El temple d’Anumant (Hanumân)

Al nord de Mathurâ, a escassos deu quilòmetres, i seguint el curs del Yamuna, s’hi poden visitar més temples hindús. Es tracta de la petita localitat de Vrindaban, on Montserrat va tenir l’oportunitat de conèixer les llegendes de Hanumân i experimentar per si mateix les entremaliadures de les mones que, encara avui dia, salten entre els pelegrins i visitants que s’apropen al temple de Nidhi Van. A Vrindaban és on té la seva seu la Societat Internacional de la Consciència de Krishna, una de les sectes d’Orient que més van enlluernar la societat occidental dels anys setanta.

A unes sis milles de la ciutat es troba el temple d’Anumant,^[170] enmig d’un bosc on la gent dóna de menjar a més de tres-cents micos. En unes hores establertes, sona una campana i els micos armats es divideixen en dos grups i comencen a lluitar entre ells com gladiadors, fins que sona la campana de nou i deixen caure les armes. Si sona un altre toc de campana, es reuneixen per dinar o sopar; un altre toc, i tornen als boscos després d’atipar-se. Amb aquests enganys, els brahmans enreden la pobra gent, que ignorants se’ls creuen i es deixen manipular. Amb un gran art i paciència, els brahmans ensinistren els micos a fer aquestes coses, i els més joves imiten els més grans ja entrenats. Els brahmans fan creure a la gent que els micos realitzen aquests actes per pròpia voluntat, i així honren i veneren el seu patró, Anumant.

Seguidament, expliquem la llegenda d’Anumant. Maessur, germà de Crustnu i Brama, i fill de Para Maessur, s’havia enamorat d’una dona molt devota que portava una vida de solitud dalt d’una muntanya. Maessur li va fer concebre un fill per mitjà del vent. Quan va néixer Anumant, tenia forma de mico.

Quan li va preguntar a la seva mare qui era el seu pare, ella va respondre-li:

—El vent.

Tanmateix, el vent no volia de cap de les maneres que la veritat del miracle restés oculta. Potser el vent tenia por d’haver de fer-se càrrec del nounat, i és que ell sempre estava enfeinat descarregant tempestes i reunint núvols de puja i, per tant, no hi havia per a ell cap indret on s’hi estigués, excepte quan Èol el tancava a la seva cova. Si això passava, el nen podria morir de fam, o bé podria sentir-se infeliç amb el seu cos de mico. Fos com fos, el vent no es va estar de dir:

—No sóc pas jo el pare, el mico és fill de Maessur.

Maessur va proclamar arreu que cap esperit malèfic entrés a casa seva i fes cap mal a ell i als seus fills. Des d’aquell instant, tots haurien d’adorar el mico.

Afirmen que els micos salten d’arbre en arbre perquè Anumant va ser concebut per mitjà del vent. També es diu que quan els déus van fer la guerra als gegants, Anumant els va ajudar. Zelaldin creu en totes aquestes faules i va inscriure el nom d’Anumant entre els títols de Déu, a proposta d’un enciser. De ben segur, que aquestes històries que hem explicat no són dignes de ser sentides per homes intel·ligents i pietosos. No obstant això, les escrivim perquè els nostres lectors tinguin pietat de la ignorància d’aquestes gents i preguin perquè Déu il·lumini les seves ments.

Intencionadament, ometré la història de Ganes,^[171] el vigilant de la llar dels déus, que representen amb un ventre gras i amb un cap i trompa d’elefant; diuen que va néixer de la suor d’una deessa, si és que se’m permet utilitzar aquesta expressió. Tampoc no m’aturaré en el cas de Madaeus^[172] i de tota la nissaga d’altres déus a qui aquests miserables donen caràcter diví i les estàtues i imatges dels quals col·loquen en els seus temples. I ara torno al meu argument principal.