La derrota i fugida de Mirsachim a Chabul (Kabul) i la victòria de Zelaldin.
Mentre el príncep era a Gelalabad, van arribar molts rumors sobre la sort de Mirsachim i, com és habitual, tots parlaven del desastre i la ruïna que havien caigut sobre el rebel. És del tot cert, tanmateix, que tan aviat va saber que el seu germà s’apropava amb l’exèrcit, va fugir. El més petit dels seus dos fills, un nen, es va perdre durant la precipitada fugida. L’infant va caure del cavall i mentre la cavalleria seguia el seu cabdill van passar-hi per sobre a plena galopada i el van esclafar sense adonar-se’n. Ni tan sols van poder trobar les seves restes. Mirsachim es va dirigir a dalt de tot d’una muntanya molt alta i amb un pendent molt pronunciat, des d’on, si el seu germà persistia en perseguir-lo, podria plantar-li cara i atacar-lo. Només es podia accedir a aquell indret per un estret sender.
En sentir que el seu germà es retirava, Zelaldin va proclamar al poble de Chabul que no havia de témer res; ell no havia vingut a fer la guerra als mercaders, artesans o a la gent en general, sinó que la feia als exèrcits del seu germà, que ara ja es retiraven. Quan va sentir, d’altra banda, que la gent de la regió eren pacífics, va voler visitar els suburbis de la ciutat i després hi va entrar triomfalment. Va ser conduït victoriosament fins a palau, per la gràcia de Déu, va asseure’s a l’ancestral tron, que el seu pare i d’altres avantpassats havien ocupat i, tot plegat després de rebre només algunes esgarrapades per part de l’enemic.
Les seves pèrdues van ser les següents. Mentre Pahari era amb l’avantguarda, Mirsachim va descobrir i interceptar pel camí quinze mil peces d’or que Zelaldin havia enviat per la paga dels seus soldats. L’oficial responsable de l’or va ser capturat, insultat i finalment alliberat després d’establir-se un rescat molt elevat. El rei el va amonestar per la seva covardia, atès que, disposant d’una força prou gran per oferir resistència, va córrer el rumor que es va amagar, de forma egoista, sense rebre una sola garrotada, i ell i totes les seves forces van ser capturades sense que ningú no resultés ferit.
També les forces de Faridumcan van emboscar, atacar i derrotar Xec Gemal,[289] cunyat del rei, i que comandava una força de cent genets. Avergonyit d’ell mateix i espantat de la còlera del rei, va abandonar el seu servei, i va prendre els hàbits de darvex,[290] amb el capat rapat i descalç, per dur una vida d’agarè penitent. Era conscient que no havia obrat bé, ja que no havia seguit les instruccions de marxa de forma correcta. Zelaldin generalment tracta amb molta rudesa aquells que ofenen la disciplina militar. Això no obstant, com que era el germà de la seva esposa, el rei va buscar-lo amb molta discreció i el va cridar al seu costat. Li va recordar les vicissituds de la fortuna en temps de guerra i, en lloc de renyar-lo, el va tractar amb paraules amables i només el va culpar d’haver tingut vergonya de tornar.