47

Dijous, 12 d’abril del 2012

Angela

Va ser en Nick qui va obrir la porta als agents. Havia anat a casa per dinar i per recollir una factura que s’havia deixat a la tauleta del rebedor. Normalment no anava mai a casa durant el dia —preferia endur-se el dinar preparat o comprar-se un entrepà de salsitxa al forn de la cantonada—, però des de la notícia de la seva filla, buscava qualsevol excusa per deixar-s’hi caure. L’Angela sospitava que volia estar al cas i vigilar el seu estat d’ànim.

Havien plorat junts quan l’Angela li va dir que havien trobat l’Alice. Aquell dia, quan va arribar a casa, va trobar l’Angela asseguda amb tota la casa en silenci. No tenia ni la ràdio ni la televisió engegada per fer-li companyia, com sempre. I quan ella el va mirar, ell ho va saber de seguida.

—És ella, oi? És la nostra nena —va dir ell.

I es va posar a plorar com si mai no hagués de parar.

—Mai no m’hauria imaginat que la trobarien, Angie —va sanglotar—. Tot era tan irreal, tots aquests anys, que fins i tot em començava a preguntar si realment havíem tingut una filla. Només la vaig agafar a coll una vegada, abans que desaparegués. Em pensava que era el meu càstig per haver-te fet mal. Per haver-te enganyat. Em sap tant de greu, Angie, tot plegat.

Ella el va consolar. Però se sentia profundament trasbalsada per aquelles paraules: era la primera vegada que li parlava d’una manera tan absolutament honesta sobre els seus sentiments per la seva primera filla. I sobre la seva culpa. Mai no li havia dit res semblant, ni tan sols durant els primers dies fatals, i es preguntava si era ella mateixa la que li havia impedit ser obert amb ella. La seva ira i el seu profund dolor havien omplert cada racó de la casa. Ell havia hagut de ser el valent. Però què li havia passat pel cap, en realitat, durant tots aquells anys?

A l’Angela li va fer la sensació que estava redescobrint el seu marit i el matrimoni que hauria pogut ser si…

El va bressolar i consolar fins que tots dos es van calmar.

—I ara què? —va preguntar ell, mirant-la—. Què passarà, ara?

—Demà vindrà la policia per parlar amb nosaltres. Intentaran esbrinar qui es va endur la nostra filla, amor meu.

—I com ho faran? Després de tants anys?

—No ho sé, Nick. Però com a mínim sabem que és ella. L’Alice.

Van trucar als seus fills de seguida, abans que la notícia corregués. En Patrick va escoltar en silenci mentre sentia de fons els seus dos fills, que jugaven abans d’anar a dormir.

—Ostres, mare. No m’ho puc creure —va dir, finalment—. On van trobar el cos? A Woolwich? Això és molt lluny. Com hi va anar a parar, allà? —va dir.

Concentrem-nos en els fets, va pensar ella.

La Louise es va posar a plorar, l’Angela sabia que ho faria.

—Com estàs, mare? I el pare? Deveu estar destrossats —va dir—. Ara vinc.

La seva filla òbviament va trucar a en Patrick, perquè va arribar just després que la seva germana i es va quedar palplantat a la porta mentre la Louise i l’Angela s’abraçaven i tornaven a plorar.

Un cop passat el primer moment, i quan tots van anar a seure, l’Angela els va explicar una altra vegada la història de la desaparició de l’Alice. Era la primera vegada en vint anys que parlaven d’aquells fets a la família: quan els nens eren petits, en Nick li va dir a l’Angela que parés d’atabalar-los amb allò i ella li va fer cas. Però aquell vespre es podia parlar de tot. Llevat de la traïció d’en Nick. Es va preguntar si ell els ho confessaria, als seus fills. Al capdavall, era el seu secret. Però no ho va fer. Hi ha coses que probablement val més no dir-les.

—Així, demà sortirà als diaris? —va preguntar en Patrick—. Vindran periodistes a casa?

—No ho sé, Paddy —va dir l’Angela—. Espero que no, però si vénen, no els heu de dir res. Simplement digueu-los que es posin en contacte amb la policia.

—Ostres, mare, això serà horrible per a tu —va dir la Louise—. Vols que em quedi uns quants dies a casa?

—Estarem bé, maca —va dir en Nick, amb fermesa—. Si hem afrontat la desaparició de l’Alice durant tots aquests anys, podem fer front a això.

Però ell va començar a anar a casa a l’hora de dinar, fent veure que s’havia descuidat alguna cosa o que simplement passava per allà. A l’Angela li encantava que fes això.

L’agent d’enllaç amb la família, una dona de cara agradable que es deia Wendy Turner, els trucava la majoria de dies amb novetats o preguntes, de manera que en Nick estava relaxat quan va anar a obrir la porta.

—Ah, hola, Wendy. Com va tot? —l’Angela va sentir que deia, i va tornar a abocar la seva sopa a dins del cassó—. Vaja, no esperava pas veure’t, Andy. Passeu, passeu. L’Angie és a la cuina.

L’inspector Sinclair va entrar primer i l’Angela va enretirar una cadira per a ell sense dir res. L’agent Turner es va quedar dreta repenjada al taulell.

—Perdoneu que hàgin vingut sense avisar —va dir l’inspector Sinclair—. Però volia comunicar-vos una novetat sobre la investigació.

Parlava de manera formal i l’Angela va seure davant d’ell amb en Nick al darrere, amb les mans repenjades sobre les seves espatlles.

—Què passa? —va preguntar l’Angela.

—Bé, ens han confirmat que el cos de l’Alice va ser enterrat a Howard Street a la dècada del 1980. Ho sabem a partir de la història del carrer i per l’anàlisi forense de les restes que es van trobar al voltant del cos —va dir.

L’Angela va fer per parlar, però en Nick la va interrompre.

—Deixa acabar l’Andy, amor meu —va dir, en veu baixa.

—Sé que això deu ser molt angoixant per a tots dos. Però estem fent tot el que podem per esbrinar què li va passar a l’Alice. Només vull que això us quedi ben clar.

En Nick va ser el primer de parlar.

—Gràcies per dir-nos-ho, Andy. Això ajudarà a trobar el segrestador de l’Alice?

—Podria ser —va dir el policia—. Ara investigarem qui va anar a viure en aquelles cases adossades de Howard Street a principis dels vuitanta. Si més no, és deu anys més cap aquí, o sigui que potser la gent ho recordarà més bé.

—Qui voldria enterrar un cos després de deu anys? —va dir l’Angela.

—No ho sabem —va dir l’inspector Sinclair—. Encara no ho sabem.