La llegenda de la mesquita d’Ahalis al Pas de Caybar (Khaibar)
Envoltada de pendents verticals i precipicis trobem al bell mig de Khaibar, amagada entre les muntanyes, la mesquita d’Ali, el gendre del profeta. Es tracta d’una edificació de petites dimensions pintada amb colors molt vius. En la visita a aquesta mesquita, sempre existeix l’oportunitat de compartir uns minuts amb els estudiants de teologia islàmica de l’indret, en l’interior d’una petita cambra dins el recinte de la mesquita; una llar humil per a una forma de vida molt austera, dedicada per complet a l’estudi de l’Alcorà. Mentre t’asseus al terra per parlar, s’imposen les quatre parets desgastades de la cambra amb imatges de la magnífica mesquita blava de la ciutat afganesa de Mazar-i-Shariff, també dedicada a Ali. Són uns instants molt emotius, mentre hom comparteix el característic te verd paixtu de la regió amb personatges embolcallats en el seu shalwar kamiz i tocats amb llargs turbants d’un blanc impecable.
La tenda del rei va aixecar-se a Ahalimexit[264] o temple d’Ahali.[265] Allà ens van mostrar una roca on s’hi podien veure gravats els dits d’Ahali segons la llegenda. És interessant explicar aquesta història, perquè així els cristians podran comprendre, no només d’una forma general, sinó també amb detalls minuciosos, com de buits resulten els contes dels agarens.[266] Mentre Ahali, el gendre de Mahamed, viatjava pel món convertint infidels —anomenats «cafares»[267]— a les pèrfides i supersticioses creences del seu sogre, es diu que va arribar fins aquí i va seduir la filla del tirà de la regió.
Les notícies van irritar molt el pare de la noia que, incapaç de fer front al seductor en el camp de batalla, va decidir parar-li una emboscada en els cims de les muntanyes i matar-lo. Encara ara es pot apreciar un penya-segat força pronunciat tot just davant el temple. Mentre Ahali es trobava resant allà seguint la tradició dels agarens amb els ulls clavats al terra, el pare de la noia li va llançar una roca gegantina al damunt. Sorprenentment, sense gairebé ni immutar-se i mentre continuava la pregària, Ahali va estirar els braços i va entomar la pedra. Val a dir que no va gosar ensenyar el cap, com si les mans fossin més virtuoses que la resta del seu cos, per evadir-se del perill miraculosament. I com a prova del que havia passat, les seves empremtes són a la pedra, amb el permís de Déu.
Quanta follia trobem en les ments d’aquests homes que són capaços de creure que un adúlter, un seductor, pugui fer miracles!
Aquesta història no és menys increïble que aquella de Qhojamundi,[268] un company de Mahamed, a qui veneren com un sant a Azimir, prop de Fattepur, perquè mentre predicava la seva fe, matava qualsevol que rebutgés ser convertit.
No hi ha dubte que és fàcil enredar els homes que no tenen cap noció de la història i guanyar-se, amb infundis, l’honor i la dignitat per a si mateixos, el seu país, la seva secta i el seu profeta!
L’arquitectura i l’esplendor de l’indret anava d’acord amb la figura del seu sant-patró. Sembla més una porquera que no pas un temple. Està format per estrets envans, tots en runes, amb un sostre sense teulada i que no està cobert ni per palla.