Les conquestes de Cinguiscan (Txingguis Khan)
Va ser un home hàbil, nascut per manar. Abans que les tribus escites veïnes s’adonessin del que passava, va fer que la seva gent li jurés lleialtat i es posés al seu servei, no fos cas que ells se’n penedissin d’haver-lo seguit. Posteriorment, abans de ser escollit com a únic cabdill, va posar a prova la fidelitat dels seus oficials, en ordenar a set cabdills tribals que matessin els seus propis fills. Per por a la seva gent i a les seves creences supersticioses respecte a l’oracle, aquells homes van cometre l’horrible crim. Després d’inaugurar el seu regnat amb aquell parricidi, Cinguiscan va dividir les seves forces en divisions de deu, cent, mil i deu mil homes, i va nomenar-ne comandants. La mateixa organització va ser seguida més tard pels escites.
Els escites van ser el primer poble subjugat i van esdevenir tributaris dels mongols. A continuació, quan es van sentir prou forts, com per iniciar una guerra contra alguna nació estrangera, van atacar David, el rei cristià de l’Índia, al qual els escites també pagaven tributs. El van atacar sobtadament i per sorpresa des de dues direccions diferents. Després d’una fàcil victòria, el van capturar amb els seus fills i parents, i els va fer matar. Només es va salvar una filla, amb la qual, diuen, Cinguis s’hi va casar.
Acabada la guerra i enriquit amb el seu botí, va esdevenir més fort que mai i va dirigir el seu esguard cap a la conquesta de països més llunyans. Va dividir les seves forces en tres exèrcits. Baiothnoy[395] va ser nomenat comandant d’un dels escites i va ocupar Pèrsia, va subjugar l’Armènia Major i va arribar fins a Iconium,[396] una ciutat de Lycaonia, que els antics turcs havien establert com la seva capital. Un altre exèrcit, encapçalat per Bacco[397] va creuar el Tanais i, avançant més enllà del mar Euxine, va derrotar els jazigues,[398] rhutens,[399] polonis[400] i panonians.[401]
Se suposa que Cinguiscan duia a terme, despreocupat per la seva pròpia seguretat, tota mena d’activitats i desafiava el perill sense por. Va conduir el seu exèrcit en direcció sud, però sense tant d’èxit com en altres ocasions. Es diu que havent estat derrotats els seus exèrcits en una batalla desfavorable, es va salvar de miracle després d’amagar-se entre uns matolls. Els seus enemics van arribar fins on era amb l’esperança d’enxampar-lo. Mentre examinaven l’indret, un mussol, un ocell de mala astrugància per a la gent supersticiosa, es va espantar en sentir l’arribada dels soldats, va fugir volant i això els va fer creure que ningú no es podria haver amagat allà i, per aquesta raó, van abandonar la recerca del rei. Des d’aleshores, el mussol va esdevenir una au molt respectada entre els mongols.
Un cop superat aquell perill, va assolir tantes victòries que va embogir d’orgull, tant com va fer Alexandre el Macedoni quan va esdevenir el terror de l’univers;[402] es va considerar més que un mortal i va gosar fer-se tractar com a un déu. Impúdicament i amb gran follia, va proclamar pel seu campament que ell era l’únic sobirà del món i fill de déu, de la mateixa manera que fan els agarens en proclamar Mahamed com a missatger diví. Va fer que li erigissin una estàtua, a la qual va ordenar que es rendissin honors divins, com va fer Nabucodonosor.[403]
Es diu que en una ocasió[404] va cridar els seus fills i els va exhortar a recuperar la concòrdia de la següent manera. Va fer que cadascun d’ells portés una fletxa; un cop les van tenir, va fer que les ajuntessin en un manyac i va dir-li al més gran que trenqués el feix. Ho va intentar sense èxit a l’igual dels seus germans que també van provar de trencar el feix de fletxes. Seguidament, el pare els va dir: «Si resteu units per defensar el meu imperi, romandrà ferm; en cas contrari, començarà a trontollar i s’esfondrarà en mans dels homes».
Després d’estendre els seus dominis arreu, Cinguiscan, amb el desig de trobar descans, va construir la ciutat de Darganx a l’Escítia Central,[405] que va esdevenir la seva capital. Va insistir en la seva follia de considerar-se un déu, fins que enmig de la seva victoriosa cursa va caure sobre ell un llamp; un final miserable, ben merescut com a càstig per la seva bogeria.