Establiment oficial de debats religiosos i les sospites dels sacerdots

Acabada la discussió, el rei es va adreçar breument a tots els presents:

—Veig que diferents religions tenen diferents pràctiques. Els gentils, nosaltres, els jazdins,^[326] els jueus, els cristians, tots ells, ofereixen ensenyances diverses. Els seguidors de cada doctrina consideren que les seves pràctiques religioses són les millors i, no satisfets amb preferir-se a ells mateixos per damunt dels altres, també proven de convertir la resta dels homes a la seva pròpia religió. Els menyspreen quan rebutgen convertir-se i, per aquest motiu, els consideren enemics. Tot plegat em planteja dubtes molt seriosos de consciència. M’agradaria, per tant, que els doctors de cada religió vinguessin periòdicament amb llurs escriptures perquè els pugui sentir i tothom pugui contemplar quina és la millor religió i quina és la més vertadera.

Es va adreçar als sacerdots per demanar-los quin seria el millor dia de bon auguri, el més auspiciós, fent servir els seus mots, per reunir-se. Ells van respondre que no existien jorns de bona o mala astrugància, encara que alguns dies acabessin resultant millor que d’altres. Van afegir:

—Com cada dia es pon el sol en obediència a Déu, que no coneix el mal, cap dia pot considerar-se dolent. Està escrit a l’Evangeli, que és com els agarens anomenen el Nou Testament: «Vigileu, doncs, germans, camineu amb cautela, no com a ignorants, però com a savis, redimint el temps, perquè els jorns són dolents».^[327] Vol dir que les gents d’aquells temps eren malvades o que els temps de l’adveniment de l’Anticrist serien plens de calamitats i fatalitats per als qui creuen en Crist. Si hom peca, diem que el dia ha estat dolent per a ell; però és seva la falta, no del dia. També va afirmar Crist en forma de paradoxa: «Ja en té prou cada dia amb el mal que porta».^[328] D’acord amb aquesta figura literària, nosaltres diem que els dies són bons o millors en funció d’allò que ens ha ocorregut. Tanmateix, quan la qüestió consisteix en dur a terme quelcom que comporta la lloança i glòria de Déu i el benefici de les ànimes, no cal discutir si el dia és bo i amb bons auguris, o dolent i sense bons auguris, atès que com hem dit, cap jorn és dolent o poc auspiciós per si mateix sinó per les accions que s’hi han dut a terme.

Ningú no va gosar contradir-los, malgrat que aquestes paraules fossin una paradoxa per a tots els presents, ja que com que creuen en la predestinació, això fa que alguns dies siguin dolents i gens auspiciosos. Resulta gairebé inimaginable amb quina angoixa supersticiosa proven de saber si un afer hauria d’iniciar-se en un dia o en un altre, mitjançant la sort, les profecies i endevinacions. En aquest moment, el rei va donar per acabada la reunió i es va retirar.

L’endemà, va cridar de nou els sacerdots i alguns doctors d’altres sectes. Un cop van arribar tots, ens va dir:

—M’agradaria que comencéssim amb la meva proposta d’ahir a la nit. Us prego que ho dugueu a terme de bon grat, perquè Déu m’ha atorgat el desig de donar el pas que tant de cops m’heu demanat. Déu sap que les meves intencions i objectius en aquesta proposta són bons.

A la vora del rei, s’asseien els seus dos fills més grans i, al seu voltant, s’hi congregaven governadors i règuls.

—Per la nostra banda, no hi haurà cap retard ni cap obstacle per satisfer els vostres desitjos —van respondre-li els sacerdots— i, tot seguit, van començar amb l’exposició dels Evangelis.

No obstant això, de forma gradual els altres van deixar d’assistir a aquests debats, i només nosaltres vam acabar complint amb la voluntat reial. Els dies assenyalats li portaven els seus escrits i ell els feia qüestions al respecte, però ho feia més per temor a semblar poc constant, que no per interès a mantenir la seva proposta original.

A poc a poc, els sacerdots també van abandonar aquella tasca perquè sospitaven que el rei era allà per algun motiu desconegut i, en realitat, la seva voluntat era fundar una nova secta combinant totes les religions. Com que afavoria cada cop més als gentils, i va arribar a prohibir la venda de bou en el mercat de carn, perquè ells li van demanar, els sacerdots van considerar-lo indigne de les perles de l’Evangeli. Entregar-les al rei implicava exposar-les a ser esclafades i trepitjades pels seus peus. D’altra banda, el rei havia encarregat un sostre de fusta amb un disseny artístic, i l’havia fet portar i instal·lar al lloc més elevat de palau, amb la idea d’observar i adorar el sol durant la seva sortida. Malgrat tot, els sacerdots, amb l’esperança de tenir millors oportunitats, no van abandonar l’ambaixada.