La regió de Casmir (Caixmir)
Montserrat va creuar cap a les terres de l’actual Pakistan a través de les ciutats de Jammu (Índia) i Sialkot (Pakistan). Aquesta àrea és avui motiu de disputa territorial entre els dos veïns del subcontinent, ja que forma part de l’Estat de Jammu i Caixmir. Passat Samba (Índia), van creuar el riu Chenâb per arribar finalment a la ciutat de Sodhra (Pakistan) i des d’allà van seguir camí per passar el riu Jhelum i accedir al fort de Rohtâs.
Mentre creuaven la regió de Jammu i Sialkot, Montserrat va voler incloure algunes referències al Caixmir, la regió més septentrional dels actuals estats indi i pakistanès. En aquella època Srînagar i tota la regió del Caixmir estava governada per una dinastia autòctona de reis musulmans. Tanmateix, aquest llinatge tenia els dies comptats, ja que Akbar tenia previst apoderar-se del control d’una de les valls més belles de tot el continent asiàtic. Efectivament, uns anys més tard, el 1587, Akbar va conquerir finalment el Caixmir i va declarar el territori com «el seu jardí». El seu fill Jahângîr va passar llargues temporades a la regió, captivat per la bellesa de l’indret. Va ser l’artífex dels meravellosos 777 jardins de Srînagar, amb Shalimar, com el «seu jardí d’eterna primavera». El rei gaudia dissenyant aquests paratges al voltant del llac Dal per a la seva estimada Nur Jahân, «La llum del món», aprofitant el vessant d’una muntanya. El més famós de tots va ser el jardí de la «residència de l’amor» o «shalimar». Flors i arbres fruiters omplen les terrasses dels jardins reservats per a la gent del poble, l’emperador i el seu harem. Va ser qualificat com el «paradís en la terra», i s’hi accedia per mitjà d’un estret canal situat al nord del llac, davant la ciutat. Malgrat el seu manifest desig per ser enterrat a Caixmir, la seva voluntat no es va complir i les restes del mogol Jahângîr reposen a Lahore.
Després de creuar el riu, Zelaldin va aturar-se als peus de la muntanya de Balnat,[213] davant dels Imaus, que s’estenen al llarg d’una serralada ininterrompuda des de Deli fins aquí i arreu se’ls coneix amb aquest mateix nom. Posteriorment, es dobleguen suaument d’est a oest i continuen amb un nom diferent en una direcció clara i ben definida. El nou nom que reben per part de la gent de l’indret és Casp o Cas,[214] i els habitants de les muntanyes són coneguts amb el nom de caspiris pels nostres geògrafs. Els seus veïns els anomenen casmirinis, un mot compost per «cas», que vol dir muntanya, i «mir», que significa cabdill. D’aquí procedeix el mot de Casmir.[215] Els habitants de les planes es coneixen amb el nom de gaccars. Fa cent anys que els casmirinis o caspirinis van ser subjugats pels agarens i forçats a adoptar els seus costums i lleis.
L’opinió més estesa entre els habitants d’aquestes regions és que abans eren jueus d’origen i costums. Ells mateixos, quan se’ls ho pregunta, no ho neguen pas. D’altra banda, el seu aspecte, el seu físic, fins i tot, els seus vestits són jueus i la seva manera de fer diners és molt semblant a la dels nostres jueus. Aquells que viuen a Lahor comercien amb tota mena de mercaderies: robes velles, instruments de ferro, tanques de ferro, ferradures, braçalets i d’altres articles antics.
Si aquesta història, basada en la tradició, és real o no, ho deixarem que altres ho jutgin. Els estudiosos de l’antiguitat generalment afirmen que els jueus van ser traslladats a les muntanyes Caspius per Alexandre el Gran que, d’acord amb Estrabó, va enviar una expedició a l’Índia i va avançar, tal i com hem dit anteriorment, fins al Bibasis, però no va arribar mai al Mont Caspus o Caspius. La geografia del país és tan singular que només s’hi pot accedir per un indret, de manera que es diu encertadament que el país té veritables portes d’entrada. Vist des de lluny, l’escletxa que s’obre entre les muntanyes sembla veritablement una porta. Els sacerdots van examinar amb molta cura si els caspiris eren jueus i van arribar a la conclusió que originàriament ho van ser, si bé cent anys enrere havien abraçat les supersticions dels agarens. Respecte a les muntanyes, puc assegurar que, malgrat la dificultat i perillositat en el seu ascens, els seus habitants les utilitzen com a posicions estratègiques per atacar la cavalleria enemiga. Val a dir que l’altiplà és molt fèrtil. També conec d’altres opinions segons les quals els jueus foren abandonats per Alexandre en la regió del Mont Caspius propera al mar Caspi. No hi tinc cap objecció a aquesta versió, ja que en aquestes afers m’agrada dir allò que deia Terenci: «Si afirmen, afirmo; si neguen, nego».