23

Dilluns, 2 d’abril del 2012

Angela

Havia estat esperant aquell moment. Li feia por, però volia tornar a explicar la seva història. El dolor d’experimentar aquell moment de pèrdua feia que l’Alice semblés més real.

Li va explicar a la Kate Waters que havia sigut un vespre molt tranquil, que una infermera li va portar l’Alice a la seva habitació privada perquè li pogués donar el pit, i que després en Nick s’havia endut en Patrick a casa, quan el nen es va cansar i va començar a somicar.

«Bé, noies, us deixem soles», havia dit en Nick. Els va fer un petó a cada una i després es va enfilar en Paddy a les espatlles.

El petó i els gemecs del seu germà havien agitat una mica l’Alice, de manera que l’Angela la va agafar i la va tornar a posar al llit amb ella. Va intentar donar-li el pit, però la nena no s’hi va voler agafar, va rondinar una mica i després es va adormir.

L’Angela no s’hi va amoïnar gaire, l’Alice era la segona criatura i ja no tenia aquelles pors del primer fill. Sabia que els medicaments que li havien administrat a ella durant el part probablement encara li provocaven son a la nena, i va pensar que ja menjaria després, quan estigués preparada.

Va embolcallar la seva nova filla amb el llençol blanc de l’hospital per mantenir-la calentona i protegida, la va tornar al bressol que tenia al costat del llit i va agafar la bossa del sabó i la tovallola. Va caminar cap a les dutxes, a poc a poc i pausadament.

—En Nick em va dir que m’assemblava a en John Wayne, quan m’havia llevat abans del llit —li va dir a la Kate. L’Angela va recordar que ella havia rigut, en aquell moment, perquè en Nick semblava més feliç que mai. Potser el naixement de l’Alice els ajudaria a refer la seva relació, tal com deia en Nick. Potser estaven iniciant una nova etapa, recordava que havia pensat tot recorrent el passadís de l’hospital.

La periodista l’estava mirant atentament.

—Perdona —va dir l’Angela—. Fan mal, tants records.

La Kate li va acariciar el braç.

—Tranquil·la, Angela —va dir—. Ja sé que això deu ser molt dur per a tu.

—La qüestió és que no recordo si vaig tornar a mirar la nena abans de deixar-la a l’habitació —va dir l’Angela, i la veu se li va esquerdar.

La Kate Waters va alçar el cap de la llibreta i la va mirar als ulls.

—Vas trobar algú al passadís, Angela? —va preguntar, amb veu suau.

—Crec que hi havia un parell de visites, gent que ja sortia de la planta, però no m’hi vaig fixar gaire. Volia anar-me a dutxar ben ràpid abans que l’Alice es despertés amb gana.

Es va estar sota l’aigua calenta durant més o menys un parell de minuts, però la policia va dir que havien sigut més de deu. El temps corria d’una manera estranya als hospitals. Tot d’una els minuts es convertien en hores, i tot d’una els segons s’esfumaven sense adonar-te’n.

I quan va tornar encara tota mullada cap a l’habitació, la nena ja no hi era.

La cuina va quedar en silenci. L’única cosa que se sentia era el tic-tac del rellotge elèctric. L’Angela va abaixar la mirada cap a la taula. Podia notar l’onada de pànic com si fos aquell moment, la calor recorrent-li tota la pell, les nàusees sobtades, la paràlisi. Va tancar els punys sobre la falda i va continuar, desesperada per arribar al final sense ensorrar-se.

—Em vaig dir a mi mateixa que una infermera se la devia haver endut. Vaig intentar mantenir la calma. Recordo que m’ho repetia en veu alta: «Se l’han endut a la nurseria». Em sembla que vaig cridar «Infermera!», però les infermeres van dir a la policia que m’havien sentit xisclar i havien vingut corrents.

«La nena», els havia dit, «On és la nena?», i va saber, per les seves cares pàl·lides i les mirades que es feien les unes a les altres, com si no entenguessin res, que no ho sabien. Ningú no ho sabia. Llevat de la persona que se l’havia endut.

Li va explicar a la Kate la recerca frenètica que van fer per totes les habitacions i plantes, cosa que no va servir per a res més que per generar terror. Ningú no havia vist res. Era el vespre, i les mares novelles s’havien arraulit al llit per mirar d’alleujar el dolor dels punts de sutura i de les rampes, observant atentament els seus nous fillets, mentre que les veteranes feien safareig i xerraven sobre com els havia anat el part. Les cortines entre els llits s’havien començat a tancar perquè tothom pogués descansar, i les visites ja eren gairebé totes fora.

—I mentre passava tot això, algú va venir a la meva habitació. Simplement va entrar i es va endur la nena.