Festivals religiosos xiïtes i hindús a Naroar (Narwar)
Tres jorns de difícil i fins i tot perillós camí van portar la comitiva des de Siurange fins a Naroar.[068] Després de deixar la ciutat de Cyperi,[069] la regió esdevé muntanyosa i solitària, amb colls estrets i rius, que adopten el nom de la ciutat més propera. Els seus salvatges habitants acostumen a emboscar els viatgers i els roben totes les pertinences, ja que saben que poden assaltar la gent impunement.
La ciutat de Naroar es troba als peus d’un turó, dalt del qual s’hi aixeca un fort. Ferotges tempestes i violentes ventades són tan freqüents que ni una sola casa de la ciutat hagués pogut conservar el sostre, si no fos perquè Déu va solucionar aquest problema, obsequiant-los amb abundants peces de marbre per protegir les cases. Mentre la comitiva era aquí, al voltant del quinzè dia del mes de febrer, els agarens van començar el seu Festival dels Nou Dies.[070] Aquells dies, els gentils també celebraven el seu Festival d’Idaea.[071]
El Festival dels Nou Dies se celebra en honor d’Assan i Hossen,[072] néts de Mahamed per la seva filla Fàtima. El seu pare era Halid. Es diu que van ser derrotats pels cristians en una guerra que ells havien iniciat per imposar i estendre la religió del seu avi. Van ser cruelment torturats pels infidels, apel·latiu amb el qual els agarens es refereixen a nosaltres, i van ser obligats a caminar descalços sobre brases de carbó. Per aquesta raó, fan dejuni durant nou dies i només mengen llegums; i durant el festival n’hi ha que reciten la història dels patiments d’Assan i Hossen des d’un púlpit. Les seves paraules desvetllen la ments i llàgrimes del públic. En el darrer dia del festival, s’aixequen pires que es cremen una rere l’altra. La gent hi salta per sobre, i després s’escampen les cendres enceses amb els peus. Mentrestant, xisclen «Assan, Hossen» amb crits esfereïdors.
Tampoc no és el Festival d’Idaea dels gentils menys bàrbar i supersticiós, ja que en l’espai de quinze dies són lliures de llençar pols a qualsevol persona que passa pel costat. S’empastifen amb fang el seu propi cos i el de qualsevol que es creui en el seu camí. També s’unten el cos amb un colorant vermell que escupen amb joncs buits. Un cop s’han embrutat prou, arriben per fi, en el quinzè jorn, a la celebració dels ritus pagans. Aquest dia consagren un arbre, d’una espècie semblant a la palmera, en honor de la Mare dels Déus, que rep diferents noms. Els antics romans la coneixien com Cíbele, la Gran Mare i Idaea. Aquestes supersticions són naturalment absurdes. Un cop l’arbre ha estat consagrat, li fan ofrenes com si es tractés d’un déu. En acabar, després de prometre que en consagraran un altre l’any vinent, de l’arbre en fan piles de troncs, tan altes com torres; les aixequen davant les cases i en els encreuaments de tres camins. Quan cau la nit, es passegen cantant al voltant de les piles per, finalment, reduir a cendres el consagrat arbre o, millor dit, el molt execrable arbre.