86

Dilluns, 1 d’abril del 2013

Emma

Érem tres, al funeral. L’Angela, la Kate i jo. Tal com jo ho volia. En Paul i el meu pare, en Nick, ens esperaven a casa.

L’encarregat de la funerària m’havia ajudat a triar un taüt per a la nena. La meva nena. Era una petita caixa de salze gravada amb una simple placa amb el nom gravat: Katherine Massingham.

Vaig decidir que volia fer-li un enterrament correcte, però no podia suportar la idea de tornar-la a posar sota terra. L’Angela em va suggerir una incineració i que després escampéssim les cendres juntes. Em va encantar la idea de les cendres de la nena endutes pel vent, i vam parlar de fer-ho a la costa —a Dorset, vam decidir— quan tot s’hagués acabat.

Ens vam agafar de les mans mentre esperàvem el nostre torn al crematori. Hi havia un funeral important davant del nostre, amb moltes flors i enterradors amb barret de copa i frac, com en un casament.

Jo no havia volgut un cotxe fúnebre —era massa trist que la meva nena hagués de viatjar d’aquella manera—, o sigui que l’enterrador la va portar en un cotxe i després me la va donar amb molta cura. Pesava molt poc i immediatament em va semblar que tornava a ser al nostre jardí, amb la bossa de plàstic a la mà, ben apartada de mi com si fos tòxica. Avui feia vint-i-vuit anys d’allò. Era molt de temps, i tanmateix, era com si fos ahir.

L’home amb el barret de copa sota el braç ens va fer un senyal i el vam seguir cap a la capella, la meva mare i jo, portant la meva nena en braços per última vegada.