Els elefants
El rei manté un gran nombre d’elefants en el seu campament i en les ciutats on resideix. La força d’aquestes bèsties s’utilitza per al transport i per a la lluita. Els elefants femelles es fan servir normalment com a bèsties de càrrega, mentre que la majoria dels mascles s’entrenen per lluitar. Se’ls arma defensivament i ofensiva i, encara que estiguin desarmats, no deixen de representar un gran perill. Després d’enxampar els enemics, els llencen sota les potes amb la trompa per poder trepitjar-los i no paren d’atonyinar-los fins que no deixen el pobre desgraciat completament destrossat i esmicolat. A vegades, els llencen a l’aire per deixar-los caure a terra morts; en altres casos, parteixen les seves víctimes en dos, posant una pota sobre la cama, mentre amb la trompa estiren amb violència l’altra cama amunt.
Tres mesos a l’any, els mascles esdevenen tan violents que alguns cops arriben a matar els seus domadors. És en aquest període quan esdevenen millors lluitadors. Un cop s’han encalmat, si cal anar a la guerra, se’ls fa enfurir afegint-hi carn de tigre en el seu menjar. A les cases, se’ls hi deixen femelles a prop per evitar que facin destrosses, atès que la presència de la femella els tranquil·litza. A alguns elefants que porten màquines de guerra al dors se’ls ensenya a no tenir por i, així, evitar que es revoltin, quan la pólvora s’encén i fa explosió amb un so ensordidor. El rei mantenia a rereguarda cinquanta elefants armats i equipats de la manera aquí descrita, sota el control de domadors indis.
Els mongols, els perses, els parts, els turcs, els sogdians, els bactris i els escites o tàrtars, tots ells fan servir les mateixes tàctiques de lluita. Per donar-ne una mostra tan sols, direm que quan fugen més de pressa és precisament quan més se’ls ha de témer. Mentre cavalquen, els genets es giren sobre el cavall i llencen les javelines amb tanta precisió que poden encertar l’ull de l’enemic.
He d’insistir en referència als elefants que semblen del tot habituats a la veu dels seus domadors i fan tot allò que se’ls demana. Poden fer nusos i desfer-los; empenyen un objecte cap endavant, l’aixequen, el tornen a baixar i el fan rodar; són capaços d’enxampar animals amb llaços escorredors i després deslligar-los; i poden agafar un bri de palla o una moneda. Se’ls ensenya, fins i tot, a ballar. En resum, poden fer tot allò que els seus domadors els diuen. En les selves viuen aplegats per clans, com si fossin famílies, i els guia el senyor i progenitor del clan, diguem-li així, i de la família. L’obeeixen els animals més joves i el segueixen com si fos el seu capità quan fan la guerra a altres elefants. Si són atacats pels caçadors, amb un crit fa fugir els seus o els fa plantar cara. Controla el grup com un general envoltat de les seves tropes, desfila amb un aire de profunda insolència i sembla amenaçar tots aquells que gosen apropar-se-li. Camina amunt i avall a gambades amb majestuosa aparença, mostrant tota la seva fúria, que només estalvia a aquell que l’alimenta i a la seva família. Zelaldin guarda els seus elefants a les selves com si fossin un ramat de bous, i els fa portar davant seu per presenciar l’espectacle i per escollir el millor. Els grups són d’uns vint individus, amb pesos i longituds de les trompes que depenen de l’edat. Aquells que tenen un dors baix per darrere i amples de potes i coll se’ls considera els millors.
Estrabó[155] va deixar-nos una descripció acurada dels elefants: tenen un període de gestació de vuit mesos que sovint pot arribar a ser de setze mesos; les mares alleten les cries durant sis mesos; les femelles es queden prenyades a l’edat de deu anys; viuen tant com el més ancià dels homes, alguns fins a dos-cents anys; es posen malalts fàcilment i costa curar-los. Plini,[156] per la seva banda, escriu que la seva vàlua depèn de la seva força, edat i mida. Aquí, els seus domadors afirmen que els elefants viuen dos-cents anys; als cinquanta ja són adults i als cent són els més forts; als cent cinquanta es fan vells i als dos-cents moren.
Sovint cauen malalts i pateixen febrades molt fortes. Si se’ls exposa a freds severs, els seus cossos es tornen rígids i en l’espai de vint-i-quatre hores es consumeixen i moren. Quan estan malalts, gemeguen i es remouen com un home malalt en el llit; ploren i en lloc de mostrar-se esquerps com fan d’altres animals, deixen que els administrin medicaments.
Les femelles són exageradament tímides. Tenen molta por del foc i del soroll de les grans armes de foc, flautes i trons. En sentir aquestes remors, fugen tan ràpid que sovint esclafen i maten la gent que es troba davant. De petits, els elefants joves són grossos com un porc d’un any i no se’ls pot domar fins que no tenen deu anys. A aquells que se’ls entrena per a la guerra, per fer-los el més feréstecs possible, els bàrbars infidels els alimenten amb carn humana. Els criminals són portats davant seu per esclafar-los. De ben segur, aquest és l’origen de la llegenda segons la qual els elefants s’exciten en la lluita amb la visió de la sang. En realitat, la visió de la sang no els excita més que la visió de l’aigua. En el cas d’elefants entrenats amb aquestes tècniques, si un home cau mentre els munta, intentaran trepitjar-lo de ben segur, atès que l’elefant s’imagina que l’home ha estat llançat davant seu amb aquest propòsit.
Un dels sacerdots, que havia de creuar el riu Narvada damunt d’un elefant, va escapar pels pèls de ser esclafat, quan per ignorància o per manca de pràctica, va muntar l’elefant molt lentament.[157] Certament, els elefants s’inclinen i amb les potes fan una mena d’escala per poder-los muntar, però com que proven d’aixecar-se just en el moment en què noten la pressió dels peus, un ha de ser molt ràpid en muntar.
Alguns dels autors de l’antiguitat confosos per mentides i llegendes han deixat escrit que les potes dels elefants, a diferència d’altres quadrúpede, no tenen articulacions, nodes ni lligaments, però això no és cert.
Encara em manquen un parell de comentaris sobre els elefants. Resulta meravellós, i quasi increïble, contemplar l’animadversió que existeix entre ells. Si dos o més elefants enemics es troben, corren l’un contra l’altre amb tota la seva força sense parar atenció a les instruccions de qui els munta i sense tenir cap cura dels domadors. És difícil descriure la por i el pànic que els rinoceronts provoquen als elefants, tot i que el primer és un animal molt més petit, i el menyspreu amb què el rinoceront es mira l’elefant. Quan un elefant veu un rinoceront, tremola, recula, s’ajup, amaga la trompa dins la boca, i s’aparta del camí fins que els rinoceronts han acabat de passar. No serveix de res picar-lo amb un pal perquè es mogui. En cap cas, gosaran lluitar amb un rinoceront, perquè aquest es col·loca sota l’elefant i, amb la banya punxeguda del morro, embesteix i desbudella el ventre de l’elefant, sense que el rinoceront no pateixi cap ferida. L’elefant dorm amb la trompa enrotllada dins la boca, per por, en especial, als ratolins i a les formigues. Pertany a aquell gènere de bèsties que els agrada l’aigua, com als búfals, porcs i d’altres.
Amb la intenció de permetre el domatge i l’entrenament d’aquestes enormes bèsties, Déu creador de totes les coses fetes per servir a l’home i de l’home per a servir-lo a Ell ha establert que l’elefant ha de tenir dos punts febles en el seu cos. El primer es troba en les articulacions i nodes de les potes. A causa del seu pes, si se’l lliga encara que sigui amb una corda, aquesta restricció li provoca molt de dolor, de manera que es mostra tranquil i dòcil. Per tant, és fàcil de mantenir-lo quiet amb una cadena lligada a un clot. L’altre punt feble és en el cap: el front i la trompa. No li agrada que el colpegin al front perquè allà la pell és molt fina i tendra. D’aquesta manera, mentre corre pot controlar-se’l fàcilment amb un cop de ganxo. A vegades, també s’utilitzen uns ganxos plens de claus que se li apliquen amb violència. Si és feréstec i rebutja d’obeir el ganxo, li llencen una roba sobre els ulls o li lliguen les cames a una cadena fixada a un bloc de fusta al terra.
Si se li colpeja la trompa per sota dels ulls, s’enretira de seguida. Per aquest motiu, quan el rei va al circ, una filera de soldats el protegeix de possibles atacs dels elefants; van armats amb ganxos equipats amb bombes que si s’encenen provoquen molt de soroll. Si un elefant ataca el rei, els soldats es col·loquen al mig. Les lluites entre elefants s’aturen de la mateixa manera. Per evitar que els cavalls s’espantin dels elefants en les batalles, els mossos els acostumen a la visió dels elefants i a enfrontar-s’hi, si cal.