La guerra de Temur amb els turcs

Hi havia una raó molt rellevant per anar fins a la Capadòcia. El comandant d’Arsinga, Zaretan havia desobeït les ordres de Payazit^[447] i no li havia pagat els impostos que li reclamaven ni li havia entregat la seva ciutadella. Per aquest motiu, els d’Arsinga van enviar ambaixadors per sol·licitar l’ajut de Temur. Van arribar a Alinga mentre Temur celebrava la seva victòria sobre el rei de Pèrsia, que havia fugit a Babilònia. Van recollir una missiva adreçada per Temur a Payacit, on el primer li exigia que aturés les amenaces al seu vassall Zaretan. L’instava a no reclamar més tributs, ja que, en cas contrari, ell mateix els pagaria. Payacit, que tenia un caràcter molt insolent, va encendre’s amb aquell despatx i va afirmar que fins aquell mateix dia mai no havia sentit a parlar d’aquest emperador; va desafiar el seu poder de forma ofensiva i va escriure una resposta plena d’amenaces i insults, instant-lo a aturar qualsevol tracte amb Zaretan o, en cas contrari, enfrontar-se a ell mateix, el més poderós dels enemics. Quan se li va entregar la carta, Temur era al seu quarter d’hivern de Qhaterbag —el jardí dels delits—, una ciutat de Pèrsia. Després de llegir-la, va prometre venjar aquell insult i ràpidament va mobilitzar el seu exèrcit per atacar Payazit. Aquest va cavalcar amb gran rapidesa fins a la Capadòcia, i primer va atacar i ocupar Sebaste, que havia estat la llar de sant Blai i, tot seguit, va fer-hi una gran carnisseria destruint tota la ciutat. Va marxar d’aquí de bon matí, el mateix dia en què Xelebius,^[448] fill de Payazit,^[449] va arribar al vespre amb un exèrcit de dos-cents mil arquers. Temur no va impedir que s’apropés i ni tan sols va presentar-li batalla, atès que considerava molt per sota de la seva dignitat lluitar amb un jove que no era més que un representant del rei. En una mostra de menyspreu, va decidir dirigir-se cap a terres de Babilònia. Pel camí es va trobar amb les hordes dels tàrtars blancs, un grup de nòmades en guerra amb el món sencer i que sumaven cinquanta mil homes i dones; es va enfrontar amb ells i en va matar molts fent-ne captiu el seu cabdill i emportant-se la resta amb ell.

Quan va arribar a la frontera de Babilònia, el seu rei, amb la intenció d’evitar el foc i la mort, va acceptar pagar tribut, va oferir tot el seu ajut, va acceptar la moneda de Temur i va ordenar que es pintés i gravés en els llocs públics la seva insígnia. Havent creuat Babilònia, va arribar a Damasc, una ciutat molt rica de Síria. Com que els seus habitants havien empresonat els seus ambaixadors que havien vingut a recaptar tributs, va saquejar la ciutat. Amb l’objectiu d’alleugerir la marxa, va enviar a Samarcanda tota la gent de Damasc i Sebaste, molts d’ells cristians, i els tàrtars blancs que havien estat fets presoners. Durant els mesos d’estiu va instal·lar un campament a Alara, Armènia.

Irritat per la destrucció de Sabaste, Payazit, en revenja, va capturar Arsinga, la causa de tot aquell enrenou. Tanmateix, va deixar lliure la muller de Zaretan, després de capturar-lo a ell, i va ordenar als seus soldats que s’abstinguessin de pillatges i incendis, i si el desobeïen els castigaria amb la mort. Molts van acusar Payazit de feblesa pels càstigs menors davant la magnitud dels insults rebuts a Sabaste. En realitat, la seva intenció era posar de manifest la crueltat del seu enemic, que s’enorgullia de ser el fuet de Déu i ser considerat com un monstre ferotge, en contrast amb la seva pròpia bonhomia i indulgència. Payazit no es volia semblar a ell en res.

Assabentat Temur, per mitjà dels seus exploradors, de la caiguda d’Arsinga en mans de Payazit, va deixar Alara i es va dirigir tan aviat com va poder cap a Arsinga i Sebaste. En sentir que s’apropava, Payazit, amb la intenció de superar-lo en velocitat, va fer enviar totes les seves pertinences i tresors a la gran ciutadella^[450] d’Angur,^[451] i va iniciar ràpidament la persecució del seu enemic. En adonar-se’n, Temur va desviar-se cap a l’esquerra, va creuar el cim del Mont Taure i durant vuit dies va romandre a les muntanyes. En arribar a Arsinga i Sebaste, Payazit va saber que Temur era a la rereguarda i que Angur havia caigut juntament amb el seu tresor. Va avançar més enllà de Sebaste, però Temur, en adonar-se de l’èxit de la seva estratègia, va idear un parany per sorprendre el seu enemic. Mentre l’ambaixador de Payazit es trobava en el seu campament,^[452] Temur es va fumigar amb sulfur i fum de palla d’estable, que li va donar una aspecte molt pàl·lid. Seguidament, va beure una gran quantitat de sang calenta extreta del coll d’un bou acabat de sacrificar. Es va llençar al llit, com si estigués molt malalt, i va fer cridar l’ambaixador davant la seva presència. Quan l’ambaixador va entrar, Temur va posar-se a vomitar amb gran virulència i va pretendre sentir-se greument malalt. El seu esforç va fer que expulsés una gran quantitat de sang, fet que va commoure l’ambaixador.

Temur va adonar-se’n i va comprendre que l’home s’havia convençut que la malaltia era molt greu. Temur va murmurar:

—Podeu veure que em trobo prop de la mort. Perdo tota la meva sang. Feu saber al meu germà Payazit que el vull fer hereu de tots les meus dominis, fills i exèrcit. No hi ha ningú més en aquest món que el pugui igualar en poder, per tal de protegir els meus fills i possessions. Pregueu-li que vingui el més aviat possible, abans que jo mori.

L’ambaixador va dir:

—Si així ho voleu, jo mateix duré les notícies al meu senyor.

Temur va respondre-li:

—Aneu, doncs.

L’objectiu de Temur era trobar desprevingut Payazit i fer-lo venir molt de pressa per afeblir-lo encara més. L’ambaixador no va perdre temps en informar Payazit d’allò que havia vist i sentit.

Payazit va donar-se molta pressa per a arribar a Angur, potser mogut per les paraules de Temur o confiant en una victòria segura mentre el seu enemic estigués malalt. Quan va arribar, els seus soldats es trobaven cansats i en les files de l’exèrcit hi regnava un gran desordre. Davant seu, Temur l’esperava amb les seves tropes preparades per a la batalla i amb els soldats ben frescos. No li va donar temps a Payazit per descansar o reorganitzar el seu exèrcit; va ser forçat al camp de batalla, on va ser derrotat i fet presoner. La lluita va perllongar-se força; durant moltes hores la victòria va oscil·lar entre els dos bàndols indistintament; i en algunes ocasions Temur va fer fugir els seus enemics i en altres va haver de cedir terreny. En alguns moments, aquells que es trobaven a la rere-guarda avançaven per ajudar els que es trobaven més endavant i, alhora, aquests giraven cua cap enrere, de tal manera que el camp de batalla semblava un mar enmig de la tempesta que s’arrossega d’una banda a una altra impulsat per la violència del vent, fins que, a la fi, la incertesa s’esvaeix i el mar segueix la direcció de la tempesta.^[453] Al vespre, i gràcies a la millor estratègia del seu comandant, la victòria es va inclinar del costat dels tàrtars, que eren molt més nombrosos i van aconseguir mantenir els turcs sota una pluja constant de fletxes. Temur disposava d’una cavalleria de quaranta mil genets, és a dir, una força superior a la de Darius o Xerxes, i es preocupava perquè no els manquessin armes i fletxes tot el dia. Payazit va veure’s obligat a cercar refugi en una cova, a causa de la impetuositat de l’enemic, si bé no va poder escapar i va ser capturat pel fill de Temur, Mahamed Sultan.^[454] Va caure sota el seu propi cavall i no va poder aixecar-se; Mahammed el va conduir viu davant del seu pare, Temurbeg.^[455]

La batalla va lliurar-se en una plana molt extensa d’Angor, a les fronteres d’Armènia Menor, Bitínia i Galàtia prop del Mont Estel, que emergeix dels Antitaure. La plana s’anomena en turc Cassovassi, «la plana dels ànecs», i és molt coneguda per la victòria de Pompei i la derrota de Mitridates.

Anés on anés, Temur feia portar el presoner Payazit davant seu, lligat amb cadenes d’or i tancat en una gàbia. Imitava, en realitat, a Sapur, rei de Pèrsia, que amb idèntica crueltat va fer matar el Cèsar Valerià.^[456] Payazit aviat va esdevenir una ànima en pena, humiliat per la derrota, la vergonya i les indignitats infringides sobre ell. Diuen que quan Temur era a taula, llançava al captiu Payazit ossos perquè els recollís, com si fos un gos; i quan volia muntar a cavall, el feia ajupir i l’utilitzava com a escaleta per pujar dalt de l’animal.

Després de derrotar Payazit, Temur va creuar el Mont Taure i va precipitar-se sobre Adiabane, ja que cap ciutat podia escapar al seu control.^[457] Àsia i Síria van doblegar-se. Va saquejar tots els dominis de Payazit fins arribar a Nova Palàdia, on hi va capturar algunes restes d’oposició de l’exèrcit de Payazit, deixant-los a la ciutadella de Quinse a Frígia. Es diu que dos-cents mil turcs van morir en aquella batalla.^[458]