta dins de palau, en presència del propi rei. Aquests instruments són fuets i corretges amb puntes afilades de coure; també existeix una peça rodona de fusta per colpejar els costats dels criminals o fracturar-los el crani; també fan servir un fuet al qual hi lliguen boles amb punxes de coure —em penso que en l’antiguitat l’anomenaven l’escorpí—.

Tanmateix, ara ja no castiguen ningú amb aquests instruments. Sembla, més aviat, que els tenen per espantar més que per fer-ne ús. Per la mateixa raó, de l’entrada principal de palau hi pengen cadenes de tota mena, per als peus, braços i mans; tots ells a cura del botxí en cap. Ell s’encarrega de vigilar una de les entrades a palau; la segona està a càrrec del cap d’accessos; la tercera, a càrrec del cap de gladiadors; i la quarta a càrrec del cap de correus.

La feina dels lictors consisteix a mesurar el temps, mitjançant rellotges d’aigua i anunciar les divisions horàries colpejant un disc de coure. Els rellotges d’aigua estan formats per una gerra de coure plena d’aigua i un con buit del mateix metall que triga exactament un quart d’hora en omplir-se d’aigua a través d’un petit forat que té al fons. El con es col·loca en la gerra plena d’aigua i l’aigua corre cap dins pel forat de la base. Quan el con està ple, s’enfonsa i assenyala d’aquesta manera que ha passat un quart d’hora. El rellotge regula tot el que es fa a palau. A unes hores determinades, és a dir, abans del trenc d’alba, quan el gall comença a cantar i, al vespre, es produeix un estrèpit de trompetes, clarins, timbals, sistres, címbals i molts altres instruments, que es perllonga durant una hora.

Entre els correus hi ha els missatgers anomenats «okypodes» pels grecs^[356] i «gelabdars» pels indis. Podríem anomenar-los pegasos, «els ràpids», ja que en un dia cobreixen distàncies que només un genet a cavall trigaria el mateix temps en recórrer. Es diu que quan són molt joves, se’ls extirpa el fetge perquè puguin respirar millor. S’habituen a córrer amb soles de plom i fan exercicis pujant i baixant els peus fins que els talons toquen les natges, tot sense moure’s del lloc on són. Més tard, quan es desprenen de les soles de plom, esdevenen magnífics corredors; gràcies a la seva velocitat i agilitat, el rei pot ser informat ràpidament i amb freqüència pels seus súbdits, i ell pot informar-los de la mateixa manera sobre qualsevol afer d’interès per al regne.^[357]