La llegenda de les amazones i dels esclaus de Caybar (Khaibar)
Landi Khâna és la darrera població de les muntanyes de Khaibar abans d’arribar al post fronterer. L’indret és un punt d’observació privilegiat des d’on es contempla la vall que obre territori afganès. Des de l’inici de les hostilitats a l’Afganistan la zona ha esdevingut fortament militaritzada i, de fet, tot Landi Khâna és un quarter de l’exèrcit pakistanès. En els anys més durs de la guerra entre els soviètics i la guerrilla afganesa, els projectils de Moscou queien sovint sobre Landi Khâna «per error». Alguns d’ells es conserven en el mirador de què disposa l’exèrcit de Pakistan per observar tots els moviments de la frontera. Nens afganesos, molts d’ells nascuts en l’exili, corren pels camins canviant moneda als comerciants i visitants d’aquest costat de la frontera que s’aventuren a endinsar-se en territori afganès.
Landi Khâna ha estat al llarg de la història la ruta d’entrada per a les diverses invasions que ha patit el subcontinent indi. Per aquest mateix indret, han creuat personatges de la història universal en el seu camí cap a l’est, a la recerca dels tresors de l’Índia: Darius I de Pèrsia; els generals grecs d’Alexander el Gran i el propi macedoni en el seu viatge de retorn; Mahmud de Ghazni, un cabdill turc d’Àsia Central que va instal·lar la primera dinastia musulmana a Delhi al segle XI; el mogol Bâbar; el safàvida persa Nâdir Shâh; i el primer rei afganès Ahmad Shâh Durrani. En altres ocasions, el mogol Akbar i el sikh Ranjit Singh van fer el camí contrari, en direcció a Afganistan.
En aquella plana s’alçava un obelisc[269] que, per les seves dimensions, bellesa arquitectònica i antiguitat havia de tenir un origen idèntic a l’esmentada anteriorment. Es deia que era la marca d’una altra frontera del regne de Ramxand.[270] Aquesta és l’única via d’entrada a l’Índia des de la serralada de Paharopanisus[271] si es volen evitar circuits i camins més complicats a través de la serralada de Paharvetus.[272] Aquestes muntanyes s’estenen unes seixanta milles i la seva part central, al sud, es localitza a una latitud nord de trenta quatre graus i a una longitud de cent deu graus. S’orienta de est a oest.
A l’oest de la plana s’aixeca una roca sobre la qual s’hi poden observar les restes d’una ciutat. La gent de l’indret l’anomena Landighanâ,[273] «la casa de les dones» i les llegendes que s’expliquen són molt similars a les de les amazones. Asseguren que fa molt de temps, a la ciutat només hi vivien dones que feien la guerra a les tribus veïnes. Amb l’objectiu de no extingir-ne l’espècie, acostumaven a segrestar viatgers que passaven per allà, mataven els nens que naixien d’aquestes unions, mentre cuidaven de les nenes i les ensinistraven en l’ús de les armes. Finalment, van ser derrotades i expulsades de la regió, però la seva raça va donar nom a aquestes runes. Deixant de banda els elements fabulosos de la llegenda, podem arriscar-nos a afirmar que probablement van viure en aquest indret dones molt perverses que han perpetuat la seva llegenda en el nom del lloc, de la mateixa manera que també ho han fet algunes faccions d’esclaus fugitius.
No molt lluny de Landighanâ, poden veure’s restes d’una ciutat anomenada Xaregolam,[274] «la ciutat dels esclaus». Va ser construïda per esclaus que havien fugit per recuperar la seva llibertat; vivien del bandidatge i diuen que van expulsar-los amb molta dificultat. El país és una regió molt muntanyosa, protegida per boscos on s’hi amagaven aquests esclaus quan els cabdills veïns els feien la guerra. Des d’allà atacaven i saquejaven els camps de la vora, emboscaven els viatgers i després d’enriquir-se amb el botí es retiraven al seu cau. Per evitar la manca d’aigua a l’estiu, van excavar quatre pous, de proporcions magnífiques —amples i profunds— i dels quals drenaven tota l’aigua de les muntanyes dels voltants.