Els tibetans com a antics cristians

D’altra banda, si hem de creure els ioguis que viatgen per infinitat de països, però que barregen mentides, llegendes i ficció amb històries reals, poden trobar-se rastres de cristians en les regions més interiors dels Imaus,^[367] fins on ni tan sols els exèrcits agarens hi han pogut arribar mai. Quan els sacerdots van demanar informació als ioguis sobre els Imaus, aquests van respondre:

—Les muntanyes són molt altes i d’accés difícil. Això no obstant, dalt de tot és pla i apte per a la vida humana. A la vora d’un llac, anomenat Mansarvor^[368] pels nadius, hi viu una gent en una ciutat molt antiga que cada vuit dies es reuneixen en un temple comunal per al sacrifici i la pregària. Els sacrificis i les oracions es duen a terme de la següent manera: a la dreta del temple, des de l’entrada fins a l’altar, s’hi asseuen els homes amb les cames creuades, mentre que les dones s’asseuen de la mateixa manera a la part esquerra. Al fons del temple, en el centre, i una mica més elevat que la resta, un home amb roba de lli seu en la mateixa posició. Davant d’ell hi ha una taula baixa on s’hi col·loquen dos calzes daurats; un conté vi i l’altre, pa. L’oficiant llegeix unes escriptures i els altres li responen. Després, fa un sermó i per acabar s’aixequen tots plegats, un a un i sense fer soroll; primer els homes i després les dones. S’apropen a l’oficiant i reben d’ell un mos de pa i un glop de vi. S’asseuen de nou i tornen a casa.

Als sacerdots els hagués agradat examinar amb tot detall l’afer, si la fi precipitada de la missió no hagués interferit els seus plans.