Les fonts de riquesa del rei i l’economia del regne

El rei es fa càrrec de molts orfes d’origen noble i els proporciona una bona educació. Aquestes accions són dignes de ser imitades per altres prínceps. El país és tan immensament ric i productiu que els ingressos que li arriben de províncies són indubtablement molt elevats. Les terres de conreu són fèrtils i les pastures són extenses. Les importacions i exportacions són molt nombroses.

A tot plegat, hi hem d’afegir les freqüents herències dels nobles, que per llei i costum són traspassades al rei. També cal tenir en compte les riqueses requisades als reis i cabdills vençuts en el camp de batalla; els seus tresors també es dipositen en els cofres del rei. Van augmentar en una quantitat molt apreciable els ingressos provinents en forma de presents dels nous súbdits de les províncies conquerides, ja que aquests acostumen a ser desposseïts de bona part de les seves propietats, fins que s’arruïnen.

No oblida, d’altra banda, fer servir qualsevol mitjà per engreixar el seu tresor, com ara el comerç. No permet la presència de banquers en els seus dominis, atès que d’aquesta funció ja se n’encarrega ell i a gran escala ho fa mitjançant els seus caps de finances i comptables del tresor. En el tresor reial només es canvien monedes d’or per monedes d’argent i coure, i viceversa. Com que ell paga als seus funcionaris en or, argent o coure, en funció de la dignitat de qui rep els diners, resulta que a molts d’ells els cal canviar les monedes d’una classe a una altra. Tot això es fa a través del propi tresor reial. Aquesta peculiar manera d’augmentar els fons reials presenta dos avantatges.

En primer lloc, evita la circulació de moneda falsa i, en segon terme, fa que el canvi de moneda sigui estable i que els canvistes no puguin estafar la gent. Com que tots els diners tornen finalment al mateix tresor, mai no hi pot existir carestia.

El rei també té prohibida la venda de cavalls sense el coneixement dels seus agents. Un cop s’ha estipulat un preu i el venedor l’ha fixat lliurement, el rei prova de comprar els millors cavalls per a ell, sense interferir en la subhasta i sense ofendre’s si algú prova de superar el seu preu. Per tal d’evitar sospites de corrupció, els diners es compten en públic en aquestes ocasions, i el venedor sempre rep algunes peces d’or addicionals.

Zelaldin és estalviador i conservador amb la seva fortuna. Per aquest motiu, és el sobirà més ric de tots els que regnen a Orient en els nostres temps i de tots els que l’han regnat durant els darrers dos-cents anys, una distinció que els cabdills i prínceps que l’envolten no obliden mai quan els cal aconseguir el seu favor i bona voluntat.

Per exhibir la seva fortuna, quatre vegades l’any, és a dir, cada tres mesos, s’apilen a l’entrada del pati exterior de palau, en públic, sacs plens de diners encunyats. Prop d’aquesta pila de diners de deu peus de longitud per trenta d’alçada, s’hi troba el cap de finances i els comptables que presideixen la cerimònia de recompte. Posteriorment, es paga a qui s’escaigui, no sense haver deduït els interessos que els banquers haguessin cobrat en qualsevol cas. Cada sac conté uns quatre sestercis aproximadament.^[355]

El cos d’oficials, comptables i funcionaris d’ingressos que administren el tresor i les propietats reials es reuneixen en una gran sala que presideix un règul de gran autoritat i perspicàcia, com si es tractés d’un jutge. Ell signa en persona els documents reials que s’hi redacten. Vuit dies més tard, els documents són segellats per una de les esposes legítimes del rei, en possessió de la qual hi ha l’anell amb el segell reial que s’estampa sobre cera. Al mateix temps, el conseller privat reial i el mateix rei examinen amb molta cura tots els documents referents a negocis, especialment aquells que fan referència al traspàs de grans sumes de diners, per comprovar que no s’hagi produït cap estafa ni errada.